En realitat, encara que rondinés i es queixés, a Sàsser i a Palerm la mare havia estat molt feliç: perquè tenia un caràcter feliç i a tot arreu trobava persones que estimava i que l’estimaven, a tot arreu trobava una manera de divertir-se amb les coses que tenia al voltant, i de ser feliç. Era feliç també en aquells primers anys a Torí, anys incòmodes per no dir durs, en els quals ella plorava sovint, pel mal humor del pare, pel fred, per la nostàlgia d’altres llocs, perquè els fills se li feien grans i necessitaven llibres, abrics, sabates, i no hi havia diners per a tot. I, malgrat això, era feliç, perquè tan bon punt deixava de plorar, es posava molt contenta, i cantava a plens pulmons per casa: Lohengrin, La xinel·la perduda a la neu i Don Carlos Tadrid. I quan, més endavant, recordava aquells anys, aquells anys en què tenia tots els fills a casa, i no hi havia diners, les immobiliàries baixaven, i la casa era humida i fosca, sempre en parlava com d’uns anys bellíssims i molt feliços. «Els temps de la Via Pastrengo», deia més tard per definir aquella època: la Via Pastrengo era el carrer on vivíem llavors.
La casa de la Via Pastrengo era molt gran. Tenia deu o dotze habitacions, un pati, un jardí i una galeria coberta amb vidres que donava al jardí. No obstant això, era molt fosca i humida, fins i tot un hivern, al lavabo, hi van créixer dos o tres bolets. D’aquells bolets, a la família, se’n va parlar molt, i els meus germans van dir a la meva àvia paterna, que aleshores la teníem de convidada, que els cuinaríem i ens els menjaríem, i l’àvia, tot i que es mostrava incrèdula, estava espantada i fastiguejada, i deia: «En aquesta casa es fa mullader de tot».
En aquells temps, jo era una nena petita i només tenia un record vague de Palerm, la meva ciutat natal, de la qual vam marxar quan tenia tres anys. Però m’imaginava que jo també patiria l’enyorança de Palerm, com la meva germana i la mare; i de la platja de Mondello, on anàvem a banyar-nos, i d’una tal senyora Messina, amiga de la mare, i d’una noia que es deia Olga, amiga de la meva germana, i a qui jo deia «l’Olga viva» per diferenciar-la de la meva nina Olga; i, cada vegada que la vèiem a la platja, jo deia: «Em fa vergonya l’Olga viva».
Aquestes eren les persones que hi havia a Palerm i a Mondello. Bressolant-me per l’enyorança, o en una ficció de l’enyorança, vaig escriure la primera poesia de la meva vida, que només tenia dos versos:
Palermí, Palermí,
ets més maco que Torí.
Aquesta poesia es va rebre a casa com el senyal d’una precoç vocació poètica; i jo, encoratjada per aquest èxit, vaig escriure de seguida dues poesies brevíssimes més, que tenien a veure amb unes muntanyes de les quals sentia parlar els meus germans:
Visca la Grivola,
si és que s’hi rodola.
Visca el Mont Blanc,
si estàs esgotat.
D’altra banda, a casa, era habitual el costum d’escriure poesies. El meu germà Mario una vegada havia escrit una poesia sobre uns nois que es deien Tosi, que jugaven amb ell a Mondello, i als quals no suportava:
I quan arriben els senyors Tosi,
tots antipàtics, tots en gran dosi.
Però la més famosa i la més bonica era una poesia que va fer el meu germà Alberto, quan tenia deu o onze anys, i que no estava relacionada amb fets reals, sinó que l’havia creat del no-res, pur fruit de la invenció poètica:
La soltera vella
sense mamella
ha fet un petit
la mar d’eixerit.
A casa es recitava La figlia di Jorio.18 Però, sobretot, al vespre es recitava, al voltant de la taula, un poema que la mare sabia i que ens havia ensenyat. L’havia après de petita després de sentir-lo en una obra benèfica a favor dels supervivents de les inundacions de la planúria paduana:
Feia molts dies que tothom tremolava!
I els vells deien: «Verge santa, les onades
creixen desenfrenades!
Feu-nos cas, fillets;
marxeu amb les pertinences!».
I ara! Deixar-vos sols, pobres vells bons!
El pare no volia; i el pare era ardit i jove
i no creia
que hagués de passar una tragèdia.
Encara aquell vespre va dir a la mare: «Rosa,
posa a dormir els nens, i tu també dorm en pau.
El Po està tranquil com un gegant que jau
en el gran llit de terra que li ha cavat Déu.
Vés, dorm; molts esperits segurs com el meu
vetllen a la riba; homes forts com un cavall
romanen allà per defensar aquesta pobra vall».
La mare havia oblidat la continuació, i crec que en recordava amb poca exactitud també aquest inici, perquè, per exemple, allà on diu «el pare era ardit i jove», el vers s’allarga sense respectar cap mètrica. Però suplia les imprecisions de la memòria amb l’èmfasi que posava en les paraules.
homes forts com un cavall
romanen allà per defensar aquesta pobra vall!
El pare, aquest poema, no el suportava; i quan sentia que el recitàvem amb la mare, s’enfadava i deia que fèiem «teatre de titelles», i que érem incapaços d’ocupar-nos de coses serioses.
Gairebé cada vespre ens venien a veure en Terni i alguns amics del meu germà Gino, el més gran, que estudiava a la Politècnica en aquella època. Passàvem l’estona al voltant de la taula, recitant poemes i cantant.
Jo sóc don Carlos Tadrid,
i sóc estudiant a Madrid!
cantava la mare; i el pare, que llegia a l’estudi, treia el cap de tant en tant per la porta del menjador, recelós i amb les celles arrufades, amb la pipa a la mà. «Sempre dient ximpleries! Sempre fent teatre de titelles!».
Els únics arguments que el pare tolerava eren els temes científics, la política, i alguns trasllats que tenien lloc «a la facultat», quan algun professor era destinat a Torí, injustament, segons ell, perquè es tractava «d’un ximple», o quan a algun altre no el traslladaven a Torí, injustament, tot i considerar que era una persona «de gran valor». Sobre els temes científics, i sobre el que passava «a la facultat», cap de nosaltres no podia seguir-lo, però ell, a taula, informava diàriament la mare tant de la situació «a la facultat», com d’allò que havia succeït, al seu laboratori, a determinats cultius de teixits que havia posat al microscopi, i s’enfadava si es mostrava distreta. A taula, el pare menjava moltíssim, però menjava tan ràpid que semblava que no mengés res, perquè el plat de seguida li quedava buit, i estava convençut que menjava poc, i havia transmès aquesta convicció a la mare, que sempre li suplicava que mengés. Ell, en canvi, renyava la mare perquè considerava que menjava massa. «No mengis tant! Tindràs una indigestió!». De tant en tant tronava: «No t’arrenquis els repelons!». De fet, la mare tenia el vici, des de petita, d’arrencar-se els repelons: ja havia tingut un panadís, i tot seguit se li va pelar el dit, una vegada, a l’internat.
Tots nosaltres,