El pes de la neu. Christian Guay-Poliquin

un silenci cotonós. Només se senten les flames que freguen les parets de l’estufa i en Matthias que estira sobre el taulell la pasta per fer una coca.

      Truquen a la porta.

      En Matthias es gira espolsant-se la farina de la roba i corre a obrir. Entra un home, cobert de neu que degota. Deixa a terra la bossa que duia a l’esquena i s’asseu al tamboret de l’entrada. Es desabriga mentre recupera l’alè. Reconeixem, sense sorpresa, la cara, la barba i el front lleugerament desguarnit. És en Joseph.

      En Matthias està content de veure’l. És evident. Li ofereix un cafè i el convida a acostar-se a l’estufa. En Joseph li dona les gràcies, s’arromanga el jersei de llana i treu un paquet de tabac. Així que en Joseph encén el cigarret, pugen enlaire densos torterols de fum. Ens mira a l’un i a l’altre. En Matthias posa aigua a bullir i va mirant de reüll la bossa que ha portat el visitant, jo m’incorporo com puc al llit.

      I què, pregunta mirant de dissimular una ganyota, va tot bé?

      La neu, als seus peus, es fon, l’aigua regalima i s’eixampla davant seu. Fa l’efecte que estigui assegut sobre una roca i que miri lluny, cap a la nostra illa deserta.

      SEIXANTA-TRES

      Al poble, comença en Joseph, n’hi ha que diuen que encara nevarà uns quants dies. No sé pas com s’ho fan per llegir els núvols, però és el que afirmen. També diuen que l’hivern serà llarg. Però per saber això no cal ser endeví. En tot cas, hi ha molta neu pel mes que som. Fins i tot amb les raquetes costa de pujar fins aquí. És com si aquesta casa cada dia s’allunyés una mica més del poble.

      Quan parla, fa grans gestos amb els braços i la cendra del cigarret li va caient sense que se n’adoni.

      Aquesta setmana ha sortit del bosc un grup de caçadors. Ja no els esperàvem. Els altres ja fa dies que van tornar dels campaments de caça. Volien evitar de fer voltes inútils, per això van marxar quan el glaç dels llacs era prou gruixut per aguantar-los. Amb tots els quarters d’ant que han dut, els entenc. A baix tothom s’afanya a salar la carn i fer-ne conserves. És bonic de veure.

      Apaga la burilla i s’inclina cap a mi.

      En canvi, encara no tenim notícies de la teva família. Al poble n’hi ha que afirmen que han tingut problemes i que han quedat aïllats per la neu. Ves a saber. S’expliquen tantes coses. Potser simplement han preferit passar l’hivern al bosc, lluny de la pana d’electricitat i de tothom. No em fan pas patir, estan curats d’espants.

      Mentre en Matthias ens posa el cafè, penso en el campament de caça dels meus oncles. És a la vora d’un riu, entre dues serres. Recordo que, en aquell lloc, el cabal és fort i els gorgs són verds i profunds. S’ha de travessar amb canoa. A l’altra banda, els cedres són immensos i el terra està entapissat de molsa. El campament queda una mica apartat. S’ha de seguir un camí d’arrels. Quan es veu la xemeneia entre els arbres, ja hi ets. No és gaire gran, però hi ha lloc per a tothom. Pot ser molt bé que passin l’hivern allà.

      Al poble, continua en Joseph, hi ha hagut unes quantes assemblees. A pesar de la pana, en Jude va insistir per continuar fent de batlle. Al principi no ens en refiàvem, però en José li va donar obertament suport i tothom va acabar fent-se a la idea. Al capdavall, és gràcies a en Jude que ens n’anem sortint més o menys bé. Coordina els esforços, conserva preciosament les reserves de gasolina i s’encarrega de repartir les provisions emmagatzemades a la botiga. No sé si sabeu que, d’ençà de la pana, gairebé la meitat de la població ha abandonat el poble. La gent se’n va anar als pobles dels voltants, a la ciutat o al bosc, ni idea. En Jude té raó. No serveix de res marxar. O preocupar-se més del compte. Hem de lluitar i passar l’hivern. És estrany, però trobo que la neu ha calmat els ànims. L’última vegada que va tocar fer llenya, va venir gairebé tothom. Aviat us en vindré a portar.