57. Francisco de Zamora, al seu dietari de viatge del 1785, prenia nota que a la muntanya de Collserola hi havia aurons i mates de roldor, que proporcionaven substàncies per a l’adobament de pells; vegeu Diario de los viajes hechos en Cataluña, ed. de Ramon Boixareu, Barcelona, 1973, p. 33. Estudis sobre la qüestió: Maryanne Kowaleski, «Town and Country in Late Medieval England: the Hide and Leather Trade», dins Penelope J. Corfield i Derek Keene (eds.), Work in Towns, 850-1850, Leicester, 1990, pp. 57-73; Elisabetta Merlo, «La lavorazione delle pelli a Milano fra Sei e Settecento. Conflitti, strategie, dinamiche», Quaderni Storici, 80 (1992), pp. 369-398, i Alberto Guenzi, «Arte, maestri e lavoranti. I calzolai di Modena: dalla corporazione alla società di mutuo soccorso (secoli XVII-XIX)», Quaderni Storici, 80 (1992), pp. 399-414.
58. Torras i Ribé, Curtidores y tenerías…, op. cit., ofereix una bona síntesi d’un seguit d’estudis locals. Vegeu-ne un paral·lel italià en Merlo, «La lavorazione delle pelli…», op. cit., pp. 377-388. Sobre la qüestió més àmplia de la descentralització territorial de l’economia catalana del període, vegeu Albert Garcia Espuche, Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640, Madrid, 1998.
59. El plany és esmentat per Antonio Noguera, La comarca d’Olot, Barcelona, 1969, vol. 2, p. 32. Sobre el paper dels gremis en la industrialització catalana, vegeu Jaume Torras, «From Craft to Class: The Changing Organization of Cloth Manufacturing in a Catalan Town», dins Thomas M. Safley i Leonard N. Rosenband (eds.), The Workplace Before the Factory: Artisans and Proletarians, 1500-1800, Ithaca (Nova York), 1993, pp. 165-179, i Marta V. Vicente, «Artisan Families and Industrialization: The Case of the Sirés Cotton Factory, Barcelona, 1770-1816», Johns Hopkins University, tesi doctoral, 1998.
60. Alguns estudis sobre el vessant institucional de la Barcelona gremial són: Pere Molas i Ribalta, Los gremios barceloneses del s. XVIII, Madrid, 1970; Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, op. cit., vol. II; Pierre Bonnassie, La organización del trabajo en Barcelona a fines del s. XV, trad. cast. de Teresa Sánchez-Pacheco et al., Barcelona, 1975, i Luis R. Corteguera, Per al bé comú: la política popular a Barcelona (1580-1640), trad. cat. de Jesús Villanueva López, Vic, 2005.
61. La sinopsi següent es basa en diverses fonts. La millor descripció general del gremi d’assaonadors es troba a José María Sans Ferrán, Barcelona a través del gremio de zurradores. Contrapuntos históricos, Vic, 1966, però vegeu, a més, Capmany, Memorias históricas…, op. cit., vol. I, pp. 490-493. Particularment interessant és la documentació originada per un seguit de plets intercorporatius. Aquestes fonts són a AHCB, Municipal, Gremis, sota la rúbrica corresponent (blanquers, assaonadors i sabaters). Esteve Gilabert Bruniquer també forneix una guia coetània d’aquesta mena de documentació; vegeu Francesc Carreras i Candi i Bartomeu Gunyalons i Bou (eds.), Rúbriques de Bruniquer. Ceremonial dels magnífics consellers y regiment de la ciutat de Barcelona, 5 vols., Barcelona, 1912-1916, vol. V, pp. 215-278. Vegeu encara ACA, Reial Audiència, Plets civils, 5337 (instància del 1655 contra l’oripeller Jaume Planella per vulnerar l’exclusiva gremial de fer cuiro per a soles de sabata i altres manufactures de pell, tal com estipulava un privilegi reial de 1537); 9154 (una demanda del 1697 contra l’assaonador Josep Comas per refusar un càrrec gremial), i 13060 (instància dels Boloi, pare i fill, els anys 1580-1588, contra el gremi, que els havia expulsat per haver venut llard pel seu compte i no a través de la botiga gremial, tal com era preceptiu). Aquesta secció arxivística inclou alguns llibres de comptes, com és ara (7053) el «llibre de comptes de la botiga de Miquel Paxau, assahonador, any 1731» (que arriba fins a la dècada de 1750).
62. Per a les xifres de 1516 i 1716, vegeu Albert Garcia Espuche, «Barcelona a principis del segle XVIII: la Ciutadella i els canvis en l’estructura urbana», Universitat Politècnica de Barcelona, tesi doctoral, 1987, pp. 230 i 865-867; per a les dades de final del segle XVI, vegeu ACA, Reial Audiència, Plets civils, 13060, i AHPB, Antoni Batlle, Sextum manuale contractuum et instrumentorum, 26 de desembre de 1594 a 23 de desembre de 1595, ff. 82v-83r i 568v-569v. El 1601 n’hi havia trenta-sis, segons Jeroni Pujades, Dietari, 4 vols., ed. de Josep M. Casas Homs, Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1975-1976, vol. I, p. 112. Per a les dècades de 1650 i 1660, vegeu AHPB, Miquel Mora, Plec d’actes de consells de vàries confraries de Barcelona, 1636-1644, i AHPB, Vicenç Gavarró major, Consells de la confraria dels assaonadors de Barcelona, 1660-1664. Una font de començament del segle XVIII, AHCB, Gremis, Cadastre Individual, 1716-1717, (s. d.), dóna un total de vint-i-set mestres amb botiga parada, deu sense, cinc oficials que treballaven, i tres que no. Una talla del 1769 incloïa vint-i-dos mestres, segons AHPB, Daniel Troch, Libro seu Manuali … omnia consilia et alia instrumenta faciencia pro Confratria Sancti Ioannis Baptiste Pellium Masseratorum huius civitatis, 1753-1793, f. 112r-v (13 d’abril de 1769).
63. AHCB, Gremis, 37-4, Llibre de consells del gremi dels fusters, 1648; el 22 de novembre es reuniren un total de noranta-quatre mestres (f. 4r).
64. AHCB, Insaculacions, vol. 54, f. 464v, on consta que després del traspàs del mestre assaonador Francesc Comalada ningú no el va substituir al Consell de Cent per manca de «persones elegibles».
65. De manera semblant, quan Andreu Vergers va morir el 4 de maig de 1633, Parets recorda que «era homo que feia molt negossi de sumach» (I, 106r). Per cert, la dona de Vergers, Jerònima, era filla de Joan Roget, que provenia d’una família d’origen francès de fabricants d’instruments òptics i que, segons el científic milanès Girolamo Sirturo, hauria construït un telescopi abans que Galileu; vegeu la bibliografia recollida per Víctor Navarro dins José María López Piñero et al. (eds.), Diccionario histórico de la ciencia moderna en España, 2 vols., Barcelona, 1983, vol. II, pp. 257-259. El testament de Jerònima és a AHPB, Antoni Masclans, Manual de testaments, 1610-1630, s. n. (10 de desembre de 1617).
66. Era un tipus de propietat força habitual en les ciutats catalanes del període, segons que es pot veure a Albert Garcia Espuche i Manuel Guàrdia Bassols, La construcció d’una ciutat: Mataró, 1500-1900, Mataró i Barcelona, 1989, pp. 113-122.
67. Per a l’elevat nombre d’artesans i de membres de les seves famílies que s’estaven a l’hospital, vegeu José Luis Betrán Moya, «Sociedad y peste en la Barcelona de 1651», Manuscrits, 8 (1990), pp. 255-282, esp. 271.
68. AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Llibre segon de concòrdies, 1660-1688, ff. 280r-284v (11 de juny de 1666). Alguns altres assaonadors també pogueren dotar considerablement les seves filles. Així, Júlia Noguers, filla del mestre assaonador Jaume Noguers i germana de Maria, la padrina d’un dels fills de Parets, Jaume, va poder aportar mil lliures l’any 1653, quan es va casar amb el jove botiguer de teles Joan Roger; vegeu AHPB, Miquel Serra, Llibre segon de capítols matrimonials, 1645-1661, núm. 45 (2 de març de 1653). Una part del dot, que incloïa tant diners en efectiu com béns immobles, provenia del seu oncle i padrí Joan Bruguera, fill d’un blanquer esdevingut mercader, que s’havia casat amb una germana de Jaume Noguers, Jerònima. Al seu