Carles I sense censura. Jordi Bilbeny

de canals i de jardins».³¹⁷ No sé per quina raó En Capefigue inverteix l’ordre dels castells. És l’únic historiador que ho fa. I així, per comptes de fer-lo anar de Benissanó a Xàtiva, el fa anar de Xàtiva –sembla– a Benissanó. Sigui com sigui, el que és important és que no té cap dubte que Francesc I va ser dut a Xàtiva i que aquí, «dins la torre de Xàtiva, com dins el castell de València, comença les tristes poesies de la seva captivitat, que respiren les melancòniques i dolces emocions d’amor: les úniques que la seva ànima pot experimentar».³¹⁸ Conformement, l’Émile Gaboriau també reporta que «Francesc I explicà totes les seves tristeses a la seva bona [germana] Margarida, li parlà de les hores mortals de la fortalesa de Xàtiva i li deixà les poesies compostes, llavors que ja no esperava res més» de la vida.³¹⁹ És a dir, que Xàtiva també es pot comptar com la ciutat que va induir Francesc I cap a la creativitat poètica. I poc que ho hauria pogut fer si el rei gal no hi hagués passat almenys una temporada captiu, tristíssim, malalt i pregonament desesperançat.

Nogensmenys, i encara que ens podia semblar que la fortalesa xativina fos la destinació última del presoner, tenim encara alguns indicis que va ser conduït a Alacant. Si bé no de forma idèntica a En Sarthou, però aproximant-s’hi força, En Francisco Figueras, que copia el text íntegre de la Crónica d’Alacant d’En Rafael Viravens, també ha cregut que «Francesc I fou desembarcat a Barcelona, el 18 de juny del 1525, d’on sortí el 22 del corrent, amb destinació a Alacant i fou allotjat al palau del marquès d’Elx i duc d’Arcos, edifici situat a la porta de Ferrissa. La ciutat obsequià l’il·lustre presoner amb regals de vedelles, aus, dolços i fruits del país, i el monarca francès continuà després el seu viatge a la cort, passant per Xàtiva i València».³²⁰ Si aquesta informació recollida d’autors diversos fos fonamentada en documentació perduda o feta perdre insidiosament, ara hauríem d’interpretar que quan el Llibre d’Antiquitats de la Seu de València ens assegurava que les galeres havien marxat de València cap a Dènia, molt probablement hi conduirien Francesc I. Això explicaria la carta que Carles va trametre al marquès de Dènia, per la qual li notificava que, després de la victòria de Pavia, han pres «el rei de França, el príncep de Bearn, senyor de Labrit, i d’altres cavallers principals»,³²¹ i que recull En Sandoval a la seva Història de l’Emperador. És clar que no li diu que li tramet el rei pres. Això seria una badada impròpia de la maquinària censora. Però també és evident que la carta publicada, dins un llibre editat al 1625, ja només podia ser un resum neutre i potinejat del text original. Però, amb tot, és un avís al marquès de Dènia, que el convidava a estar informat i atent de la captura del monarca francès. Si en la ment de Carles I hi havia la voluntat que el seu presoner regi passés per les terres del Senyor de Dènia, tot, de retruc, tindria molt més sentit. I explicaria ensems amb gran claredat que el conduïssin, fins i tot, a Alacant. I, alhora, totes aquestes traces també donarien raó al fet que En Francisco Figueras, un dels homes més erudits en tot el que afectava, a final del segle XIX, Alacant i la seva província, afirmés sense cap rubor i amb total convenciment que el rei francès va ser allotjat «al palau del marquès d’Elx», que era, des del 1520, En Bernardino de Cárdenas y Pacheco.³²² Per dir-ho amb totes les lletres, aquest marquès d’Elx era, a més a més, senyor de Crevillent, Asp, Planes i Patraix,³²³ poblacions totes, llevat de la darrera, situades a l’entorn de la ciutat d’Alacant. Aquest era el seu domini i el seu fortí i, per això mateix, aquest marquès, «davant els atacs dels corsaris barbarescs, féu fortificar diversos llocs costaners al sud del País Valencià, entre els quals Guardamar i, especialment, el castell de Santa Pola (població que fundà dins el seu marquesat d’Elx, el 1527)»,³²⁴ poc després que, segons En Figueras, tingués el rei de França com a ostatge. Doncs bé: tenim la còpia d’una cèdula reial dirigida al marquès d’Elx, del 26 de juliol del 1525, «perquè rebi a l’Alcàsser de Madrid el virrei de Nàpols i el rei de França, “perquè jo he acordat –diu l’Emperador– que el cristianíssim Rei de França sigui traslladat i aposentat en aqueixa fortalesa, i el meu virrei del regne de Nàpols ve per manament meu a manar i proveir el que calgués”».³²⁵ Però, atès que ja he indicat que a les acaballes de juliol l’estol imperial i el monarca captiu passaven per Gandia i Dènia, si el 26 d’aquest mes Carles donava ordre al marquès d’Elx perquè aposentés el rei Francesc i el virrei de Nàpols al castell de «Madrid», és que la ciutat que tapa el nom de «Madrid» havia de ser molt propera a Gandia i Dènia. O Benidorm, de la qual també se n’havia fet agençar el castell després de la captura del rei francès. Per tant, i com que ja sabem que el virrei de Nàpols se’n va anar amb l’armada naval cap a Alacant, ara el palau del marquès d’Elx i l’alcàsser que havia de fer de presó famosa a Francesc I, més que a Madrid, cal situar-los realment a Alacant, on també veurem el virrei Lanoy i el rei de França plegats.

Si la realitat del periple de Francesc al Principat i a València hagués pogut ser realment aquesta –dur, per mar, ben lluny de França el rei dins els dominis catalans–, això ara explicaria que, En Francesillo de Zúñiga, bufó i cronista de l’Emperador, no tan sols no comentés que l’havien dut a València, sinó, fins i tot, que oblidi que havia estat portat a Madrid, car només escriu que el virrei de Nàpols «portà el rei de França per mar i el passà a Barcelona. I per acatament del molt gran Emperador, i per fer servei a aquest rei de França, el reberen amb molt de plaer, que ell no en portava cap, segons escriu el capità Cabanyelles als seus contes».³²⁶ Es tracta d’En Lluís de Cabanyelles i Gallach, governador general de València i senyor de Benissanó, Alginet i Bolbait,³²⁷ que va tenir pres al seu castell de Benissanó el rei de França. Qui millor que ell, doncs, per saber com va viure Francesc I el seu captiveri al regne de València i deixar-ne constància literària. Com que, amb tota seguretat, va ser així, i llavors el seu llibre, un cop l’Estat espanyol va començar a crear el mite del rei de França tancat únicament a Madrid –o, en el menor dels casos, passat directament de Barcelona a Madrid–, era una nosa històrica, no em sobta un pèl, com anota la Diane Pamp, que «no hi ha notícies de cap obra seva escrita»,³²⁸ llevat –és clar– d’aquesta.

Tanmateix, segons En Zúñiga, que, en tant que bufó, seguia la cort dia a dia, i estava al corrent dels fets més propers que s’hi esqueien, el rei de França no va passar mai a Madrid, car si ho hagués fet, ell s’hauria encarregat puntualment d’indicar-ho, com d’anotar, així mateix, d’altres curiositats «burlesques» d’aquesta ciutat. I no ho fa. No ho fa en aquesta Crònica ni tampoc en una altra una mica més detallada i amb un contingut força més històric, intitulada Crónica Escandalosa, però on sí que torna a dir que Francesc «desembarcà a Barcelona».³²⁹ Com tampoc no ho explicita En Diego Ortiz, que tan sols subratlla que el rei Francesc, «portat a Espanya, després dels llargs i difícils tractats, fou posat l’any següent en llibertat».³³⁰ I el que jo extrec d’aquest silenci tan estrany és que, en aquest cas precís, el censor, més que substituir el nom d’una fortalesa valenciana per «Madrid», simplement la va esborrar i no va reubicar, novament, els fets. Però, en aquest episodi de la conducció del rei presoner fins a la seva presó definitiva, tot i no parlar de Madrid, en canvi, sí que esmenta «la reina Germana»