—Sire, jo sóc dels més nobles llinatges del món per part vostra, però també per part de ma mare. I no és pas mal llinatge, sinó que és bo i honrat i dels nobles casals del món. Vós podeu dir el que vulgueu, però no hi ha ningú, si diu el contrari, que no digui el que no deu. I creieu del cert que Aragó us farà encara tremolar, a vós i la vostra terra. I el duc, que ha dit que jo hauria d’estimar més mon germà Carlot que mon oncle, no parla a parer meu sàviament; i no ho diu sinó perquè vós i jo entrem a la terra de mon oncle i siguem presos i morts i destruïts, i els seus néts siguin reis i senyors de la terra de França. I, per més que ell us digui que en breu haurem conquerit la terra del rei d’Aragó, no es farà tan fàcilment com ell es pensa.
I respongué el cardenal:
—Sire Felip, no us enfelloniu de cap manera, que en breu conquerirem En Pere d’Aragó i tota la seva terra amb l’ajuda del papa, encara que hi haguem de gastar tot el gran tresor del rei de França.
I es va alçar el rei de França, va cridar el comte de Foix, i li digué:
—Digueu vós, comte, que sou quasi de Catalunya: conquerirem en breu aquella terra?
—Oc —digué el comte de Foix.
I digué el rei:
—L’haurem conquerida dintre de deu anys?
—Oc —digué el comte—, si s’escau, en menys d’un any.
—I com? —digué el rei.
—Jo us ho diré —digué el comte—. Que, si aneu en aquella terra i En Pere d’Aragó pot ajuntar i replegar la seva gent, i els seus cavallers el volen seguir, i pot aconseguir reunir a dia sabut dos mil cavallers, encara que vós hi sigueu amb cent mil cavallers, ell es posarà a punt i us donarà batalla, tan gran és el seu coratge. Si per ventura llavors és vençut, haureu conquerit la seva terra en pau. Però, si us pot desbaratar, ja no us cal esperar mai més Catalunya.
El rei de França, en sentir-ho, se’n va riure, i digué al comte que bé semblaven un acudit les seves noves, quan deia que En Pere d’Aragó, que era un dels reis més pobres del món, en terres i en possessions, donaria batalla al rei de França.
Mentrestant, quan tothom va haver parlat a plaer, van anar a dinar i van decidir de continuar el consell l’endemà al matí. I manà el rei de França que hi fossin tots els dotze pars, i els altres consellers seus, i tots els prelats i els barons i els gentilhomes de França, per acordar què farien en aquella qüestió i què respondrien al missatge que els havia enviat el rei de Mallorca.
En ser l’endemà matí, tots es van presentar davant el rei de França, comtes, vescomtes i senescals i altres gentilhomes de la terra. El cardenal va seure a dalt en una cadira al costat del rei de França, i els altres estigueren a baix. El rei digué al cardenal que proposés i que parlés, i que digués el que li semblava, car ell havia de parlar primer, ja que era llegat de Roma i representava la persona del papa. I tots els altres van callar. Amb això, el cardenal digué així:
—Senyors, nostre senyor Déu ha mostrat gran honor i senyal d’amor i de predilecció al rei de França i a tots els seus antecessors per sempre. Car no es pot trobar, d’ençà que la casa de França es convertí al cristianisme, que mai fos rebel ni contrària en res a la santa Església de Roma, per bé que tots els regnes del món hagin estat desobedients una hora o altra a aquella Església de Roma. Però aquest no ho fou mai, sinó que, sempre que a l’Església li va caldre ajuda, la hi donà, bona i suficient, el regne de França, que mai no va donar precedència a amor ni parentiu que tingués amb cap príncep terrenal. Per això trobem a les escriptures antigues que Déu mantingué sempre aquest regne i li donà victòria sobre tots els seus enemics. Així mateix, l’Església de Roma reconeix bé l’obediència que li ha retut sempre aquest regne, és a dir el casal de França, i, tant com ha pogut, l’ha guardat de dany. Trobem que el que era rei de França en aquell temps, vencé i prengué el rei dels llombards, que es deia Desideri, perquè s’havia alçat contra l’Església de Roma, a la ciutat de Pavia. Trobem encara que un altre rei de França molt sant i gloriós, anomenat Carlemany, conquerí el regne i l’imperi de Constantinoble, perquè l’emperador era enemic de l’Església. Igualment aquell rei mateix conquerí quasi tot Espanya als sarraïns, enemics de la fe, i l’Església el guardonava per això, atorgant-li ajuda espiritual i temporal en la conquesta, segons el seu poder, i donant-li, d’altra part, tota la terra que conqueria. Trobem encara que antigament l’Església de Roma tingué molts perseguidors, i contra tots li donà Déu honrament amb l’ajuda de França. I especialment trobem alguns fets que s’han esdevingut darrerament en els nostres dies, que tots o la majoria de vosaltres sabeu bé com Frederic, emperador de Roma, i Manfred, el seu fill, i Conradí, que eren dels prínceps més grans del món, fustigaren i perseguiren quasi sempre l’Església de Roma, i com Déu donà la victòria, per més que fos cosa desesperada, a aquella Església, amb l’assistència de la casa de França, és a dir de Carles, rei de Sicília, que els vencé i els prengué tots, i conquerí tota la seva terra, com tantes vegades heu sentit. Talment que l’Església de Roma es pensava que tots els seus enemics ja eren morts. Però ara s’ha aixecat el príncep més petit del món, i més mancat de poder, és a dir Pere d’Aragó, que, com el pobre que va a robar pels camins per poder cobrir la seva pobresa amb aquell pillatge, així ell, que era pobre i no li bastaven les rendes, ha vingut a ocupar el regne de Sicília i ha fet els vassalls de l’Església rebel·lar. Però s’enganyen ben bé, perquè es pensen estar ferms amb la protecció d’aquell, i s’estintolen amb bastó de canya, com tots sabem que és el seu poder. Però el dany, el deshonor i l’escarni que hagi fet aquell Pere d’Aragó a l’Església de Roma i a la casa de França no cal pas retreure’ls ara, que cadascun de vosaltres ho pot pensar fàcilment. Encara més, el mal que hagi fet a la cristiandat crec que ja el sabeu, és a dir que ha fet enderrocar totes les esglésies i els monestirs de la seva terra, de tal manera que ningú no hi gosa esmentar el nom de Déu ni fer el seu sacrifici, i fins s’ha aliat amb els sarraïns per destruir la cristiandat, i amb ells fa compte de defensar-se de nosaltres, que amb les seves forces no podria, perquè no en té; que hi ha a França ben bé cinquanta comtes que, un per un, tenen major poder de terres i de possessions que no pas ell. Per la qual raó cal que aquest deshonor que us ha fet a vosaltres i a nós sigui fortament venjat. I, ja que hem començat, que anem de seguida i francament endavant, que no n’hi ha per a vuit dies, d’ell ni de la seva terra, car a la terra de Pere d’Aragó hi ha una gran pobresa. I així, els uns amb diners que els donarem, els altres per por, els altres de grat, els altres per força, els conquerirem en breu, i la terra serà de Carlot, fill del rei de França, aquí present. I jo n’hi dono possessió amb aquest meu capell.
Aleshores el cardenal es llevà el capell i el posà damunt el cap de Carlot. I després reprengué la paraula i digué així:
—I jo, de part de Déu i del sant pare, dic a tots aquells que aniran i portaran armes contra la terra d’En Pere d’Aragó, que els seran perdonats tots els pecats, i que si algun n’hi mor, que Déu no ho vulgui, pujarà tot deslliurat i florit davant Déu, que la seva ànima ni tan sols coneixerà el purgatori. I, d’altra part, ofereixo aquí, de part de l’Església de Roma, ajuda temporal en aquest fet, és a dir de mantenir i de pagar, mentre això duri, sis mil cavallers ben guarnits amb les seves armes, que facin i diguin la voluntat del rei de França, i el segueixin, amb mi mateix, contra Pere d’Aragó i la seva terra. Encara més, dic i mano, de part del papa, a tots els prelats i rectors de la santa Església, que prediquin la croada contra la terra d’En Pere d’Aragó i que concedeixin perdó a tots aquells que hi vagin, segons que ha quedat dit.
Amb tant, després de predicar, el cardenal callà. I s’alçà el rei de França i li parlà així:
—Sire cardenal, nós hem entès bé tot el que heu dit, i us agraïm molt l’ajuda que ens heu ofert en aquest fet. I prometem i jurem davant vostre que no tornarem vius a França fins que no hàgim conquerit la terra de Pere d’Aragó, i vós i nós siguem venjats del que ens ha fet.