– O potser ens enxamparem? – aixecant-me arrossegant-me des del següent pas del porxo, vaig respondre amb un sushkim. Els meus talons s’abocaven més enllà del llindar dins de la barraca i la sang fluïa cap al cap, cosa que va intensificar el dolor. Un amic es va aixecar, recolzant-se en el clatell i em va empènyer el nas, unes sabates cares, va sortir a la sortida del pati. Vaig arrossegar els esglaons fins als peus i vaig aparèixer després que juguessin les natges a la botiga de vodka.
– I nitrós? Vaig preguntar, prenent un glop d’una ampolla d’alcohol comprada.
– I té una àvia Nyurka, la seva mare escudeix i sal tant que és suficient per picar a la companyia.
Un cop acabat, ens dirigim a l’autoritat local, un familiar recentment alliberat dels llocs de privació de llibertat i moviment alimentari. La seva barraca era, com molts, raquítica. Després d’haver-nos inclinat a la part inferior de l’esquena, ens vam endinsar a la terrassa i, sense desfer-nos, vam entrar a la barraca. A la taula, asseguda de tota la cintura, despullada, tota amb tatuatges, un home prim que era sobrenomenat Kharya. Dels músculs del seu cos, només eren visibles els ossos.
– Gran Kharya. – Va saludar el meu amo sense desfer-se. El sostre estava construït aparentment per a hobbits i nans.
– Genial, si no esteu fent broma. – L’antic condemnat va respondre nasalment amb timbre sense dents. No m’estava fent sense igual que el meu amic, estava a la porta i esperava una invitació. – Seieu, només veniu.
– Seràs un Vodyaru? – va preguntar el meu.
– I què hi ha? va preguntar Kharya.
– Per descomptat, quin mercat, aquí. – El meu va respondre amb alegria i va posar sobre la taula una ampolla de litre de vodka.
– Bé, abocem-ho. – el pres va agafar una bombolla i la va imprimir i la va posar a una tassa. – entra, asseu-vos, benvolguts convidats, feu-vos com a casa. – Va suggerir i es va estanyar de la gola, i després es va rentar de la tassa. – Haaa!!! va respirar i va eixamplar els ulls. – Només jo, com a mare, vaig ser enterrat d’un aperitiu, amb una bola rodant, no una cosa maleïda. Només caviar negre. Ella ja té la gola que surt. Voleu, pugeu al celler.
– Diàtesis, dius? Li vaig explicar.
– Què?? va preguntar Kharya. – Qui és això?
– Aquest és el meu fraer, correcte i no condemnat. – va explicar la meva.
– I quin tipus de miracle ets? – També vaig preguntar amb valentia el pres.
– Tranquilment, tranquil·lament els nois. – Va tranquil·litzar el meu i em va presentar l’amo un abric. «Aquest és el meu propi oncle amb una sentència de vint anys.»
– Vint-i-cinc anys … – va corregir Kharya. – Bé, puja al celler jove?! Al cap i a la fi, no enviareu la vostra dona?
– I què? Puc matar. – va suggerir la meva.
– El teu negoci. va dir Kharya i es va vessar un altre vodka. – Els suports han desaparegut. – i la va empènyer cap a mi.
– Seieu, mel, em llepo i treballareu de nit.
– Frets. – va contestar el meu.
Vaig pujar al terra, vaig encendre un llumí i em vaig quedar aturdit; a les prestatgeries hi havia trossos de llaunes de trenta-tres litres de caviar negre en llauna. Vaig treure dues llaunes.
Tan aviat vam agafar mig litre d’una tassa, al seu torn, com si fos un chifir, ja que dos agents de policia van entrar a la casa.
– Bé, Harya? – van conduir. – No he tingut temps de retrocedir-me i ja ha robat el senglar de la comerciant? Vine, fa maletes, vine amb nosaltres.
– Per què? – va preguntar el meu.
– Doneu una confessió. Voleu amb ell, Vasilisa? – va suggerir un policia agosarat i poc profund.
– En principi, podeu treballar en lloc. – Va afegir un policia prim i llarg.
– Però puta ho has endevinat!! – el borratxer Kharya va riure, va agafar un martell i dues ungles per cent cinquanta mil·límetres del fons de la finestra i, a la següent, va clavar els peus al terra de fusta, sense treure’s les sabatilles, sense arrugar-se i, segons sembla, sense sentir dolor. Sabatilles en remull lentament de sang. «Ara agafeu-me, però no toqueu la meva neboda, si no, anireu a la galleda tu mateix… Bé … ¿Debil?. No he robat un senglar, no veig un segle de voluntat.
– Bé, ets un ximple, Harya. – Dibuixada en negreta.
– Exactament, es va ensorrar de roure, per què és tan cruel? – va afegir prims.
– Per què és tan cruel? Vine, Palych, als ciclops, la seva tensió. – va suggerir en negreta. – No camina, no camina.
– Dins, tonto, Harya!! Ara, Vaska, – es va tornar a la meva. – Poseu l’aigüera, en cas contrari, el terra està enfadat. – va girar i esquerra.
Kharya va treure unes alicates del rebost de la finestra i va treure les ungles enrere sense cap tensió, sense torçar-li mai la cara. Vam obrir la boca de sorpresa.
– Sí, no escrutin vostès. ens va tranquil·litzar. -pur.., les cames encara estaven congelades a les mines. Però aquesta pudor grisa cau immediatament. Jajaja!!! – i va deixar la boca bruta, des de la qual es podia observar els trossets ennegrits de les dents anteriors.
– Hola, el meu veler! – el meu amic es va dirigir a mi. – va córrer sobre ell, té tots els nois. És una dona durant tota la vida, però la seva mare no el va veure en dates. Fins i tot li va donar a llum a la zona quan estava complint amb la meva àvia una bossa de gra que van robar, dues germanes bessones. Sí tio?
– Sí, es tracta d’escombraries, escolta, quina broma de la zona t’ho explicaré … – I Kharya, sense parar atenció a les mosques, va continuar els records d’històries divertides que van tenir lloc a la presó.
– I tota la zona va haver de reposar dues hores a cinquanta-cinc graus de gelada.
– I què va passar? va preguntar la neboda l’oncle.
– … Així va ser així: en un control nocturn, ja que no hi havia cap contractista.
– I qui és? Vaig preguntar, havent passat la zona in absentia.
– Aquest és un pres que dóna feina a altres presos, que es posa amb el propietari de la zona. – va explicar la meva. Kharya va encendre un cigarret i va bufar anelles de fum.
– … Tota la zona es va bolcar cap avall. – va continuar Kharya. – No hi ha cabra i tot això i gelades – menys quaranta-cinc. Llums del nord i corrent des del cel. Va ser llavors quan em vaig despistar amb els peus, després vaig anar vestit podrit, turmentat pels meus peus.
– I què, ho heu trobat? – Em vaig preguntar.
– Ahhh… Sí, van trobar …, heh …, a la dutxa, en espècie, em fotré. Aquest botxí, nu davant del taulell de cul mirall del cul, es va embrutar.
– Hahahaha!!! – va cridar – Què, en espècie?
– Què, per què? – Va preguntar la meva.
– Per què, què?! Fixat al pit (cul). Allà encara es produeix tota la zona … – Harya encara estanyava la tassa i Ostap patí. – I encara hi havia broma. Per dir?
– Vinga, vinga, xulo! – va recolzar la meva
– Miracle un al vàter de merda encegat. De tots els cops posteriors, va recollir una merda sense molèsties i va confeccionar