–Esquitxem-lo, esquitxem-lo, Dídac! –i entre tots dos no aixequen ni la meitat d’aigua que ha aixecat en Quim.
–¿Contes sobre nosaltres? –pregunta l’Ivan. L’Ivan està estirat amb els pantalons curts posats i el pit tatuat destapat, que a vegades en Dídac ressegueix amb el dit com si li estigués dibuixant. Aquest és el crani rodó i ben fet i estètic de l’Ivan sota els cabells foscos i esclarissats i rapats. Aquests són els ulls verds i les celles aixecades i la boca gran i la cara simpàtica de l’Ivan que mira la Nàdia i en Dídac i en Quim a la piscina:
–Alguns. ¿Per què rius? –pregunta l’Ada.
–Per res, explica-me’n algun.
–N’hi ha un sobre l’incident dels porcs senglars.
–¿Dels teus pares?
–Sí.
–Però tu no hi eres –fa l’Ivan.
–Vull escriure escenes, o contes, o el que sigui, de moments i situacions on jo no hi era. Escriure’ls a partir del que me n’heu explicat o del que me n’imagino –diu l’Ada.
–No em desagrada. Em fa pensar en en Dídac. En aquesta cosa dels nens en general, saps? Que quan no et veuen, quan no ets amb ells, és com si no existissis, com si no fessis res, com si t’aturessis i t’esperessis a tornar a estar amb ell, saps?
La Nàdia llança en Dídac enlaire i en Quim el recull i el nen riu com un boig. Primer unes mans l’aguanten fermes i l’aigua és freda. I aleshores és catapultat enlaire, amunt, amunt, cap al cel, que és blau com l’emoció i la felicitat, cap al sol, que crema groguíssim, com l’esverament. I llavors torna avall, de cop i volta, com si l’estirés una corda, i l’agafen unes altres mans i s’esquitxa.
–¿Per què rius?! –pregunta l’Ada.
–Em fa una mica de gràcia la teva manca d’imaginació i el teu vampirisme.
I aquesta és l’Ada que no diu res, i també es mira la Nàdia, en Dídac i en Quim que surten de la piscina. En Dídac té els llavis liles de fred, i en Quim frega el cos petit del nen amb una tovallola. Com si fessin una cadena, la Nàdia frega el cos llarg i fibrat d’en Quim, i a en Dídac el fa riure.
–No sou vosaltres, tampoc –diu l’Ada llavors–, són històries de vosaltres. Matèria primera. Un cop robada l’anècdota, deixa de ser vostra, deixa de tenir a veure amb vosaltres –L’Ivan somriu.
–Frankenstein. ¿Me’n deixaràs llegir alguna cosa?
–Sí.
–Em va agradar, el conte que vas escriure d’en Dídac –diu l’Ivan. La Nàdia li posa el nen a la falda, embolicat com un paquet amb la tovallola.
–Ja –fa l’Ada.
I aquests són els macarrons, mentrestant, gratinant-se, boníssims.
EN DÍDAC, EN GAMARÚS I LA VEGADA QUE ES VAN PERDRE
En Dídac feia bots darrere el cotxe. Estava content. La seva mare l’havia anat a buscar a l’escola, i ell havia pujat tan ràpidament al cotxe, que s’havia donat un cop al cap, però estava tan emocionat, i era tan valent, que no li feia mal.
La seva mare va aparcar al pàrquing del supermercat. Van sortir del cotxe i es van agafar de la mà. En Dídac caminava saltant.
–¿Perquè estàs tan content, rei? –va preguntar la mare.
–Miraré totes les coses que vull demanar als Reis –va dir el nen, i van entrar per les dues portes que s’obren soles. Normalment aquelles portes li feien una mica de por. Una vegada quan era petit s’havia distret i les portes es tancaven i el volien tallar pel mig. Però aquell dia no se’n va recordar, d’això.
–Oh! –va exclamar el nen quan van ser a dintre. Hi havia una estrella groga, i llums de tots colors que s’encenien i s’apagaven entortolligats a les parets i les baranes, i més estrelles d’orient, i llaços d’or.
–Mira, mama!
Es van acostar a la fila de carretons i la mare va deixar-li la mà per posar-hi una moneda. El van desenganxar.
–El vull portar jo, el vull portar jo! –va cridar en Dídac.
Quan van passar per davant de recepció, un patge els va donar una carta per escriure i enviar-la als Reis. En Dídac va deixar anar el carretó, i la Nàdia el va agafar abans que xoqués contra una senyora que portava una jaqueta verda.
–Té, guapo –li va dir el patge a en Dídac, i en Dídac, molt content, va demanar una altra carta per a la mare i una altra per al pare.
Aleshores van fer adéu al patge amb la mà, i la mare es va treure la jaqueta i la va deixar a la cadireta per a nens petits.
–Té, mama –va dir en Dídac, i també es va treure la jaqueta–. Oh, mama, mira les joguines! Oh, mira, mira! –En Dídac no podia deixar de somriure mentre assenyalava els jocs i les nines que volia.
–Sí, rei, anem seguint, ens les mirarem quan sortim, Dídac, au va, anem –repetia la Nàdia.
El forn per fer minipizzes, el joc per pintar vidres, el conte d’en Geronimo Stilton, el gos que camina i fa pipí, una corda per saltar, un joc de fer braçalets i collarets i un altre de fer tatuatges, playmobils de granja i d’indis, llapis de colors i aquarel·les que brillen a la foscor, el garatge màgic d’en Batman, la maleta de la Dora. En Dídac va veure un xai de pelfa blanc, i el va agafar, i era suau i tou i finíssim.
–Mama, ¿puc agafar un llibre de joguines? –va preguntar el nen, encara acariciant el xai, i referint-se al catàleg de joguines–. Mama? –En Dídac es va girar.– Mama?!
La seva mare no hi era. Va abraçar fort el xai.
–Mama? –va tornar a repetir, però ningú va contestar.
La seva mama no hi era. Havia marxat. En Dídac es va posar a córrer passadís de les joguines avall amb el xai molt agafat encara. Mirava a un cantó i a l’altre, a un cantó i a l’altre. Caixes i caixes de colors amb jocs a dintre, i ninots i pilotes, però ara ja no volia joguines. Va girar i es va trobar al passadís del paper de vàter i els tovallons. Tot era blanc. Hi havia una senyora amb una noia, i un pare amb dos fills, però no eren la seva mare. Caminava de pressa, cada vegada més. Va mirar el passadís del tomàquet i les salses, però la mare no hi era. Va mirar el passadís de la llet i els sucs de fruita, però la Nàdia tampoc era allà; va mirar el passadís de les galetes, però res; el passadís de la pasta, tampoc.
En Dídac tenia força por. Hi havia gent pertot arreu. No trobaria mai la mare en aquell lloc tan gran. Era massa petit.
Aleshores, un senyor amb una panxa grossa i una cara barbuda i seriosa sobre la panxa li va dir, amb una veu tan fonda com la d’un camió:
–Nen, ¿que has perdut la teva mare? –i en Dídac, horroritzat i espantat i agafat encara més fort al xai de pelfa, va dir:
–No! –i va marxar esperitat. Es va refugiar al passadís de les melmelades i les conserves. Es va mirar el xai, que feia una mica d’olor de pols, i va pensar que, si estigués viu, de tan fort com l’abraçava no podria respirar.
¿I si la seva mare havia marxat? Podia ser que la mare ja fos a casa i no s’adonés que en Dídac no hi era. Potser el pare tampoc el trobaria a faltar. ¿Què faria sense mare? ¿Què menjaria? ¿Qui li faria un petó de bona nit sense el papa i la mama? ¿On dormiria? S’hauria de quedar a dormir per sempre al supermercat. ¿Però on? No hi havia llits. Ara, aquell supermercat ple de llums, gent i menjar ja no li agradava, segurament hi havia monstres a la nit i llops. No volia dormir en aquell supermercat, ni hi volia viure tota la vida.
I