Al mig de la veranda hi ha una trapa. Dona al forjat sanitari. En Matthias el fa servir de rebost. Hi guarda la carn, la verdura i tot el que s’hagi de guardar en fresc o s’hagi de protegir del gel.
Travessen el sostre grans bigues de fusta lleugerament inclinades. A l’estiu, suposo que la pluja deu ressonar sobre la planxa del teulat amb un redoblament de timbal que fa pensar en l’interior dels cotxes i la ingravidesa dels viatges llargs. Però, de moment, la neu s’hi acumula sense fer soroll. Si pares l’orella, només se senten les bigues que cruixen per sobre dels nostres caps.
En Matthias apareix al pas de la porta. Té un aire d’explorador a la proa d’un vaixell.
Endevina què acabo de trobar, pregunta animat.
Durant un instant, darrere seu la porta està oberta. El passadís s’endinsa en la penombra i sembla que desemboqui en una sala espaiosa. M’imagino que és una casa amb sostres alts, habitacions grans i molts corredors. Una mena de laberint amb unes peces que comuniquen entre elles i d’altres que no tenen sortida. Una escala ampla deu dur al pis, també hi deu haver una aranya sobre la taula del menjador, prestatgeries imponents i una llar de foc de pedra al saló. Una cosa és segura, per a nosaltres és massa gran. És una casa impossible d’escalfar sense esgotar les reserves de llenya en poques setmanes. Per acabar morint-nos de fred després d’haver cremat tots els mobles.
Què, tens alguna idea?, insisteix.
Em mira esperant una resposta que no ve.
Un joc d’escacs, diu amb un sospir, em pensava que et faria il·lusió.
Tanca la porta amb un cop de cul. Els dèdals de l’altra banda desapareixen igual com han aparegut i les parets de la veranda s’estrenyen al voltant nostre.
CINQUANTA-SIS
Quan s’ha fet fosc ha entrat vent. Les ratxes sacsegen la veranda. Neva. Sento les volves que cauen contra el vidre com ocells enganyats pels reflexos.
En aquesta banda de la finestra fosca, em veig la cara. Una gran taca d’ombra, ulls desorientats, cabells greixosos, barba hirsuta. I, sota les flassades, el relleu pla del meu cos ajagut, prim, inútil.
En Matthias seu al balancí. Adoba les corretges d’una de les raquetes. El llum d’oli tremola. A poc a poc va apareixent sutge al globus de vidre. S’hauria de tallar el ble, però en Matthias no reacciona, està concentrat en el que fa.
Hem sopat. Els plats estan nets, el terra escombrat, la llenya tallada a mida. Tot és al seu lloc. No sé com s’ho fa. Les hores es confonen, els dies es repeteixen, però en Matthias va fent. No para mai. Realment mai, tret d’alguna vegada per llegir. D’un vespre a l’altre, feineja, neteja, cuina. Va fent tranquil·lament, sense córrer. Com la neu que cau. Té raó. S’ha d’estar ocupat. L’hivern brama, la falta d’electricitat ens porta lluny en el temps, i la inactivitat és el perill més gran.
Encara que no aconsegueixi acceptar el meu destí, em puc considerar afortunat d’haver anat a parar aquí. Potser no tornaré a caminar mai més, he perdut el gust de parlar, però no m’he mort. Si més no, de moment.
Mentre repara una tira de cuir, m’observa de reüll.
Saps, durant les grans guerres, hi va haver reclutes que es van negar a incorporar-se a l’exèrcit, comença. N’hi va haver que es van casar a correcuita, d’altres, com el meu pare, van preferir amagar-se als boscos i desaparèixer. Però anar-se’n al bosc no era una sortida fàcil. Els hiverns en aquell temps encara eren més durs que ara. I els caçadors de recompenses escodrinyaven atentament els voltants dels pobles buscant algun signe de vida. Un tret d’escopeta, una columna de fum, un rastre inhabitual a la neu. La justícia militar gratificava generosament la delació o qualsevol informació que permetés localitzar i empaitar els desertors. Però la majoria de vegades les comunitats els ajudaven secretament. Deixaven provisions a llocs estratègics. Els pobres nois anaven a buscar-les a la nit, sense cridar l’atenció, i se’n tornaven a les muntanyes per continuar escarrassant-se a sobreviure. Fins i tot al pic de l’hivern només feien foc quan ja era ben fosc, i encara, si la nit era clara, era més prudent no revifar les brases del dia abans. Al fons dels seus refugis, aquells joves s’ocupaven com podien i miraven hores i hores el bosc que es tancava al seu voltant. Sargien la roba, jugaven a cartes i greixaven les armes de caça. De vegades entre ells la tensió pujava i, quan canviaven de torn de guàrdia, es llançaven mirades plenes de desconfiança. Però a pesar d’això sabien que no podien prescindir els uns dels altres. Per sobreviure, havien d’afrontar junts el fred, la gana i l’avorriment. Per això de seguida van entendre que l’activitat més important de totes era indiscutiblement la d’explicar-se històries.
Encara fa vent. Les bufades esquerden la narració d’en Matthias i fan cruixir les parets de la veranda.
Eren resistents o desertors, tant li fa, continua en Matthias. Tots havien de passar l’hivern a redós, encauats enmig del no-res, i dosificar l’energia fins que arribés la primavera. L’alliberament de la primavera. Amb algú com tu, afegeix, no hauria funcionat. Els haurien descobert o s’haurien matat entre ells. No es pot sobreviure amb algú que es nega a parlar.
CINQUANTA-SIS
Em desperto. El sol ja és alt i el fred ha brunyit la neu. És enlluernadora. Aquesta nit he dormit malament, sentia fiblades a les cames i el mal m’estrenyia els ossos.
Agenollat davant del gibrell de plàstic, en Matthias fa la bugada. Frega vigorosament la roba amb sabó i l’estén a la corda de sobre de l’estufa.
En Matthias m’exaspera. No tan sols és un home incansable, sinó que a més té una agilitat sorprenent. S’inclina, es redreça i gira sobre ell mateix com si l’edat només fos una disfressa. Quan li fuig alguna cosa de les mans, sovint l’entoma abans que arribi a terra. Els seus gestos són elàstics i enèrgics. De vegades lents, però sempre elàstics i enèrgics.
Sovint, feineja sense dir res, però de vegades també parla massa. Quan em canvia les benes, quan atia el foc, quan remena la sopa, quan renta els plats, xerra, enraona, recita. Si no li responc mai, potser és perquè es passa el dia rumiant en veu alta.
Va créixer en un món colgat sota els treballs i els dies, explica sovint. Just abans de les grans guerres. Tots els carrers del seu poble eren de terra. Les cases estaven plenes de criatures que duien les botes foradades dels germans grans. Tota la vida girava al voltant de la feina i d’unes quantes pregàries.
Era una altra època, prossegueix aquesta vegada, jo fugia del tumult familiar i anava a veure com el ferrador del davant picava el ferro i parlava amb els cavalls. Si em concentro, encara puc sentir la seva veu ronca i les olors de peülla cremada, de foc, de ferro. Era l’únic lloc que em deixava creure en alguna altra cosa. Com si cada animal acabat de ferrar se’m pogués endur a algun lloc, lluny. Els meus pares es van morir joves i es van emportar la seva època, jo vaig quedar-me la casa i de mica en mica el passat va callar. Ja no hi havia flames al cor de la forja. Els diaris cridaven el futur i venien corrents noves promeses. A pocs quilòmetres, naixia l’estructura òssia de la ciutat. Els somnis s’enfilaven amb totes les columnes de fum, es parlava d’il·luminar els carrers, d’obrir túnels, de construir edificis més alts que els campanars. Van néixer els meus fills, els camps van quedar empresonats sota les llambordes, l’església va desaparèixer darrere els blocs de pisos. La casa familiar es va fondre en els meandres de les cruïlles, les vies ràpides i les tanques publicitàries. Per totes bandes hi havia grues que s’acarnissaven amb l’horitzó, una olor feixuga d’asfalt pesava sobre els teulats, als carrers els homes no paraven d’obrir i tancar el ventre de la ciutat. Des del meu balcó, sentia el cant de les sirenes. De vegades veia passar llums giratoris disparats, de vegades no. Eren desgràcies llunyanes, anònimes. Després, els fills