96. De totes maneres, Parets no estableix cap rècord, atès que altres documents personals de caràcter popular ofereixen un nombre de contactes encara més gran. Per exemple, la llevadora Martha Ballard, de Maine, consigna 642 trobades amb 299 persones de fora de la seva família en un sol any (1790); vegeu Laurel Thatcher Ulrich, A Midwife’s Tale: The Life of Martha Ballard, Based on Her Diary, 1785-1812, Nova York, 1990, p. 92.
97. L’any 1586, un vaixell provinent de Marsella, sotmès a quarantena davant la sospita de transportar la pesta, duia un carregament de pells no adobades; vegeu Federico Viñas y Cusí, «Datos históricos sobre las epidemias de peste ocurridas en Barcelona», dins Jaime Ferran et al., La peste bubónica. Memoria sobre la epidemia ocurrida en Porto en 1899, Barcelona, 1906, p. 432. Cap a final del segle XVII, la companyia dels Dalmases importava pells de Sardenya i de les Índies, mentre que exportava cordovans a Cadis, els quals eren reexportats al Nou Món; vegeu Isabel Lobato, «Societats mercantils a la Barcelona del segle XVII. La companyia Dalmases-Ferrer», Estudis d’Història Econòmica, I (1988), pp. 27-44, esp. 29, 40 i 42.
98. Sobre la presència de francesos a la Barcelona moderna, vegeu Enric Moreu-Rey, Els immigrants francesos a Barcelona en el segle XVI-XVIII, Barcelona, 1959; Giralt i Raventós, «La colonia mercantil francesa…», op. cit., i Jordi Nadal i Emili Giralt, Immigració i redreç demogràfic. Els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII, Vic, 2000 [ed. or.: 1960]. Els contactes de Parets amb alguns francesos potser poden ajudar a explicar algunes de les seves preses de posició política. Així, va ser l’únic assaonador que va subscriure el censal públic de l’octubre de 1640, emès per la ciutat de Barcelona la vigília de la guerra dels Segadors. Cal fer notar que Esperança Grosset, mare de Bonaventura, també figurava com a compradora del censal. Vegeu Eva Serra i Puig, «L’inici formal de la guerra contra el rei: un censal de tres-centes mil lliures. Nota a un aspecte de la guerra dels Segadors», dins Rossich & Rafanell (eds.), El barroc català, op. cit., pp. 89-135, esp. 124-125.
99. Per exemple, s’han deixat deliberadament de banda totes aquelles persones que van adquirir béns en la subhasta post mortem de Parets. En alguns casos, tot sembla indicar que els compradors han pogut actuar en qualitat d’amics de la família, com una manera de testimoniar materialment la seva solidaritat envers els membres sobrevivents i d’obtenir alhora un record del difunt. Però si hom examina amb cura una sèrie documental d’aquesta mena, sembla prou clar que la majoria dels compradors acudien a la subhasta per raons “professionals”, com a habituals dels circuits de béns de consum de poc valor —un aspecte crucial i encara poc estudiat de l’economia submergida urbana del període—, o bé com a negociants i artesans que esperaven proveir-se d’estris, matèries primeres i coses semblants a un preu per sota del normal. Aquest darrer cas sembla la norma en el cas de la subhasta dels béns de Parets, que va concitar l’interès (entre els assistents identificables) de cinc assaonadors i trenta-dos individus més, entre corredors, sastres, taverners i revenedors.
100. AHCB, C-VIII, vol. 1, Insaculacions, vol. 1 (1626-1651), f. 388r (relació d’assaonadors habilitats al Consell de Cent). El seu avi, l’assaonador Francesc Parets, havia estat membre del Consell de Cent l’any 1604.
101. AHCB, II-160, Deliberacions, 30 de novembre de 1650.
102. Ibid., f. 302r (20 de juny de 1651), i AHCB, II-161, Deliberacions, f. 390v (1 de novembre de 1652). Per a la composició de la comissió, vegeu MNA, vol. XV, p. 333, i Narcís Feliu de la Penya, Anales de Cataluña y epílogo breve de los progressos y famosos hechos de la nacion catalana, 3 vols., Barcelona, 1709 [ed. facs. a cura de Jaume Sobrequés i Callicó, Barcelona, 1999], vol. III, p. 329.
103. Parets va ser reinsaculat al Consell de Cent per ordre del virrei el 29 de març de 1653 (MNA, vol. XVI, p. 73), i el 24 de novembre del mateix any era inscrit a les bosses de «Receptor, palloler i altres», i a la de portaler i cauquillador (ibid., pp. 153 i 159). Segons Eva Serra, el perfil polític de Parets, llavors de la purga insaculatòria del 1653, va passar de ser inicialment «malísimo» a «bueno» no gaire després; vegeu Eva Serra, «El pas de rosca en el camí de l’austriacisme», dins Joaquim Albareda (coord.), Del patriotisme al catalanisme: societat i política (segles XVI/XIX), Vic, 2001, pp. 71-104, esp. 73. La llista amb els noms de Parets i els seus companys assaonadors es troba a AHCB, CVIII, Insaculacions, vol. 2 (1653-1699), f. 20v, i passim, i vol. 3 (1654), f. 916r. Segons que sembla, però, Parets no va ser mai insaculat a la bossa del conseller sisè.
104. AHCB, II-174, Deliberacions, f. 131v (27 de juny de 1665). L’actuació de Parets en aquest càrrec figura ja consignada el 29 de novembre de 1661 (AHCB, C-X, Adveracions, vol. 5, ff. 152v-153r).
105. AHCB, C-VIII, Insaculacions, vol. 2 (1653-1699), s. n. Sobre la transacció de Guerra, el 1669, vegeu AHPB, Pau Pi, Nonum protocollum sive manuale, 28 de desembre de 1668 a 23 de desembre de 1669, ff. 54r-58r (9 de març de 1669). Per als càrrecs de Borbó i Parets (aquest darrer, del 20 de maig al 26 de juny de 1661), vegeu AHCB, XXII, Albarans, vol. 53, 1659 (reinsaculació, febrer de 1661); AHCB, C-X, Adveracions, vol. 5, ff. 152v-153r (29 de novembre de 1661), i AHCB, II-174, Deliberacions, f. 131v (27 de juny de 1665). Els capítols matrimonials de Minguella, amb Francesca Tegell, són a AHPB, Francesc Soldevila, Liber primus capitulorum matrimonialium, 1656-1665, ff. 6r-10r (23 d’abril de 1656).
106. Sobre Cortada, vegeu Emili Giralt i Raventós, «Família, afers i patrimoni de Jaume de Cortada, mercader de Barcelona, baró de Maldà», Estudis d’Història Agrària, 6 (1987), pp. 271-318. Altres membres de la setzena eren els notaris Francesc Salines i Francesc Reverter, l’apotecari Jaume Vidal, l’adroguer Lluís Llopart, el batedor d’or Antoni Nin, el pellisser (o sastre?) Francesc Soler i el sabater Narcís Torres. Vegeu MNA, vol. XV, p. 333, i la relació lleugerament diferent que en dóna Feliu de la Penya, Anales de Cataluña…, op. cit., vol. III, p. 329.
107. Johan Francisco Rossell, El Verdadero conocimiento de la peste, Barcelona, Sebastian i Jaime Mathevad, 1632. Fill d’un dels capdavanters de la revolta catalana de 1640, el metge Joan Francesc Rossell era força conegut en la societat i la política local. Sobre el context, vegeu Joan Riera i J. M. Jiménez Muñoz, «El Doctor Rosell y los temores en España por la peste de Milán», Asclepio, 29 (1977), pp. 283-307, i Amelang, La formación de una clase dirigente, op. cit., pp. 53-54. És potser una simple coincidència el fet que el pare de l’únic altre autor que Parets cita pel nom —el jurista Josep Fontanella, que l’assaonador esmenta a I, 121r (cf. MHE, vol. XXIV, p. 137)— hagi estat també una de les principals figures de la cultura política i jurídica de la Catalunya del període.