Els núvols tenien panxa, i en Quim va exclamar:
–No s’ha cremat.
Aleshores, la Nàdia va dir:
–L’enterrarem a l’hort.
I ningú es va queixar i el van sepultar a l’hort. Van fer un forat fondo com un pam a les arrels d’una tomaquera i hi van posar l’ocell. Queien gotes. L’endemà, quan la Victòria veiés la terra remoguda, pensaria que tornava a tenir talps.
Quan van ser dintre, Garfield s’havia acabat feia estona, els dos cotxes s’havien trobat en algun punt del recorregut entre els pobles A i B que la Nàdia no sabia, i l’olla d’arròs encara bullia, i vessava sobre els fogons una massa espessa i blanca.
L’Ada va dir:
–Merda.
I la Nàdia va parar el foc i va tombar el contingut de l’olla en un colador. Quan va veure la pasterada immensa i blanca i fastigosa, i el dit d’arròs carbonitzat i enganxat al fons de l’olla va exclamar:
–La mama em matarà.
Aleshores, van sortir fora, sota la pluja. Van abocar l’arròs darrere el cobert de les eines de l’hort, on tenien menjadores per als gats salvatges. Hi havia tanta matèria blanca i pastosa sobresortint i regalimant, que la menjadora més petita gairebé no es veia de tan plena.
Van tornar a dintre, van netejar l’olla i van tornar a posar arròs a bullir.
La Victòria no veuria les menjadores plenes d’arròs covat i aigua de pluja i formigues, que els gats no haurien ni tocat, fins l’endemà, poc després de pensar en els talps. I diria:
–¿Com volíeu que els gats es mengessin aquesta porqueria? –i els ho faria netejar.
Tot netejant les menjadores, en Quim reflexionaria en veu alta:
–Hauríem hagut de fer un foc molt més gros per cremar totes les plomes, i tots els ossos i la carn i la sang i els budells i el cervell i els ulls de l’ocell. El foc petit que vam fer no servia ni per cuinar-lo. Un foc gros com una bala de palla, hauríem hagut de fer.
Aquesta és l’Ada notant a la llengua la translucidesa de la paraula escriure i la paraula novel·la. El cafè tenyint-les, desfent-les, com glaçons. L’Ada que explica que ara que ha tornat d’Anglaterra, i mentre busca feina, vol escriure. Una novel·la. En Lluís que diu: «Molt bé» i «Sempre has escrit meravellosament bé, princesa». Són en un restaurant. En Lluís pregunta: «¿Sobre què la vols escriure?». I l’Ada respon: «Sobre el divorci». I aquest és en Lluís que diu:
1. Com?
2. No ho entenc.
3. ¿Jo i la teva mare?
4. ¿Per què?
«La gràcia és escriure una novel·la amb personatges reals. Us deixaré els noms tal qual també. I demanaré permís a tothom que hi surti. Als que no me’l donin els canviaré el nom. No serà només sobre el divorci, serà tot. I estarà en part ficcionat i novel·lat perquè és una història, però la gràcia és novel·lar-nos a nosaltres».
En Lluís obre els ulls sense mirar enlloc. L’Ada afegeix: «Vull escriure sobre coses que conec». I aquest és en Lluís que esguarda la finestra, la vorera, la senyora embarassada a l’altra banda del carrer. I aquesta és l’Ada que diu: «¿Em dónes el teu permís, doncs?». I en Lluís que respon encara sense mirar-la: «Sí, és clar, el meu permís el tens sempre».
I aquesta és l’Ada que condueix cap a casa i pensa que és un error gegantí parlar-li a algú d’una cosa que vols escriure abans d’haver-la escrit. Pensa en en Holden Caulfield al final d’El vigilant. ¿Com ho diu? «No li expliquis mai res a ningú. Si ho fas, començaràs a trobar a faltar tothom». Però no és el mateix.
I aquest és el començament inacabat de la novel·la. Que feia així:
La Victòria es va posar els dits davant la boca, com barrots entre els quals va repetir: «És difícil, és molt difícil». Va inspirar i va baixar la mà, forta, per la barbeta, la mandíbula i el coll. Com una màquina llevaneu. Va dir: «Ens divorciem. Hi ha una altra dona». Va encerclar la copa de vi i va fer un glop. Havia trobat una mica de plaer en dir-ho. Alleujament, en el pragmatisme de les paraules. Els conceptes s’havien posat damunt del mal com un llençol. Va pensar que havia fet servir la paraula dona i altra mil altres vegades, i que les faria servir mil vegades més. I parlarien d’altres coses. Eren suaus i seques. No tenien res a veure amb en Lluís ni amb aquella dona. Hi havia centenars de persones fent-les servir llavors mateix: altra, dona, mares que començaven històries dient: «Hi havia una vegada una dona», nens que assenyalaven la finestra i deien: «Hi ha una altra aranya».
No van dir res. En Quim va posar una mà calenta damunt la seva, l’Ada al seu davant, la Nàdia va preguntar: «¿Quant temps fa que ho saps?». La resposta va sortir de la seva boca indolora, com un peix. Havia començat feia un any i mig, aproximadament. Es deia Teresa. Era una altra professora. Ella no la coneixia personalment però l’havia vist alguna vegada. Va dir que va trigar mesos a adonar-se’n, i que quan ho va fer, al març, van parlar-ne. Després de trenta-dos anys de casats es poden parlar les coses abans de llançar-ho tot per la borda. Els anys et fan veure les coses amb perspectiva, menys visceralment. En Lluís va dir que pararia. La Victòria va dir que si parava, el perdonaria. Va parar. O va dir que havia parat. Va parar. Segurament va parar. Però hi havia tornat i ara es divorciarien.
I aquesta és l’Ada dient en veu alta «Puta merda».
POETA
Té els dits de marbre. I els peus i els turmells de marbre; inflats i robustos i quadrats. I les cames de marbre; grosses, inertes i pesades, com objectes que rellisquen a poc a poc i que agafa, i col·loca, amb poca destresa, al reposapeus de la cadira. Té la cara també de marbre, com l’estàtua d’un senador romà, poc agraciat però masculí i inflexible. O el bust d’un conqueridor espanyol, rígid i obstinat. Erròniament, les faccions no destil·len intel·ligència, però sí certa fermesa i tossuderia; un front prominent, uns ulls rodons, una boca grossa i els cabells foscos i gruixuts. Seu com un sac a la cadira de rodes. I té la boca oberta gairebé sempre. Quan la Victòria se li acosta, les comissures dels llavis s’enlairen, insinuant un somriure murri molt subtil. A la Victòria, la seva fisonomia li fa pensar en un toro negre. Pregunta:
–¿Com t’ha anat l’estiu, Victòria?
La Victòria es col·loca darrere la cadira. Ell treu els frens amb un gest del dit índex.
–L’estiu, Pablo, m’ha anat força bé, però ha passat molt de pressa.
–Estàs molt guapa –costa entendre’l, arrossega les s i les r com si se li escapessin de la boca i trigués una estona a estirar les brides per controlar-les.
–Tu també estàs guapo. ¿A tu com t’ha anat l’estiu?
–T’haig d’explicar moltes coses.
–Moltes coses! ¿Aventures d’estiu? –pregunta la Victòria.
–Sí –contesta ell.
–Aventures d’estiu. M’agrada.
La Victòria té dues filles i un fill. Una és gran i ja té un fill també, i l’altra és més petita però més gran que en Pablo i viu a Anglaterra. El fill és el més petit, però també és més gran que en Pablo. En Pablo no els ha vist mai, però ha vist una foto que la Victòria porta a la cartera. A en Pablo li agradaria tenir un germà, però no en té cap. La Victòria tenia un home, abans, un home que es deia Lluís, però se’n va anar a viure amb una altra dona i no duu cap foto d’ell a la cartera. Va sentir que en parlaven els seus pares, de l’home d’abans de la Victòria. En Pablo té la teoria que, com que es mou