Crònica de la croada contra Catalunya. Bernat Desclot

mai, si això fos possible. Però, ja que és així, aventurem-nos i no ens entretinguem, que ja som a prop de l’estiu, i és millor guerrejar ara que no amb les calors. I fem per manera que, abans que arribin les grans calors, hàgim pres tota la terra de Pere d’Aragó i a ell mateix, si podem.

      I, havent dit ell això, van respondre tots els homes que, reunits a l’entorn, eren tants com grans d’arena de la mar:

      —Allons, sire rei, allons prendre aquella terra! Que jo serai ric —deia cadascú—, i perdonat dels meus pecats, je i el meu llinatge! Allons de seguida endavant!

      Al punt, es va aixecar el rei de França, i va manar i dir a tota la seva gent que, l’endemà de bon matí, estiguessin tots aparellats per seguir la seva oriflama. I, amb això, tots se’n van anar d’allí, cadascú al seu hostal.

      Com el rei de França amb totes les seves forces vingué contra el rei d’Aragó i la seva terra, és a dir Catalunya

      En arribar el nou dia, de bon matí, van partir i es van afanyar a venir a grans jornades, de manera que, al cap de quatre dies, eren a l’entrada del Rosselló. I eren en nombre, en entrar al Rosselló, sense comptar-hi els que van venir després, disset mil sis-cents cavallers de llinatge, i ben bé cent cinquanta mil homes de peu amb les seves armes, a part les bèsties i els servents ribalds, que eren ben bé cinquanta mil pel seu cantó. I, en arribar al pas de la font de Salses i veure la muntanya de Panissars, que fa partió entre Catalunya i el Rosselló, en van tenir gran goig, i van fer molts crits i aücs, talment com si ja haguessin conquerit tota la terra, que no es temien pas que ningú els gosés esperar ni plantar cara.

      I, després d’avançar una mica, s’atendaren prop de la vila de Salses, que no és gaire lluny d’aquell lloc, i van fer compte d’entrar a la vila, perquè no creien que hi hagués ningú. Però, quan van ser a les portes, els servents que eren a dins van atacar i disparar les ballestes, i els van fer tornar enrere més d’un tret de ballesta. I molts dels que venien primers hi van ser nafrats i morts, i ja no ho van prendre a broma com solien.

      El rei de França, en veure allò, es va témer que el rei de Mallorca no l’hagués escarnit, i cridà el comte de Foix i li demanà de qui era aquell castell. I el comte de Foix respongué que del rei de Mallorca.

      —I doncs —va dir el rei de França—, no és pas com ens envià a dir el rei de Mallorca, car va dir que seria amb nós, i ara em sembla que ens és contrari.

      —Senyor —digué el comte de Foix—, no és pas això. Heu de saber que tots els homes del Rosselló estimen més En Pere d’Aragó que el rei de Mallorca, i el voldrien com a senyor. I tot això que han fet ara, o faran d’aquí endavant, contra nosaltres, ho fan contra la voluntat del rei de Mallorca, que és el seu senyor, per l’amor que tenen a En Pere d’Aragó.

      —Doncs —digué el rei de França—, són uns traïdors. Via contra ells! I prenem el castell, de grat o per força.

      Amb això, es van acostar al mur homes a cavall i a peu, i van prendre aquell lloc per força, ja que era un lloc pla, no cenyit per mur ni vall, i no hi havia gaire guarnició, sinó que els de dins feien tot el que podien i es defensaven per salvar la seva fidelitat al rei d’Aragó. Però heu de creure que, abans de poder prendre el lloc, hi van haver de fer tres assalts, en els quals van morir molts dels francesos, i molts van ser ferits i nafrats. I, en haver pres el lloc, van matar tots els homes i les dones i els infants que hi van trobar, i en acabat s’atendaren a fora. I estigueren allí aquella nit i mogueren la major alegria, com si haguessin pres la ciutat més important d’Aragó o de Catalunya. I l’endemà matí el rei de França va ordenar les seves hosts per escales.

      I posà a la primera escala la host dels servents ribalds, que eren ben bé cinquanta mil i no portaven més armes que un bastó i anaven mal vestits, sense altre guarniment. El rei de França donava cada dia a cadascun d’aquells ribalds un tornès d’argent negre de sou, i tot el que poguessin guanyar portant palla i herba i coses semblants. I aquests formaven la primera escala, amb mil cavallers armats a la rereguarda.

      A la segona escala hi havia el senescal de Tolosa i el senescal de Carcassona i el senescal de Bellcaire i el senyor de Lunell i el comte de Foix i amb ell En Ramon Roger, germà del comte de Pallars, que era de Catalunya, amb cinc mil cavallers ben armats. I al costat d’aquestes dues primeres escales hi anaven ben bé tretze mil ballesters a peu, tots guarnits i coberts de ferro, que no se’ls veia sinó els ulls.

      A la tercera escala hi anaven totes les hosts del Narbonès, del Bederrès, del Termenès, del Carcassès, de l’Agenès, i de Tolosa, i del comtat de Sant Gili, i de Borgonya, i tota l’altra gent del Llenguadoc que eren de la senyoria del rei de França que havien vingut a la host. I eren ben bé setanta mil homes de peu o més.

      A la quarta escala hi anaven les hosts de França, de Picardia, de Normandia, i del comtat de Flandes, i bona cosa d’alemanys i de flamencs i d’altres pobles, soldats i croats, que eren, entre uns i altres, ben bé vuitanta mil homes de peu o més, amb les seves armes.

      A la cinquena escala hi anava el cardenal amb la seva host, a qui ell donava sou, que eren sis mil cavallers armats o més. I feia portar davant seu una senyera amb el senyal de les claus.

      A la sisena escala hi anava el rei de França, i En Felip, son fill, i En Carlot, amb tots els nobles de França, i amb comtes i amb altres gentilhomes senyors de senyera, que eren ben bé un centenar. A la qual escala hi havia ben bé quatre mil cavallers amb les seves armes.

      Després d’aquelles sis escales, venien les atzembles i les altres bèsties de càrrega, i eren vuitanta mil bèsties ben bones. I els que les menaven eren ben bé deu o dotze mil homes, sense comptar-hi les dones ni els infants menors de dotze anys, que també eren una gran colla.

      I, darrere de tots, hi venien sis-cents cavallers armats, tots coberts de ferro, per guardar les bèsties.