Pujant a l’escala mecànica, sense fer res, Tarzan va procedir a escorcollar l’humanoide com un cadell. Va xafar, va mossegar i, resistint, es va enfadar.
– Atureu-ho, Tarzan! – corregint el seu barret, va grinyolar Lech. – acabi!!
Tarzan es va aturar temporalment i l’humanoide, aprofitant el moment, es va girar el barret i es va treure, va començar a aixafar públicament els polls. A Tarzan no li agradava això, a més dels vianants de peu i rodolats a l’escala mecànica.
– Què ets, bestiar, que ens desgradem?? va cridar a tot el metro i va continuar sacsejant l’Humanoide. Lyokha no ho va poder suportar i va empènyer el «conill mono», va topar i va caure sobre el cul, apretant els innocents passatgers de peu. Des del costat de la caiguda de la multitud se seguia la indignació. A causa de Tarzan, tots els que estaven a la dreta i, a continuació, a l’esquerra, van començar a caure. I només una aturada del directiu de l’escala mecànica es va estalviar de les ferides, però va augmentar la força de la caiguda. A continuació, ja es veia un munt de petits.
Des del metro ens vam ridiculitzar, i Tarzan amb un dit.
– Bé, on és el vostre kushu-wushu? va preguntar l’humanoide. – Què, schmuck, ho tens?
– Calla, bastard. – va roncar Tarzan, aplicant-li neu als ulls. – Millor anar a buscar un port.
– Amants, queda l’església lluny? Vaig preguntar.
– Fora. Brilla blau, ves a la cúpula? – va mostrar Lyokha.
– Bé, a l’infern amb tu mateix, quant més per tallar-ho?! – Em va sorprendre veure la distància de nosaltres fins a ella, com a Pequín.
– Res, necessiteu treure el trineu del nen, i el freak us portarà. – va clavar Tarzan.
– Ets autèntic! – Lech va esclatar i va provocar una revolta a Tarzan.
– Encara esteu aquí? Has comprat vi?
– I per a què?! – va preguntar l’Humanoide, fent veure els seus ulls de rata petita.
– Al cul! Va marxar, gos pudent!! – va ordenar Tarzan.
– Per què estàs cridant, això?! – va ofendre Lyokha.
Sincerament, si tingués diners, m’ho donaria, però això només s’observava a l’Humanoide. Sempre tenia diners. Només ell va pensar que no ho sabem i vam pensar que ho sabem, ja que sempre vam estar al seu darrere.
Després de beure una ampolla de port, Lech es va congelar i ens va trigar. Sortint a la vorera recta, ja no estàvem preocupats.
– Desvergonyit!! – escoltem una veu gran i vella. Es va donar la volta i va veure Lech dempeus, que simplement escrivia al mig de la vorera, sense parar atenció als transeünts. I només l’antiga àvia gitana li feia un comentari. Va reaccionar diferent. Va treure l’obridor soviètic de guàrdia i sense amagar vergonya i, fins i tot sense parar de buidar-lo, el va agafar pel collet i va fer girar l’obridor.
– Ara mateix, vell, em duro la vista.
– Lyoha, frens. Ets un ximple? – el vam detenir.
– I tu amb ell?! Has de disparar!! – escapant-se de les papes descarades de l’Humanoide, va cridar la vella, fugint.
– Cal disparar-vos. – i vam agafar Lyuha per l’aixella i vam portar uns cinc metres, la vam llençar a un cop de neu per refrescar-se. Després de fumar, vam continuar endavant.
Després d’haver dispersat els captaires gitanos i les velles a l’església, vam posar Leha amb el barret a l’entrada del pòrtic i ens vam dirigir, segons se li va dir, al temple per resar a Déu, perquè en llencessin més. Ell va creure, i vam pecar. Vam entrar a dins i ens vam asseure als bancs adormits. Va actuar amb calidesa.
No sé quant obsequiem, però Lech ens va despertar amb atenció.
– Stasyan, Tarzana!
– Allunya’t de mi, Satanàs!
nota QUARTE
Soterrani soterrani
– Bé, doncs? Anirà aquest jardí?
– Maleït, hi ha una piscina.
– Bé… i cotxes al voltant.
– Vostè, Dan basar, que hi ha un lloc?
– Muuu. – va dir Denis. – espera, eh?! Allà!.. soterrani!!. Hi vaig viure sis mesos!!!
Ens dirigim cap a ell.
Havent baixat per la cartolina pels esglaons del porxo del soterrani, des de l’esquerra vam veure un brancall i un terç de la porta penjat al damunt, segons sembla, l’entrada al soterrani.
– Treu-ho!! Vaig cridar a un gitano. Cèlebrement la va allunyar i la porta va caure amb un rugit. El gitano va entrar per la porta.
– Oh, noi, però la merda flota aquí?! – els gitanos es van espantar i, esquitxant-se sobre l’aigua, ens van tornar.
– Què és, en augment? – va preguntar Dan.
– Vine i aquí, a l’illa, fem una copa. La llum cau des de l’obertura i no hi ha ningú. (És a dir, cops). – Vaig decidir i vaig agafar una ampolla de port. Obrint-lo en cercle amb les dents, el vaig lliurar a un amic. Vull destacar que només els comunistes, els policies, els militars i les persones sense llar tenen dret a cridar-se de veritat «camarada!» I què: les coses són gratuïtes; menjar en llaunes o alimentació, també gratuïta; habitatge en soterrani i golfes, de nou gratuït. Què no és el comunisme?! En resum, el meu amic va acceptar amb molt de gust l’oferta. Vaig obrir una altra ampolla de port i la vaig oferir a Dan i la tercera, obrint, li vaig lliurar la gitana. Van caure en confusió i vaig treure un got d’un sol ús i el vaig introduir al centre de la multitud.
– Che, eclosionat? Aboca?! – Vaig somriure. Els tres em van abocar de cop i van tornar a caure en confusió mirant-me atentament.
– Què mires? Preneu-vos una copa! Vaig suggerir i beure un got. L’incomprensible camarada el trencava el silenci.
– I això no és ni tan sols una illa, però aquest wh-how-it?
– Cul. – van afirmar els gitanos.
– Sí… no, bé, bé, bé, migdia-bé, migdia,..
– Bé, bé?
– P-península, moró. – corregit amb una burla de Dan.
– Sí. Gitana gitana, què estàs fent? – El camarada va evitar la seva atenció.
– Kuz Jabere, Vishma.
– I en rus? Vaig preguntar.
– En rus no es tradueix.
– Mira, va desaparèixer el minut silenci i va estendre el dit d’una mà, el camarada, i l’altra va sostenir, clavant un puny amb la roba, el gitano en aquell moment va agafar una onada a si mateix, fent que tot flotés es mogués. Els cercles van aparèixer a l’aigua de la columna de la coberta de la sala del soterrani, il·luminada en un crepuscle complet, després un cap calb cutre i un musell inflat d’una dona. I tot això no és tan de pressa.
– Oh, bé, a l’infern?! – Sorprès sense camarada camarada.
– Surt d’aquí!! – va aixecar Dan amb una bombolla de vi.
– Oh, adéu,