Lèxic familiar. Natalia Ginzburg

fill de l’Adele i amic del meu germà Gino. Al matí, la meva àvia es passejava anguniejada d’un cantó a l’altre; no sabia com vestir-se. «Posi’s el vestit gris amb botonets», li suggeria la mare. «No, que en Galeotti ja me l’ha vist!», responia l’àvia, cargolant-se les mans plena d’incertesa.

      En Galeotti ni se la mirava, l’àvia, sempre estava parlant entotsolat amb el meu pare i projectant marxes i escalades. L’àvia, d’altra banda, malgrat la preocupació perquè no la veiés «amb el vestit d’ahir», no suportava en Galeotti perquè el trobava groller i simple i perquè li feia por que s’emportés el pare a llocs perillosos.

      El nebot d’en Galeotti es deia Franco Rasetti. Estudiava física, però també tenia la mania de col·leccionar insectes i minerals i ho havia encomanat a en Gino. Sempre tornaven de les excursions amb trossos de molsa embolicats al mocador i amb la motxilla plena d’escarabats morts i de cristalls. En Franco Rasetti parlava sense parar durant el dinar, però sempre de física, de geologia i de coleòpters, i mentre parlava, jugava amb les molles de pa que hi havia a les estovalles. Tenia el nas punxegut i la barbeta afilada, un color sempre una mica verd llangardaix i un bigoti hirsut. «És molt intel·ligent —deia el pare—. Però és eixut! Molt eixut!». Tanmateix, en Franco Rasetti, tot i ser sec, una vegada havia escrit un poema tornant d’una excursió amb en Gino, mentre eren en un casalot abandonat esperant que parés de ploure: