45. AHPB, Francesc Pla, Manualis anni MDCXXXXI, de 26 de desembre de 1640 a 23 de desembre de 1641 (4 de juliol de 1641), i AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Prothoco[llum], de 27 de desembre de 1656 a 21 de desembre de 1657 (23 de març de 1657). Roca s’havia traslladat a Girona pels volts del 1651, data en què consta en un cens local com a resident al carrer de la Cort; vegeu Josep Clara, «La ciutat de Girona a mitjan segle XVII (a través de la talla del 1651)», dins Girona a l’època moderna: demografia i economia = Estudi General, 2 (1982), p. 80. La declaració de Soler és a AHPB, Francesc Pla, Manualis anni MDCXXXXI, de 26 de desembre de 1640 a 23 de desembre de 1641 (7 de desembre de 1641).
46. La donació de Joan Pi figura en un testament sense data redactat per Joan Vinyals, notari de Vic, i esmentat en els ja citats capítols matrimonials de Parets de l’any 1633. Sobre Messeguer, AHPB, Nicolau Llentisclar, Llibre de capítols matrimonials, 1596-1598, núm. 11 (13 de juliol de 1596). La vídua Planes apareix en una àpoca del 29 de gener de 1657 (ACA, Monacals, Hisenda, vol. 3797); l’assaonador, a la seva crònica, fa al·lusió (I, 140v [139v]) al testament del marit Felip Planes, un mercer, redactat per Josep Safont el juny de 1636. Cal fer notar, a més, que Emerenciana Mora, la muller de Pau Planes, botiguer de teles, era neboda del padrí de Parets.
47. ACA, Reial Audiència, Plets civils, 5337 (1657).
48. Podeu trobar una introducció a les característiques tècniques del treball de la pell a Edward Hazen, The Panorama of Professions and Trades; Or Every Man’s Book, Watkins Glen (Nova York), 1970 [ed. or.: 1837], pp. 67-70; i John W. Waterer, «Leather», dins Charles Singer et al. (eds.), A History of Technology, Oxford, 1957, vol. II, pp. 147-190. Cal recordar, a més, que l’Encyclopédie de Diderot (gravats dels anys 1762-1772) incloïa fins a disset oficis i il·lustracions relacionats amb el ram de la pell. Per a jerarquies laborals similars en altres indrets, vegeu Heather Swanson, Medieval Artisans: An Urban Class in Late Medieval England, Oxford, 1989.
49. Josep Maria Torras i Ribé, Curtidores y tenerías en Cataluña: organización de un oficio pre-industrial (siglos XIV-XIX), Vic, 1991, pp. 109-110. Compareu amb L. A. Clarkson, «The Organization of the English Leather Industry in the Late Sixteenth and Seventeenth Centuries», Economic History Review, 2a sèrie, 13, núm. 2 (1960), pp. 245-256. El sector barceloní de la pell sembla haver estat alhora menys regulat que no pas el de moltes altres ciutats europees, on l’activitat era estretament controlada per les autoritats reials i municipals, que gravaven directament les matèries primeres que es feien servir al llarg del procés de manufactura. Vegeu, per exemple, Heather Swanson, «The Illusion of Economic Structure: Craft Guilds in Late Medieval English Towns», Past & Present, 121 (1988), pp. 43 i 48; Simona Cerutti, Mestieri e privilegi. Nascita delle corporazioni a Torino (secoli 17-18), Torí, 1992, pp. 13-14.
50. És prou simptomàtic que fossin precisament blanquers els protagonistes d’alguns dels casos més clamorosos de mobilitat social ascendent de la Catalunya moderna. Per exemple, a començament del segle XVI, la família de Pere Antic va passar primer de la categoria de blanquers a la de mercaders, després de la de mercaders a la de cavallers i, finalment, el 1701, a l’aristocràcia; vegeu Francisco Morales Roca, Próceres habilitados en las Cortes del Principado de Cataluña, s. XVII (1599-1713), Madrid, 1983, vol. I, p. 138. Un cas menys espectacular va ser el d’un cert Francesc Alzina de Manresa, «de son principi blanquer y després ric y passat a ciutadà honrat», esmentat a Llorenç Ferrer i Alòs, «L’avalot de les faves a Manresa: un moment de la revolta de la terra a Catalunya el 1688», Recerques, 11 (1981), p. 134.
51. AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Llibre segon de concòrdies, 1680-1688, ff. 280r-284v (11 de juny de 1666); AHPB, Josep Güell, Tertius liber inventariorum et encantorum, 1693-1700, ff. 14r-17v (20 d’abril de 1693), i AHPB, Josep Güell, Quartus liber inventariorum et encantuum, 1706-1714, ff. 127r-140v (28 de novembre de 1704). Els comptes dels anys 1720-1721 de Jacint Font donen un resultat semblant; vegeu AHCB, Fons Comercial, B-76, «Llibre de la butiga de Jacinto Font assaunador al carrer dels [Assaonadors], 1720». En el cas de Calafell, cal fer notar, a més, que a la seva botiga hi havia cent trenta-tres parells de sabates.
52. Vegeu Alain Lottin, Chavatte, ouvrier lillois: un contemporain de Louis XIV, París, 1979, pp. 77-80.
53. Tommaso Garzoni, Piazza universale di tutte le professioni del mondo…, 2a ed., Venècia, 1589, pp. 449 i 829. Curiosament, la distinció va ser omesa en la versió castellana del llibre, on tots dos oficis eren presentats com a molt nobles des de l’Antiguitat; vegeu Plaza universal de todas ciencias y artes, parte traduzida del toscano, y parte compuesta por el Dr. Christoval Suárez de Figueroa…, Perpinyà, 1630, ff. 374v-375r.
54. Citat per Laurie Nussdorfer, Civic Politics in the Rome of Urban VIII, Princeton (Nova Jersey), 1992, p. 99, i Javier Guillamón Álvarez, Honor y honra en la España del siglo XVIII, Madrid, 1981, p. 156.
55. Vegeu, per exemple, Salo W. Baron et al., Economic History of the Jews, Nova York, 1976, pp. 167-172. A començament del segle XVI, el cronista Andrés Bernáldez incloïa els assaonadors entre els oficis practicats habitualment pels jueus; vegeu Michael Alpert, Criptojudaísmo e Inquisición en los siglos XVII y XVIII, Barcelona, 2001, p. 36. A Barcelona, un document de l’any 1421 menciona la venda de pells adobades per jueus (Antoni de Capmany, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, 3 vols., a cura d’Emili Giralt Raventós i Carme Batlle i Gallart, Barcelona, 1961-1963, vol. I, p. 491), mentre que el 1485 la ciutat de Barcelona rebutjava l’establiment de la nova Inquisició pels perjudicis econòmics que podia originar —al·legaven els consellers— en el comerç local de «corals, draps, cuirams e altres mercaderies», en mans sobretot de conversos, com es pot veure a Ricardo García Cárcel, Historia de Cataluña. Siglos XVI-XVII, Barcelona, 1985, vol. I, p. 379. Per una curiosa coincidència, una família que portava el nom de Parets figura entre els mercaders conversos més importants de la Barcelona de final de l’època medieval. Alguns dels seus membres consten en el fogatge de 1497 (Iglésies, El fogatge de 1497, op. cit., p. 154); altres mencions, Capmany, Memorias históricas…, op. cit., vol. I, p. 260, i vol. II, pp. 624-626, 674, 855 i 1030, i R. Carreres Valls, El llibre a Catalunya, 1338-1590, Barcelona, 1936, pp. 108-112. Descendien d’un cert Salomó Botarell, el qual, després de la seva forçada conversió pels volts de 1391, prengué el nom de Ramon de Parets («Raymundo de Parets»), segons Isidore Loeb, «Liste nominative des juifs de Barcelone en 1392», Revue des Études Juives, 4 (1882), pp. 57-77, esp. 59.
56. No fóra convenient portar gaire més enllà l’argument del localisme. Xavier Torres ha assenyalat que Parets exhibeix unes nocions geogràfiques prou sòlides pel que fa a les terres de més enllà de Catalunya, com ara quan reprodueix a la seva crònica l’itinerari de la reina Maria d’Hongria, l’any 1630, de Barcelona