Quan el rei d’Aragó va veure la carta, se’n va sentir molt agreujat en si mateix, però no en va voler dir res a ningú en aquell moment, i la desà bé. I aleshores va trametre els seus homes per tots els hostals de la vila de Perpinyà i va fer prendre molts mercaders que hi havia de la terra del rei de França i agafar i consignar tota la seva roba i les seves mercaderies, que valien una gran infinitat d’or. Després va fer prendre dos consellers del rei En Jaume de Mallorca que hi va trobar, que sempre havien estat contra ell: l’un era En Ramon Batlle i l’altre En Puig d’Orfila. I els va fer guardar bé i els prengué tot quant tenien i els pogué trobar.
Després, quan el rei hagué entrat al castell de Perpinyà, on era son germà, el rei En Jaume, i hi hagué estat dos dies, va saber del cert que el dit rei En Jaume estava malalt i no volia sortir de la cambra on jeia allitat. El rei d’Aragó s’emparà de tot el castell, i posà els seus guaites i els seus sentinelles arreu de les muralles, de tal manera que no semblava pas que un sol ocell, per petit que fos, pogués sortir per cap banda sense ser vist. Quan això va ser fet, va trametre dos cavallers a la cambra on son germà jeia en un llit, i els digué que parlessin amb ell, i que li donessin a entendre que el rei d’Aragó havia vingut, no pas a dany ni deshonor d’aquell rei En Jaume, sinó per profit i honor i protecció d’ell i dels seus fills i de tota la seva terra. Encara els ordenà que li diguessin i li fessin memòria que aquell rei En Jaume estava obligat amb el rei d’Aragó a ajudar-lo i valdre’l contra tothom del món, fos qui fos, tant per la proximitat que hi havia entre tots dos, perquè eren germans, com per raó del jurament i el pacte que el lligava amb ell, perquè tot quant tenia ho tenia per ell. Encara, va fer que li diguessin, de part del rei, que, per les esmentades raons, ell el requeria per fidelitat, i pel jurament que li havia fet i per la proximitat de sang, que li lliurés o li fes lliurar totes les fortaleses i els castells que tenia al Rosselló, per tal que ell els hi pogués guardar, i alhora esquivar que en pogués venir cap dany a Catalunya i a la terra del rei d’Aragó, i que els francesos se’n poguessin servir contra el rei d’Aragó i la seva terra en la guerra que tenien intenció de moure contra ell.
I, quan el rei hagué dit als dos cavallers el que els havia de dir, ells es van arribar a la cambra on jeia malalt el rei En Jaume, i van parlar amb ell i li van dir les damunt dites paraules i moltes altres. De manera que el rei, després que li diguessin i l’atabalessin anant i tornant, concedí al rei d’Aragó l’admissió del que volia, i prometé que seguiria el seu camí i la seva voluntat per sempre, i que l’ajudaria contra tothom, com a bon germà i honrat, amb totes les seves forces. I, quan tot va quedar ben convingut, se’n van fer cartes en forma pública, i, un cop les cartes fetes, les va firmar el rei d’Aragó. I l’escrivà tornà a la cambra del rei En Jaume per tal que també ell les firmés, com s’hi havia compromès de primer. Trucà a la porta de la cambra que li obrissin, però no li volgueren obrir, i li digueren que el rei s’havia fatigat tot aquell dia en parlar i en altres coses, i que llavors s’havia adormit, de manera que no gosaven despertar-lo per res. L’escrivà se’n tornà al rei d’Aragó, i li digué que no havia pogut veure el rei En Jaume de Mallorca, i que no havia firmat la carta. El rei d’Aragó li digué que hi tornés quan hagués passat una estona.
Amb això, va arribar el vespre, i l’escrivà tornà altra vegada a aquella cambra, però encara no li volgueren obrir, amb aquella mateixa excusa. I l’escrivà se’n tornà de nou al rei d’Aragó i li ho contà tot. I ell li va dir que hi tornés, al cap d’una mica, altra vegada. I l’escrivà ho va fer, però encara no li volgueren obrir, i se n’excusaren d’aquella mateixa manera. L’escrivà va tornar davant el rei d’Aragó, i li va dir que ja hi havia anat tres vegades, i que no hi havia pogut entrar de cap de les passades. El rei va respondre a l’escrivà:
—Per ma fe, ja és dormir massa! No em fa bona sospita, i em sembla que això que ha dit mon germà no té intenció d’atendre-ho ni de complir-ho. Però no hi ha res a fer, aquesta nit, sinó que ell s’estigui allà dins, que nós el farem guardar de fora estant, encara que no calgui gaire, perquè no és home que pugui fugir, majorment per raó de la malaltia. I no seria bo ni cosa convenient que nós, ara que està malalt, entréssim a la seva cambra per força.
Quan el rei d’Aragó va haver dit això, establí els seus sentinelles aquí i allà per molts indrets del castell, i manà que aquella nit vigilessin bé, i es retirà a dormir al seu llit. Però mentre ell dormia hi havia qui vetllava, com sentireu. Perquè heu de saber que tot aquell dia el rei En Jaume havia estat en consell amb la muller i amb alguns servents de la casa a dins la cambra, i, havent tingut consell, ja fos per propi moviment o aconsellat per altri, es va penedir d’allò que havia convingut amb son germà el rei d’Aragó, per tal com se sentia tan culpable i desmereixedor envers el rei d’Aragó, per les coses que havia tractat i consentit contra ell, que no li semblava que, per més que en fos assegurat, li valgués per salvar-se, si per malaurança es descobrís el que havia fet, de la mort.
Per tal raó, tot aquell dia va fer mirar i esbrinar si per cap lloc podria fugir del castell sense ser vist. I, sobre això, va fer cridar un mestre picapedrer que era mestre majoral de l’obra del castell de Perpinyà, i li va dir:
—Mestre, ara cal i convé que mostreu les vostres habilitats i que mireu i cerqueu diligentment si trobaríeu cap finestra, espitllera o forat, vós que heu obrat el castell, per on pogués sortir d’aquesta cambra sense ser vist.
Respongué el mestre:
—Jo no crec pas que una rata se’n pogués esmunyir sense que fos vista, de tan bé com fa vigilar i guardar el castell el rei d’Aragó. Per la qual cosa no sé pensar ni trobar manera com es pogués fer això que heu dit.
El rei En Jaume, en sentir-ho, es va tenir per perdut, i li va dir que li calia sortir de la cambra i del castell, abans no li excavessin una galeria. Que més s’estimava morir fora, o dintre la cambra, si no en podia sortir, que caure en mans de son germà el rei d’Aragó.
—Senyor —digué el mestre—, això que vós dieu és bo de dir, però mal de fer. Ara bé, qualsevol altre home, tret de vós, intentaria sortir per un lloc que jo sé.
—Com! —digué el rei—. I no sóc jo un home com un altre per aventurar-me a tota cosa?
—Cert és —digué el mestre—, però fa vergonya dir a senyor tan noble i honrat com vós que surti per un lloc com aquell, majorment vós, que heu estat malalt llarg temps i encara no us heu refet.
—Quin lloc és aquest? —digué el rei—. Que molt perillós haurà de ser perquè no intenti jo sortir-hi, si hi ha cap home al món que ho pugui intentar. Digueu-me, doncs, quin lloc és.
—Senyor —digué el mestre—, quan vam obrar el castell vam fer una aigüera que ve de la casa de la cuina i passa sota aquesta cambra i surt a fora del castell, a un tret de ballesta enllà del vall, i és prou ampla perquè un home hi pugui passar sense perill arrossegant-se de bocons, però és tota lletja i plena de brutícia, per raó de les aigües i de les moltes lletgeses que s’hi aboquen cada dia. Em fa por, doncs, que si provàveu de passar-hi no us fes mal la pudor i la immundícia que hi ha allà dins.
I respongué el rei:
—Si que em teniu per feble i desnerit, que jo no pugui intentar el que pugui qualsevol altre! Si és així com vós dieu, no es podria trobar millor lloc per sortir, ni més convenient, que aquest. Així, doncs, comenceu a obrir en aquest lloc per on creieu que ha de passar