Quan era petit podia escriure. La seva mare guardava en una carpeta dibuixos que havia pintat quan no passava de la ratlla. Ara feia mala lletra, i només pintava quan a l’institut no sabien què fer-li fer i li deien que decorés un cartell per a la Meritxell Casas, que es canviava d’institut, o alguna cosa així. Tenia un ordinador especial amb les tecles molt grosses, que pitjava a poc a poc, i un programa que li reconeixia la veu i transcrivia el que ell deia. Però l’ordinador gairebé mai l’entenia. I escrivia bajanades. I a vegades el deixava als companys de classe perquè fessin que l’ordinador escrivís «polla».
Els nois que no coneixia, o els que no eren de la seva classe, o els de les colònies d’estiu, tampoc l’entenien. Sempre li deien: «Què?!» i els havia de repetir les coses. Per això a vegades no feia classe normal, ni classe de gimnàstica, i se n’anava a la biblioteca amb la Victòria a fer treballs especials. Com els superdotats.
–I doncs –diu la Victòria entrant a la biblioteca, deixant anar la cadira per tancar la porta. En Pablo la condueix fins a davant d’una taula–. Aventures d’estiu, a veure.
A la biblioteca sempre hi fa un o dos graus més que a la resta de l’institut, i s’hi sent un zum-zum constant i acollidor. En Pablo torna a somriure, murri, es col·loca les mans damunt els genolls i diu, fent servir els seus millors dots de narrador:
–Es deia Aiyla.
La Victòria se li asseu al costat. Li mira dissimuladament el rellotge Casio del canell i pensa que la xerrameca no pot durar més de deu minuts.
–Tenia els cabells molt negres, molt llargs i brillants. I els ulls molt negres. És la noia més guapa que he conegut mai. Aiyla vol dir ‘llum de lluna’ en àrab. Perquè els seus pares són àrabs. Però no coneix el seu pare. No tractava bé la seva mare i el van abandonar, i ara viu amb el marit de la seva mare i el seu germà petit, que és fill de la seva mare i del seu padrastre.
–Quin nom tan bonic.
–La vaig conèixer a les colònies d’estiu perquè li va tocar anar al meu grup d’anglès. Estàvem al grup dos, que és el grup dels bastant bons.
–És que tu ets molt bo en anglès –fa la Victòria.
–Sí. Han sigut les millors colònies de la meva vida. De totes les noies que m’he declarat a la vida, l’Aiyla és la més guapa.
–Pablo, ets un Casanova.
–Li vaig recitar Neruda de memòria.
–I un poeta.
–De totes les noies a qui m’he declarat: la meva cosina de Salamanca, la Laia Besora, les bessones Bertran i la Tae-ju, la noia de les colònies de l’any passat, ¿te’n recordes?, l’Aiyla és la més guapa.
–¿Et vas declarar a les dues bessones Bertran?
–Sí.
–Alhora?
–Victòria, ¿et penses que no hi toco? –exclama en Pablo.
La Victòria riu fort i diu:
–Vinga, a treballar, Casanova.
En Pablo encén l’ordinador amb un dit gruixut, lent i parsimoniós, i afegeix:
–Va dir que m’enviaria missatges de Facebook, Victòria.
Aquest és el cotxe de la Nàdia i l’Ivan que derrapa sobre la grava de l’entrada de la casa, aixecant polseguera blanca. El nen es desperta i fa un crit petit d’excitació i l’Ivan fa un crit també i la Nàdia somriu i clava el fre de mà.
Aquesta és la Nàdia que diu:
–Que bé que tornis a ser aquí! –i abraça l’Ada i després afegeix–:¿Has vist la Sílvia, i en Diego i aquesta gent?
I l’Ada respon:
–Sí. –I aquesta és la Nàdia que pregunta:
–¿I què faràs ara? –I l’Ada diu:
–Escriure.
–¿I de què treballaràs?
–He pensat que puc fer classes d’anglès o buscar una guarderia.
Aquest és en Quim que serveix un platet d’olives. I la Victòria que cola la pasta i els diu que vagin a la piscina, que posa els macarrons a gratinar i surt també. I aquesta és la Nàdia que afegeix que la Júlia amiga seva busca algú per fer tres dies a la setmana a la botiga.
–Escriu-li –diu–. Per fer alguna cosa mentrestant.
Aquest és en Dídac que exclama:
–Les abelles són amigues nostres i les vespes no.
I aquests són els manguitos, amb tota la pressió de l’aire i del plàstic i de l’Spiderman que s’aferren als braços d’en Dídac. Aquests són els braços d’en Dídac, rodons i molsuts i blancs i untats de crema. I aquesta és la pell de préssec d’en Dídac, i les mans d’en Dídac sempre enganxoses, i les dents petites i totes separades, i el cap com una escarola d’en Dídac, i els ulls tan marrons i lluents que a vegades brillen una mica vermells, com una brasa. I aquestes són les abelles ofegades a la deriva. I les abelles vives bevent al costat de les mortes al voltant de la piscina. I aquesta és la Nàdia que aguanta el nen, amb una marca d’aigua que li travessa la panxa del banyador. La Nàdia, morena, dins de la piscina. La més guapa dels tres germans. Com si els altres dos s’haguessin aigualit. Els fills cada vegada menys foscos, menys brillants. Aquesta és la Nàdia amb els cabells llargs i bruns, i els ulls petits i foscos i els llavis prims però plens, la Nàdia, que sense les ulleres ho veu tot desenfocat. I aquest és en Quim que pren el sol sense banyador, i mira el mòbil de tant en tant, moreno i alt i fibrat, amb els músculs prims però marcats, el pit una mica enfonsat, els mugrons foscos i els cabells ondulats i daurats que li cauen front endavant, despreocupats i seductors, i els ulls grocs, com la mel, i els peus i les mans gegants. I aquesta és la Victòria que llegeix una novel·la. I aquest és en Lluís que deia, cada maleït hivern, que construirien una piscina d’obra. Per nedar quan fossin vells. I aquest és el paleta, tres tardors enrere, quan finalment es van decidir a fer-la, preguntant a la Victòria: «¿Vol que li escrigui al fons de la piscina, amb rajoles d’un blau més fosc, el seu nom i el deu seu marit? ¿“Victòria i Lluís”, al fons?», i la Victòria, a qui les obres fan posar nerviosa, que va respondre: «Sí». I aquestes són les rajoles on posa «Victòria i Lluís» brillant al fons de la piscina. I aquesta és la Victòria que sempre que neda procura no trepitjar-les. I aquest és l’Ivan estirat a la tovallola que pregunta:
–¿Estàs escrivint?
I l’Ada que respon:
–Sí.
–Que bé. ¿Com ho portes? –diu l’Ivan.
–Malament.
–¿Què vol dir malament?
–Vol