Si ens sentia parlar entre nosaltres d’un plat o d’un altre, tronava: «No s’ha de parlar sempre de menjar! És una vulgaritat!». «Com m’agrada el formatge», deia la mare sempre que en posàvem a taula, i el pare deia: «Que n’ets de monòtona! Sempre repetint el mateix!».
Al pare li agradava la fruita molt madura; per això, quan ens tocava una pera una mica passada, la hi donàvem. «Ah, em doneu les vostres peres passades! Sou uns ases!», deia amb una riallada, que ressonava per tota la casa, i es menjava la pera amb dos mossos.
Quan trencava nous deia: «Les nous són bones. Estimulen el peristaltisme». «Tu també ets monòton. Tu també repeteixes sempre el mateix», deia la mare.
Llavors el pare s’ofenia: «Que n’ets, d’ase! —deia—. M’has dit que sóc monòton! Tu ets un tros d’ase!».
Pel que fa a la política, a casa hi havia discussions ferotges que acabaven amb atacs d’ira, tovallons que volaven a l’aire i cops de porta tan violents que feien tremolar la casa. Eren els primers anys del feixisme. Que el pare i els meus germans discutissin amb tanta ferotgia no m’ho sé explicar, ja que crec que tots estaven en contra del feixisme; ho he preguntat recentment als meus germans, però cap d’ells ha sabut explicar-me’n el motiu. I tots recordaven aquelles discussions ferotges. Em sembla que el meu germà Mario, per esperit de contradicció envers els pares, va defensar Mussolini d’alguna manera; i això, evidentment, feia enfuriar el pare. Ell i en Mario discutien sempre per tot, perquè el pare sempre considerava que tenia una opinió contrària a la seva.
D’en Turati el pare deia que era un ingenu; i la mare, que no trobava que la ingenuïtat fos una culpa, assentia, sospirava i deia: «Pobre Filippèt19 meu». Una vegada, en aquella època, va venir el Turati a casa mentre estava de pas a Torí. El recordo gros com un ós, amb la barba grisa rodona, a la nostra sala d’estar. El vaig veure dues vegades: en aquell moment, i més tard, quan va haver d’escapar d’Itàlia i va viure amb nosaltres, amagat, durant una setmana. No recordo ni una sola paraula del que va dir aquell dia, a la nostra sala d’estar: recordo una gran cridòria i una gran discussió, i res més.
El pare sempre tornava a casa empipat, perquè s’havia trobat grups de camises negres pel carrer, o perquè havia descobert, a les juntes de la facultat, nous feixistes entre els seus coneguts. «Pallassos! Canalles! Pallassades!», deia mentre s’asseia a taula; colpejava el tovalló, colpejava el plat, colpejava el got i esbufegava amb menyspreu. Acostumava a expressar el seu pensament pel carrer, en veu alta, amb els coneguts que l’acompanyaven a casa, i aquells miraven al voltant espantats. «Covards! Negres!», bramava el pare a casa, quan ens explicava la por d’aquells coneguts seus, i es divertia, crec, espantant-los, parlant en veu alta pel carrer mentre l’acompanyaven; d’una banda, es divertia una mica, però és que a més no sabia controlar el timbre de la veu, que sonava sempre molt forta, fins i tot quan ell creia que xiuxiuejava.
A propòsit del timbre de la veu, que no sabia controlar, en Terni i la mare explicaven que, un dia, en un acte amb professors, mentre tots estaven reunits a les sales de la universitat, la mare havia preguntat en veu baixa al pare el nom d’un que era a poques passes d’ells. «Qui és?», va cridar el pare fortíssim, tant que tothom es va girar. «Qui és? Ja t’ho diré jo, qui és! És un perfecte imbècil!».
El pare no tolerava, generalment, els acudits, els que explicàvem nosaltres i la mare: a casa, dels acudits en dèiem «brometes», i, explicant-los i sentint-los, sentíem el més gran dels plaers. El pare s’enfadava. Només tolerava les brometes antifeixistes, i també algunes brometes de la seva època, que ell i la mare sabien, i que ell evocava, a vegades, al vespre, amb els Lopez, els quals, d’altra banda, feia temps que els coneixien. Algunes d’aquelles brometes li semblaven molt picants, encara que fossin, crec, innocentíssimes, i quan nosaltres érem presents, les volia explicar en veu baixa. La veu se li convertia llavors en un brunzit sorollós, en què podíem distingir perfectament moltes paraules, entre les quals, la paraula «meuca», que sempre apareixia en aquelles brometes vuitcentistes, i que ell pronunciava, procurant xiuxiuejar-la, més fort que les altres, i amb una malícia i un plaer especials.
El pare s’aixecava sempre a les quatre de la matinada. La primera preocupació que tenia quan es despertava era anar a mirar si el mezzorado li havia sortit bé. El mezzorado era llet àcida que havia après a fer d’uns pastors a Sardenya. Senzillament, era iogurt. El iogurt, aquell temps, encara no estava de moda, i no es podia comprar, com ara, a les vaqueries o a les granges. El pare era, en menjar iogurt com en moltes altres coses, un pioner. En aquella època encara no estaven de moda els esports d’hivern, i el pare potser era l’únic que els practicava a Torí. Tan bon punt queia una mica de neu, sortia cap a Clavières, el dissabte al vespre, amb els esquís a l’espatlla. Llavors encara no existien ni Sestrières, ni els refugis de Cervinia. Normalment, dormia en un refugi sobre Clavières anomenat Cabana Mautino. A vegades s’enduia els meus germans, o alguns dels seus assistents, que, com ell, sentien passió per la muntanya. Els esquís els anomenava «els skis». Havia après a esquiar de jove, en una estada a Noruega. Quan tornava el diumenge al vespre, però, sempre deia que hi havia trobat mala neu. La neu, per ell, era sempre o massa aiguosa o massa seca. Com el mezzorado, que no era mai com havia de ser, i li semblava sempre o massa aiguós o massa espès.
«Lidia! El mezzorado no ha sortit!», tronava pel passadís. El mezzorado era a la cuina, dins una sopera, cobert amb un plat i embolicat en un vell xal de color salmó que havia estat de la mare. A vegades, no havia «sortit» de veritat, i s’havia de llençar: només era un aiguabarreig verd, amb alguns grumolls d’un color blanc marmori. El mezzorado era molt delicat i per un no res podia sortir malament: només calia que el xal que l’envoltava estigués una mica mal posat i deixés passar una mica l’aire. «Avui tampoc no ha sortit! És culpa de la Natalina!», tronava el pare des del passadís a la mare, que encara estava mig adormida i li responia des del llit amb paraules inconnexes. Quan anàvem d’estiueig, ens havíem de recordar d’emportar-nos «la mare del mezzorado», que era una tasseta de mezzorado ben embolicada i lligada amb un cordill. «On és la mare? Heu agafat la mare?», preguntava el pare al tren, remenant dins la motxilla. «No hi és! Aquí no hi és!», cridava, i a vegades la mare se’ns havia oblidat de debò, o havíem de tornar a crear-la del no-res, amb llevat de cervesa.
El pare es dutxava amb aigua freda de bon matí. Sota la fuetada de l’aigua, deixava anar un crit, com un llarg rugit; després es vestia i engolia tasses senceres d’aquell mezzorado gèlid, al qual posava moltes cullerades de sucre. Sortia de casa quan els carrers encara eren foscos i gairebé deserts; sortia a la boira, al fred d’aquelles albes de Torí, amb una boina ampla al cap, que gairebé li formava una visera al front, amb un impermeable llarg i ample, ple de butxaques i de botons de cuir; amb les mans darrere l’esquena, la pipa, aquell caminar tort, una espatlla més alta que l’altra. Pels carrers no hi havia pràcticament ningú, però s’ho manegava per xocar amb les poques persones que hi havia, mentre caminava sorrut, capcot.
A aquella hora, al laboratori no hi havia ningú; potser només en Conti, el seu assistent: un homenet baix, tranquil, submís, amb la bata grisa, que s’estimava molt el pare, i el pare també se l’estimava, i que venia a vegades a casa nostra, quan s’havia d’arreglar un armari, canviar una vàlvula de la llum, o lligar els baguls.
En Conti, a força d’estar-se al laboratori, havia après anatomia, i quan hi havia exàmens, suggeria coses, i el pare s’enfadava; però llavors a casa explicava satisfet a la mare que en Conti sabia anatomia millor que els estudiants. Al laboratori, el pare es posava una bata grisa, igual que la d’en Conti, i anava cridant pels passadissos com solia cridar pel passadís de casa.
Jo sóc don Carlos Tadrid,
i sóc estudiant a Madrid!
cantava