Després, un matí, en Mario deixava d’estar de mala lluna. Entrava a la sala d’estar, seia a la butaca i s’acariciava les galtes amb un somriure absort, amb els ulls mig tancats. Començava a dir: «El bac del cal del mal». Era una brometa que li agradava molt, i la repetia incansablement. «El bac del cal del mal. El bec del quel del mel. El bic del quil del mil». «Mario!» —cridava el pare—. No diguis paraulotes!».
«El bac del cal del mal», tornava a començar en Mario de seguida que el pare marxava. Es quedava xerrant, a la sala d’estar, amb la mare i en Terni, que era un bon amic seu. «Que maco que és en Mario quan es porta bé! —deia la mare—. Que n’és, de simpàtic! S’assembla a en Silvio».
En Silvio era aquell germà de la mare que s’havia matat. A casa nostra, la seva mort estava envoltada de misteri: i jo ara sé que es va matar, però no sé ben bé per què. Crec que aquell halo de misteri al voltant de la figura d’en Silvio el difonia sobretot el meu pare, potser perquè no volia que sabéssim que a la nostra família hi havia hagut un suïcidi, o potser per altres raons que ignoro. Pel que fa a la mare, sempre parlava d’en Silvio amb alegria, perquè la mare tenia un temperament tan alegre que tot s’ho agafava bé. Només recordava la part bona i divertida de les coses i de les persones, i deixava a l’ombra el dolor i la part dolenta, dedicant-los només, i de tant en tant, un lleu sospir.
En Silvio havia estat músic i literat. Havia musicat alguns poemes de Verlaine; Les feuilles mortes i alguns altres. Sabia tocar poc i malament, i xiuxiuejava els seus cants acompanyant-se al piano amb un sol dit. I, mentrestant, deia a la mare: «Escolta, estúpida, escolta que bonic que és això. «Encara que toqués tan malament i cantés amb un fil de veu, era molt bonic escoltar-lo» explicava la mare. En Silvio era molt elegant i es vestia amb molta cura. Ai, si no tenia els pantalons ben planxats i la ratlla ben recta! Tenia un bastó preciós amb el mànec d’ivori, i voltava per Milà amb el seu bastó i un canotier: anava a veure els seus amics i a discutir de música als cafès. En Silvio, en aquelles històries de la mare, era sempre un personatge alegre, i el seu final, quan en vaig saber els detalls, em va semblar incomprensible. A sobre de la calaixera de la mare hi havia una fotografia seva amb un canotier i el bigotet aixecat. Era al costat d’una altra fotografia de la mare amb l’Anna Kuliscioff, totes dues sota la pluja, amb un petit vel i amples barrets amb plomes.
A més a més, a casa hi havia una obra seva inacabada, el Peer Gynt. Eren uns fascicles gruixuts guardats en carpetes amb cintes col·locats a dalt de l’armari. «Que ocurrent que era en Silvio! —exclamava sempre la mare—. Com n’era, de simpàtic! I el Peer Gynt era una obra valuosa!».
La mare esperava que com a mínim un dels seus fills fos músic com en Silvio, esperança que es va veure frustrada, perquè cap de nosaltres demostrava tenir oïda per a la música, i quan provàvem de cantar, desafinàvem moltíssim. No obstant això, tots ho volíem intentar, i la Paola, mentre arreglava l’habitació al matí, cantava, amb la seva veu trista de gat, fragments d’òperes i les cançons que sentia de la mare. De vegades, la Paola anava als concerts amb la mare perquè deia que li encantava la música, però els meus germans deien que en realitat feia teatre i que la música li era igual. Pel que fa a mi i als meus germans, quan ens portaven a algun concert per anar-nos-hi acostumant, ens quedàvem mig adormits. I quan ens portaven a l’òpera, després ens queixàvem «que tota aquella música no ens deixava sentir la lletra». Una vegada que la mare em va dur a sentir Madame Butterfly, em vaig emportar el Corriere dei Piccoli i vaig estar llegint durant tota l’estona, intentant desxifrar les paraules amb la llum del prosceni i tapant-me les orelles per no sentir el rebombori.
Però, en canvi, quan la mare cantava, tots l’escoltàvem amb la boca oberta. Una vegada algú va preguntar a en Gino si coneixia les obres de Wagner. «Sí, naturalment —va dir—, el Lohengrin l’he sentit cantar a la meva mare».
Al pare no només no li agradava la música, sinó que fins i tot l’odiava. Odiava qualsevol tipus d’instrument que produís música, ja fos un piano, una harmònica o un tambor. Una vegada, just acabada la guerra, estant amb ell en un restaurant a Roma, va entrar una dona que demanava almoina. El cambrer va fer un gest per fer-la’n fora, però el pare es va enfadar amb ell i li va cridar: «Li prohibeixo que faci fora aquesta pobra dona! Deixi-la!», i li va donar almoina. El cambrer, ofès i enfadat, es va retirar cap a un racó amb el tovalló penjat al braç. Llavors la dona va treure una guitarra de sota l’abric i es va posar a tocar. Al cap de poca estona, el pare va començar a mostrar senyals d’impaciència, els mateixos senyals d’impaciència que mostrava a taula: canviava el got de lloc, canviava de lloc el pa, canviava de lloc els coberts i es donava cops als genolls amb el tovalló. La dona continuava tocant, acostant-se-li amb la guitarra, agraïda perquè l’havia protegit, i de la guitarra sortien gemecs malenconiosos. De cop i volta, el pare va explotar: «Ja n’hi ha prou, de música! Marxi! No suporto sentir tocar!» Però la dona continuava, i el cambrer, triomfant, callava immòbil des del racó mentre es mirava l’escena.
A part del suïcidi d’en Silvio, a casa hi havia un altre assumpte que s’envoltava d’un misteri vague, tot i estar relacionat amb persones de qui es parlava contínuament: era el fet que en Turati i l’Anna Kuliscioff visquessin junts sense ser marit i muller. En aquesta mena de misteri també reconec la intenció i el pudor del pare, perquè la mare, per si mateixa, segurament no hi hauria pensat. Hauria estat més senzill que ens haguessin mentit dient-nos que estaven casats. Però no, a nosaltres, o com a mínim a mi, que encara era petita, se m’amagava que visquessin junts. I jo, que sempre sentia anomenar-los en parella, preguntava pel tipus de relació que tenien entre ells: si eren marit i muller, germà i germana, o què eren. Em contestaven de manera confusa. No entenia d’on havia sortit l’Andreina, amiga d’infantesa de la meva mare i filla de l’Anna Kuliscioff, i per què es deia Costa de cognom. Tampoc no entenia què hi tenia a veure l’Andrea Costa, mort ja feia temps, i a qui, tanmateix, esmentaven al costat d’aquestes persones.
En Turati l’Anna Kuliscioff estaven sempre presents en el record de la mare; i jo sabia que tots dos eren vius, que vivien a Milà (potser junts, potser en dues cases diferents) i que ara es dedicaven a la política, a lluitar contra el feixisme. Però en la imaginació se’m barrejaven amb altres figures que també estaven presents en el record de la mare: els seus pares, en Silvio, el Dement, el Bigotut. Persones que ja havien mort, o que, si encara vivien, devien ser molt velles, perquè formaven part d’històries que havien passat feia moltíssim temps, quan la mare era petita i havia sentit dir «la germana de la meva gossa» o «quina pudor que fa l’àcid sulfhídric!». Persones a qui ara ja no podia tocar ni veure, i que encara que es poguessin tocar i veure, ja no eren les mateixes que quan jo les havia pensat, i que encara que fossin vives, s’havien empeltat de la proximitat dels morts, amb qui vivien en la meva ànima: havien fet el pas inabastable i lleuger dels difunts.
«Oh, pobra Lidia», sospirava de tant en tant la mare. Es compadia de si mateixa pels problemes que tenia, pels pocs diners, per les esbroncades del pare, per l’Alberto i per en Mario, que sempre es pegaven, per l’Alberto que no tenia ganes d’estudiar i que anava sempre a jugar a futbol, per les nostres males cares i per les males cares de la Natalina.
De vegades jo també feia mala cara o m’enrabiava. Però era una nena, i les meves cares i rebequeries no molestaven gaire la meva mare en aquella època. «Em pica, em pica!», començava queixant-me al matí mentre la mare em vestia i em posava jerseis de llana que m’irritaven la pell. «Però si són jerseis bons! —responia la mare—. Són de Neuberg! No deus voler pas que els llenci a les escombraries!».
La mare ens comprava els jerseis a Neuberg. Si un jersei era de Neuberg havia de ser bo i suau per força, i no podia ser que irrités la pell. Els jerseis es compraven a Neuberg, els abrics es feien al sastre Maccheroni i de les nostres sabates d’hivern se n’ocupava el pare, les encarregava a un sabater que es deia senyor Castagneri i que tenia una botiga al carrer Saluzzo.
Jo entrava al menjador encara més emmurriada pel jersei de Neuberg, i la mare, en veure’m entrar