UN BON PAGÈS TENIA UN GOS
El dia que es va enganxar la mà dreta a la màquina cossetxadora feia molta calor. Una calor d’aquelles que et fa moure barroerament, que no et deixa mirar més amunt de les celles, molles i plenes de pols, i que atia els cordills, com serps, i els entortolliga a les ganivetes.
Va perdre el dit petit i l’anular de la mà dreta, i li van quedar tres dits i una cicatriu bastant ben curada que semblava la pota d’un ocell. De dintre la ferralla no en van treure ni una ungla sencera, però podia continuar treballant i passaven coses pitjors, molt pitjors.
El dia que va trobar la bomba també feia molta calor. Com si a mig juliol haguessin tapat els camps amb una manta. Quan va sentir l’estrebada va parar el tractor, va aixecar l’arada, el va apartar quatre o cinc metres enllà i va baixar. Primer li va costar molt veure què era, perquè estava tota arrebossada de terrossos. Però quan el va tocar i va fregar-li la terra, va pensar que probablement era un morter de la Guerra Civil. I li va fer força gràcia, perquè ell, de la Guerra Civil, el màxim que s’havia trobat eren monedes enterrades en torratxes. El va agafar amb molta cura per treure’l del mig, i va pensar que aquella bèstia devia pesar almenys vint-i-cinc quilos. Un gos de vint-i-cinc quilos és massa poca cosa per sobreviure a pagès. S’havia fet un fart d’enterrar bèsties petaneres i massa petites a darrere la granja. En una esplanada bonica, plena de farigola. Els havien matat gossos més grossos, o cotxes, o malalties insignificants. A pagès s’han de tenir gossos grossos i soferts, pastors alemanys o mastins, gossos que udolin a la lluna i siguin capaços d’encarar-se a un porc senglar. Quan s’havia mort en Taques, havia hagut de demanar ajuda al seu germà per enterrar-lo. Primer per cavar el forat, ample i fondo, i després per arrossegar-hi el pobre animal. Aquell mastí pesava almenys setanta quilos i era tan gros com un vedell, i l’acompanyava cada dia a la granja i l’esperava sota la figuera, i si hi havia nens, o vells, o veïns, o animals porucs, era tan respectuós que seia.
Ara estava prohibit enterrar els gossos a casa. Els havies de llençar al contenidor dels cadàvers. A l’estiu havia vist els nens córrer a amagar-se dins de casa, o enfonsar el cap a la bassa compulsivament, per no sentir l’olor de carronya quan venia el camió a recollir els animals morts del contenidor. El camioner saludava des de la distància amb una mà o un cop de cap. Mai no baixava, ni parava més estona de la necessària, i era d’agrair, perquè l’home carretejava la mort al darrere. I no una idea abstracta i higiènica de mort, res d’una figura amb dalla, polida i negra. Carretejava tota la pudor de carnús que fa la mort, infecta i abusiva, àcida i calenta, irrompent narius endintre. A en Vicenç Ballador li despertava certa curiositat, aquell senyor. Pensava que devia ser difícil estimar algú que sempre fes tanta pudor de carnús. ¿Com no havia de quedar-li, a aquell pobre individu, pudor de carn putrefacta sota les ungles o al cuir cabellut, per més que rasqués a la dutxa? I se l’imaginava en una escala de veïns on, instintivament, després de set milions d’anys d’evolució, tothom evitava compartir l’ascensor amb ell.
Però de tota manera era terrible que no et deixessin enterrar els gossos o gats a casa, i poder explicar als teus fills on eren, i que tinguessin un lloc, i una mata de farigola a sobre. Encara que tothom fes el que hagués de fer, encara que tothom que tingués un tros de terra enterrés els animals estimats igualment, així i tot, era una irreverència. Ficar-se a casa els altres a dir-los què han de fer. Com també era terrible tenir un gos gros, un gos de pagès vertaderament preparat per sobreviure, un gos nascut per córrer molt, i ser lliure, i viure al camp; i haver-lo de fermar tota la vida. Perquè això era una altra cosa que ja tampoc podies fer; tenir els gossos desfermats i que t’esperessin sota la figuera.
Va deixar la bomba de manera estable en un marge i va tornar al tractor. Els tractors amb ràdio i aire condicionat havien sigut pràcticament l’invent del segle. En Vicenç Ballador no mirava mai pel·lícules de la Guerra Civil. Ni de la Guerra Civil, ni de camps de concentració, ni de nens amb càncer. Va fer marxa enrere, va clavar l’arada allà on l’havia aixecat i va continuar.
Quan era petit, en aquella casa tan humida i plena de goteres que només et podies estar a la cuina, i encara els ossos se’t podrien igualment, una tieta àvia del seu pare, mig cega i que sempre cosia mitjons, li explicava l’única història divertida de la guerra que havia sentit mai; com el seu avi s’havia estalviat d’anar-hi. S’havia amagat amb son germà sota una vaca. Quan havien vist que les coses anirien maldades, havien cavat un forat sota la cort de les vaques, i llavors s’hi havien ficat, i les dones i l’avi havien posat un tauló gruixut a sobre, i fems i palla i, per últim, vaques. I quan els havien vingut a buscar no els havien trobat, i s’hi havien jugat un afusellament però estalviat la guerra. La tieta deia: «Els homes morts només donen menjar al pam de terra on són enterrats», i quan el cap va començar a marxar-li, reia sola que semblava una hiena.
Quan va haver acabat de llaurar, va trucar a la policia. No tenia tot el dia per esperar-los, però va anar fins a casa, va agafar aigua i va seure al porxo de cara al camp.
Una vegada els nens havien corregut a buscar-lo perquè havien trobat un cadàver. En Vicenç petit portava una mandíbula a la mà i la Marta el seguia darrere. En Vicenç pare havia agafat l’os sec i gris, l’havia examinat, i havia matat l’aventura detectivesca dient-los que era un os de xai. Ara, la Marta acabava veterinària, i en Vicenç fill feia classes de música i tocava la bateria en un grup que només cridaven però que es veu que eren bons, i havien fet gira per Anglaterra, i es feien dir John Deere, que era la marca del seu tractor. Això del John Deere el feia sentir bastant orgullós.
Aleshores van aparèixer els Mossos. Li van donar la mà. A la gent sempre li xocava una mica encaixar-li la mà amb tres dits. Els va acompanyar fins on havia deixat la bomba, i la van custodiar fins que van arribar els artificiers. Va tornar a casa, va agafar un quinto fresc de la nevera i es va tornar a asseure al porxo de cara a la policia. Va pensar que a hores d’ara ja esperaria la Mercè per dinar i que a la tarda no podria pas tornar al camp, perquè aquelles crestes duien temporal. Va fer un glop llarg amb molt gust d’ordi i va mirar com els artificiers s’acostaven a la bomba amb els seus vestits d’astronauta i com el seu camp semblava una pel·lícula d’en Van Damme o d’en Seagal. I va riure sol, de cop, de pensar en la cara que haurien fet si l’haguessin vist a ell carretejar el morter com un gos mort.
Aquest és en Vicenç Ballador fill que pregunta a l’Ada si encara no se l’ha fotut, i aquesta és l’Ada que contesta:
–El meu únic accident seriós va ser el dia que el teu pare ens va atropellar amb el tractor. –En Vicenç riu i l’Ada maniobra magistralment i aparca.
Aquests són l’Ada i en Vicenç asseguts en un bar deu minuts després. L’Ada fa picar les dues ampolles:
–Txin-txin. A Anglaterra tothom brinda abans de beure. És de mala educació beure sense brindar.
–¿Com es brinda? –pregunta ell.
–Cheers.
–Cheers. Deu haver sigut guai.
–Sí, molt guai.
Aquests són la Sílvia i en Gil que arriben i seuen amb ells sense demanar permís. Aquesta és la Sílvia que diu a l’orella de l’Ada:
–Digue’m que no –i l’Ada que respon:
–No.
I aquest és en Gil, mentrestant, explicant que l’home que toca havia sigut teloner de Leonard Cohen. Aquest és Nick Garrie dalt de l’escenari, amb seixanta anys i la veu ronca, i amb la guitarra sobre els genolls, que sembla un nen entre els seus braços i cames. En Vicenç diu:
–És com un ós en una cova.
I Nick Garrie demana un gintònic a l’aire i explica que quan es va casar i va tenir fills va deixar la música i que llavors quan es va separar, la música va tornar. La gent riu. Li porten el gintònic, diu: «Gracias», en beu un glop, i comença una cançó que fa així: «In every nook and cranny. And I have been everywhere».
I