Aquesta és la Jessica S. escoltant Nick Garrie, quan té ganes de pensar en la Vera. De pensar en el gat fosc com el quitrà. De pensar en la pell de la Vera com un te negre. De pensar en la vegada que es van amagar entre les cadires de l’auditori. O la vegada que van fer l’amor sota el llit perquè la mare de la Vera havia entrat a l’habitació sense picar a la porta, i podia tornar a entrar en qualsevol moment. I aquesta és la Jessica deixant d’escoltar Nick Garrie, quan comença a pensar en les coses que la gent de Langley Manor va dir. I les coses que ella va jurar moltes vegades. I les coses que va haver de demostrar molts cops. I en la Vera dient-li: «Judes».
I aquesta és la Jess que deixa d’escoltar Nick Garrie definitivament i per sempre, quan la seva filla, de quatre anys, comença a demanar:
–Mommy, will you marry me when I grow up? Mama, ¿et casaràs amb mi quan sigui gran?
La Jessica li treu la diadema, amb tots els cabells taronges esbullats a sota, l’hi col·loca bé, afectuosa, i contesta:
–What about daddy, hon? ¿I què en farem del papa, amor?
I la nena arronsa les celles i aixeca les espatlles, seriosa, preocupada, però sense retirar la proposta de matrimoni.
I aquest és en Mike que pregunta:
–Shouldn’t girls ask their dads and not their moms into marriage? ¿Les nenes no haurien de demanà’ls-hi als seus pares, i no a les seves mares, per casar-se?
I aquesta és la Jessica que contesta que és una etapa, una cosa de nens. Però que sap del cert, amb una certesa vella i dura com una pedra, que a la nena no hauria hagut de posar-li Vera.
Per això escriurà la carta.
Vera,
Escriurà, i després s’estarà molta estona quieta, com una serp, digerint. Com un ratolí, que sap que la serp només el veurà si es mou.
L’ESTORNELL
La primera pregunta estava formulada de la manera següent: «Dos cotxes surten a la mateixa hora des de dos pobles (A i B) separats per una distància de 28 km. La velocitat del primer cotxe és de 50 km/h i la del segon, de 70 km/h. En quin punt del recorregut es trobaran?».
I la Nàdia rumiava sobre la taula de la cuina i l’arròs bullia prop d’una nota on posava: «Nàdia, Ada i Quim, bulliu arròs per dinar. Jo arribaré a les 2 i el pare més tard. Us estimo. Mama».
La segona pregunta la feia en Jon, l’amo d’en Garfield, i deia: «Garfield, ¿on és la nevera?».
El gat Garfield havia tret la nevera al jardí i, amb el gel i els glaçons que la nevera escopia frenèticament, feia un ninot de neu a imatge i semblança seva. I l’Ada i en Quim, davant la tele, reien com bojos.
La tercera pregunta va ser d’en Quim, que va dir:
–¿Què ha sigut això?
I va treure el cap per sobre el sofà mentre la Nàdia es girava cap a la finestra. A l’altra banda, un estornell jeia sobre l’herba. El cop havia semblat una pedra.
–Ha sigut un ocell –va dir la Nàdia. Tots tres es van acostar al vidre. L’Ada va obrir la finestra i en Quim es va enfilar com una sargantana i va saltar al jardí.
–Compte –va dir la Nàdia, i totes dues van sortir, també per la finestra.
Els tres nens es van agenollar al costat de l’ocell. La Nàdia el va aixecar delicadament amb dues mans.
–Està viu –va dir.
–Correu, fem-li un llit! –va exclamar en Quim, i va arrencar herba del terra per fer una jaça. Era un dia gris, per ser principis d’estiu, i l’herba era verd fosc com una ampolla.
A poc a poc, l’ocell es va cargolar als dits de la Nàdia, i mentre feien el llit es va morir.
–S’ha mort –va dir la Nàdia. El tenia a les mans i no havia notat com es moria.
Els dos nens es van abocar sobre l’animal.
–¿Puc agafar-lo? –va preguntar l’Ada. I l’arròs a la cuina bullia.
–Jo també –va dir en Quim.
–Primer un i després l’altre. Primer tu, Ada.
–¿Per què ella primera? –va fer en Quim.
–Perquè ho ha dit primer.
La Nàdia li va passar l’ocell a poc a poc. Pesava com una sola ploma. Tenia el bec groc i els ulls fosquíssims i les plomes del ventre eren clares i fines, les del caparró fosques i blaves i liles, i les de les ales, castanyes i negres tacades de blanc com una nevada. L’Ada li va tocar el pit amb el polze i era suau i sobresortit. Les potes esgarrapaven. En Quim es repenjava al colze d’ella, impacient.
–Ara jo –va dir.
–Ara en Quim –va fer la Nàdia, i va supervisar el transvasament.
–Se li ha trencat el coll –va dir en Quim. El cap de l’ocell penjava fora de les seves mans petites.
–¿Què farem ara? –va preguntar l’Ada.
–El deixarem –va respondre la Nàdia.
–Si el deixem aquí, se’l menjaran els gats –va dir en Quim–. L’hem d’enterrar.
–Si l’enterrem, els gats el desenterraran –va dir l’Ada–. L’hem de cremar.
–L’hem de cremar! –va repetir en Quim.
I la Nàdia, que hauria hagut de dir que no, no va dir res.
Aleshores l’Ada va ordenar:
–Quim, vés a buscar llenya de la llar de foc i paper de diari i mistos.
I la Nàdia va exclamar:
–Ada, vés-hi tu!
–Però algú s’ha de quedar a vigilar l’ocell –va fer l’Ada.
–Quim, ¿vols quedar-te a vigilar l’ocell o vols ajudar l’Ada? –va preguntar la Nàdia.
–Vull ajudar l’Ada.
–Aneu, doncs, jo em quedo –va dir la Nàdia, i va vetllar l’ocell.
Un minut després tornaven amb llenya, paper de diari i mistos. Amb tota la saviesa dels seus tretze anys, la Nàdia va decidir fer la pira sobre l’herba del jardí, per no cremar res.
I l’arròs bullia.
Els nens van construir una pira funerària triangular. Van col·locar-hi els troncs més gruixuts, com braços i com dits, a sota. I paper de diari arrugat al fons. I després branquetes més fines, com el dit petit, i com palletes, i com escuradents, a sobre. A dalt de tot, en Quim hi va posar l’ocell.
–Jo l’encenc –va dir la Nàdia–, però abans ens hem de donar les mans, així, tu aquí, Quim, fent un triangle. Ara heu de pensar una cosa per dir-li a l’ocell. De comiat.
–Adéu, ocell, sento que hagis xocat contra la finestra de casa nostra –va dir l’Ada.
–Ho sento, ocell, que hagis xocat amb la finestra de casa nostra –va dir en Quim.
I després la Nàdia va dir:
–Adéu, ocellet bonic. –Va encendre un misto cerimonialment i el va acostar al