I heu de saber que En Jaume, que era llavors rei de Mallorca, germà del rei En Pere, no estava en aquella saó en bones relacions amb el seu germà, el rei. Per la qual raó el rei d’Aragó el tenia en sospita per moltes coses que havia sabut del cert que aquell rei En Jaume havia tractat amb el rei de França i amb el papa en contra seva. Per això es temia el rei En Pere que el rei En Jaume no li fos contrari en la guerra que esperava sostenir amb el rei de França i que no donés als francesos, quan vindrien sobre Catalunya, pas i entrada per la seva terra, és a dir pel Rosselló, que es troba entre la terra del rei de França i la del rei d’Aragó. La qual terra del Rosselló aquell rei En Jaume tenia en bon dret, amb la resta dels seus territoris, en feu del rei d’Aragó. Però, per les coses que el rei En Pere havia sentit, això és, que aquell s’havia entrevistat moltes vegades amb el senescal del rei de França i amb N’Amalric de Narbona, i que havia tramès a Roma i a França els seus missatgers per recaptar algunes coses que més endavant sentireu, el rei d’Aragó en recelava fortament. Per la qual cosa, quan va haver cavalcat per tot el Gironès i l’Empordà amb cavallers i amb companyies de peu, segons que ha quedat dit, s’avançà fins a arribar en un lloc que és a prop de la vila que hi ha enmig del Rosselló i que du el nom de Perpinyà, en la qual era el damunt dit rei En Jaume, amb la muller i els fills. I quan fou en aquell lloc, el rei d’Aragó de seguida va fer donar civada als cavalls i a les altres bèsties.
Quan el rei i els altres cavallers i totes les companyies van haver dormit una mica a la nit, va fer armar els cavallers i els soldats i ensellar els cavalls, i muntaren i partiren d’aquell indret, i van travessar per camins i per dreceres fins que van ser molt a prop de Perpinyà. I encara ningú del seguici no sabia on volia anar el rei ni quina intenció tenia. Mentrestant, els cavallers anaven tots parlant entre ells que seria bo que demanessin al rei què volia fer, però li coneixien el cor i ningú no li ho gosava dir, tret d’un cavaller anomenat N’Albert de Mediona. Aquest era un home de la seva confiança, i era cavaller expert i noble i savi, i el rei l’estimava molt, per la qual cosa ell hi tenia més accés que ningú. Aquest cavaller digué als altres:
—Barons, jo faig la mateixa cavil·lació que vosaltres, que no puc endevinar quina voluntat té el rei ni què té en cor de fer, que no me n’ha dit res a mi ni a ningú més, crec. Per la qual cosa, si voleu, m’hi aventuraré jo i li ho demanaré.
—Sí —van fer els cavallers—, que Déu us doni bona ventura. Demaneu-li-ho, que millor us estarà a vós que a ningú.
Amb això, s’acostà N’Albert al rei i li digué:
—Senyor, tots aquests gentilhomes i cavallers us preguen que els digueu quin és aquest ardit que teniu en cor de fer, que ningú no ho sap ni s’ho pot imaginar.
I el rei, en sentir-ho, somrigué i li digué, en escarni:
—Sapigueu, N’Albert, que si podem cavalcar prou i la nit ens permet que en venir el dia hàgim guanyat la font de Salses, farem tal ardit com en molt de temps no n’heu vist de tan bell.
N’Albert, en sentir-ho, en tingué un gran goig, i convençut que el rei li havia dit la veritat i desvelat la intenció, vingué a dir als altres cavallers allò que el rei li havia dit.
Però si de primer ja havien fet cabòries, encara més en van fer llavors, perquè els uns es pensaven i deien que el rei volia anar a la ciutat de Narbona a fer-se-la lliurar; els altres deien que més aviat anaven al Carcassès a saquejar la terra; els altres, que es volia entrevistar amb el rei de França. I, així, tots en tenien opinions diferents. I, caboriant, tant cavalcaren que a la fi ja no eren a més de dos trets de ballesta de Perpinyà. Llavors digué el rei:
—Via, soldats, endavant! I estigueu tots aparellats, homes de cavall i de peu, que aquí farem la nostra jornada!
Amb això, tots van conèixer la voluntat del rei i es van meravellar molt de la seva saviesa, que havia amagat talment el seu propòsit que ningú no li havia endevinat la intenció, sinó que, quan algú es pensava que feia una cosa, ell en feia una altra ben lluny d’aquella.
I, quan En Ramon Folc, el damunt dit vescomte de Cardona, va haver entès i conegut que el rei tenia intenció d’entrar a Perpinyà, i de prendre la vila de grat o per força, s’acostà al rei i li digué:
—Senyor, cert és que jo he vingut amb vós amb cor i voluntat de fer el vostre manament ara i sempre, i de seguir-vos en tot lloc on vulgueu anar i contra tot enemic. Però, segons que jo veig i que per vós he entès, ara voleu entrar a la vila de Perpinyà; i jo sé, i vós també ho sabeu, que el rei En Jaume de Mallorca i madona la reina i els seus fills són dins la vila, i la reina és parenta meva i molt pròxima, i no em sembla que fos cosa honesta ni convenient que jo consentís un tal estratagema contra ella ni en lloc on ella fos, i menys encara si jo hi hagués de ser present. I no us penseu pas que això ho digui perquè tingui intenció de retirar-me del vostre servei, sinó que us lliuraré tota la meva companyia de cavall i de peu per fer la vostra voluntat, mentre jo, si a vós plau, m’estaré a fora i us esperaré tot sol amb un company, o així com a vós plagui.
I respongué el rei:
—Sempre heu estat cortès, En Ramon Folc, i sobretot en fets on hi hagués dones afectades. I jo estic d’acord amb això que heu dit, i doncs faci’s així mateix, que bé em plau.
I En Ramon Folc li digué:
—Senyor, grans mercès!
I llavors li besà la mà. I, així, es mantingué enfora amb dos o tres companys. El rei, amb el comte de Pallars i amb tota l’altra companyia de cavall i de peu, s’acostà a la vila de Perpinyà. Ell mateix al capdavant, amb quatre o cinc companys, vingué a les portes de la vila, amb els perpunts vestits i amb una llança a la mà, sense altres armes, i les trobà tancades, perquè encara no era dia clar. El rei cridà al guaita que li fes obrir, i el guaita va respondre que no ho faria fins que fos de dia, i que es fes enrere, si no volia que li costés car. I el rei el pregà benignament que li obrís de tot en tot, i el guaita que era dalt la porta cridà els altres guaites que servien la muralla, i n’hi van venir ben bé deu o dotze, i van demanar al rei qui era, que així volia entrar amb tanta pressa. El rei respongué que li obrissin, que no venia per fer-los cap mal. Els guaites respongueren que no ho farien, si no deia qui era. I ell els digué que era el rei d’Aragó, que venia per al seu bé i que li obrissin. I els guaites, en sentir que era el rei d’Aragó, el van reconèixer i en van tenir gran goig, car l’estimaven més, ells i tota la gent del Rosselló, que cap altre senyor del món, perquè era sense falla el seu senyor natural. Però els guaites, per tal que no els poguessin reptar per traïció, van cridar:
—A mort, a mort!
I van tirar pedres i cairells de ballesta, i van fer grans crits. El rei, en veure-ho, cridà tota la companyia que li eren a prop, i vingueren tots. Els servents s’acostaren a les portes amb els escuts abraçats i descarregaren amb les destrals grans cops a les portes, talment que van trencar les portes i les barreres i les cadenes i tot quant hi havia, a desgrat d’aquells que eren dins, que els ho combatien.
El rei entrà per la vila i, abans que la meitat de la gent se n’hagués adonat ni hagués sentit el brogit, s’emparà amb la seva gent del castell del rei En Jaume, son germà. I, així, mentre pujava cap al castell, es donava el cas que aquell matí N’Amalric de Narbona i el nebot de l’arquebisbe de Narbona havien vingut a Perpinyà per veure el rei de Mallorca, que estava malalt. En ser a la porta del castell, l’havien trobat tancada, i havien picat amb grans cops perquè els obrissin. Però els del castell no els havien volgut obrir, perquè sentien el brogit de la vila i havien sabut que el rei d’Aragó era aquí. I aquests es van estar tant de temps a fora, esperant que els obrissin, que la companyia del rei d’Aragó i els cavallers arribaren al castell i els trobaren a la porta, amb alguns cavallers i escuders que eren de la seva companyia. I els agafaren tots i els