Se’l veu molt malament, va remugar en Matthias observant les meves fèrules.
Sí, però se’n sortirà.
Troben?, va fer encara en Matthias, aixecant les celles.
La veterinària va voler ficar-se a la conversa, però el farmacèutic li va fer un senyal perquè s’esperés. En Matthias anava amunt i avall.
I la llenya?
De la llenya me n’encarrego jo, va assegurar el vigilant. Portaré tot el que els caldrà.
En Matthias pensava.
Jo passaré cada setmana, va acabar dient la veterinària, per donar-li un cop de mà i veure com va la recuperació.
En Matthias va assentir amb el cap.
Poseu-lo allà, va dir sense entusiasme indicant el llit arran de finestra. Jo dormiré al sofà.
El vigilant i el farmacèutic van obtemperar.
Vingui, va suggerir la veterinària, li canviaré l’embenat i així veurà com es fa.
El farmacèutic va treure un paquet de gases, la farmaciola i les capses de pastilles. Mentrestant, el vigilant es va asseure al tamboret de l’entrada i es va encendre un cigarret.
No parla?, va preguntar en Matthias.
No gaire, va respondre el vigilant, sap, amb l’accident i les medicines, és normal. I suposo que la mort del seu pare també el devia trasbalsar força. Vaja, m’ho imagino. Deixi-li una mica de temps.
Quan la veterinària va veure que en Matthias havia assimilat perfectament totes les indicacions, va lligar les fèrules i van llençar els apòsits bruts a la boca de l’estufa.
Si es quedés sense pomada, va afegir, pot posar-li sucre a les ferides. Absorbirà la infecció. Però sobretot no es descuidi de donar-li els antibiòtics.
També hi ha analgèsics, va especificar el farmacèutic, l’haurien de fer callar si es queixa massa.
El vigilant va donar les gràcies a en Matthias i va convidar els seus dos companys a anar-se’n. En el moment que sortia ell, en Matthias li va posar una mà a l’espatlla.
I si resulta que no se’n surt?
Em ve a buscar immediatament. Però no ho oblidi, la vida d’aquest home és a les seves mans.
Faré el que podré, va balbucejar en Matthias, desemparat.
Tot anirà bé, no pateixi, tornaré d’aquí pocs dies amb provisions i llenya.
Com es diu vostè?, va preguntar en Matthias, com ha dit que es deia?
Joseph. Ella és la Maria i l’altre és el seu marit, en José, va declarar assenyalant la veterinària i el farmacèutic.
Quan en Joseph va ser fora, en Matthias es va quedar molta estona al pas de la porta.
Maria, sí, exacte, es diu Maria, vaig pensar jo abans de tornar-me a enfonsar en la boira.
QUARANTA-CINC
Estic sol. En Matthias ha sortit a fer una volta amb raquetes. Estiro el vell edredó que em tapa els peus. A l’altra punta del llit, a molts quilòmetres, tinc els dits violacis, però els bellugo. Amb les fèrules, és tot el que puc moure.
El mal encara em tenalla, però almenys m’han passat aquelles febrades. Ja no em desperto sobresaltat, sense alè, preguntant-me on em trobo. Ara reconec el lloc, la finestra al costat del llit i la cara d’en Matthias. Quan obro els ulls, sé on soc, qui soc i què m’espera.
Poc després d’arribar aquí, em va pujar molt la temperatura i em vaig posar a petar de dents. En Matthias em vetllava. Em canviava les benes i els llençols xops de suor. M’eixugava la cara, el coll, i em posava compreses d’aigua freda sobre el cos. A més a més em parlava. Ja no sé què em deia, però m’explicava un munt de coses, històries, aventures, semblava l’odissea d’un home perseguit per un déu furiós mentre intenta tornar a casa seva després de vint anys d’absència. Al matí, callava i anava fer una becaina al sofà. Quan es despertava, al cap d’una estona, em redreçava el cap, em donava aigua i em feia empassar pastilles. N’hi havia de tots colors. Durant tot el dia jo lluitava contra un abisme invisible. A la nit, dormia amb els ulls oberts. Com els morts.
Gairebé sempre somiava que corria. Que corria a tot drap pels meandres d’un laberint. Anés on anés, hi havia un fil vermell a terra i un animal que em perseguia. Jo no el veia, però era allà, darrere meu. En sentia clarament els esbufecs i el retruny de les peülles. M’estalonava. Enastava l’aire amb els ullals per arrencar-me les cames. I jo continuava corrent. Somiava sense mirar enrere.
En el moment de més febre, em sembla que vaig perdre els esperits, perquè recordo que em vaig despertar, panteixant, entre els braços d’en Matthias. Érem a fora, sota un aiguat. El cos em bullia i la pluja freda m’ajudava a recobrar els sentits com si m’haguessin submergit en una banyera gelada. Quan vaig recuperar el coneixement, en Matthias va alçar els ulls al cel com si ell també s’acabés de salvar. La pluja li regalimava per la cara i tenia els cabells enganxats al front. Aleshores em va agafar en braços i em va portar cap a dins. Amb penes i treballs. Perquè estàvem xops i jo amb prou feines em podia agafar al seu coll. Quan em va deixar sobre el llit, estava tan dèbil que tenia la sensació que m’enfonsava a les flassades. En Matthias, mentrestant, es va quedar inclinat amb les mans sobre els genolls per recuperar l’alè.
Durant els dies següents, la febre em va acabar baixant i el meu estat es va estabilitzar. En aquell moment no sentia res, a part d’una lleugera sensació de picor. Després em va envair un dolor viu, agut. Com milers de claus que em punxaven la pell de dins cap enfora, que em travessaven la columna vertebral, que em foradaven les mans, els peus, i em clavaven al llit. Un dolor negre i glaçat que em feia témer que no tornaria mai a caminar.
Els analgèsics que en Matthias em feia prendre esmorteïen el patiment, però l’efecte no durava sinó poques hores. Aleshores, de tant en tant, em feia fregues. S’asseia al llit, em treia les gases brutes, em netejava les ferides i em friccionava les cuixes, els tous de les cames, els peus. A mi no m’agradava que em masegués així, igual que la massa del pa. Però anava molt amb compte amb les ferides. D’una sessió a l’altra, la inflor baixava i jo tenia menys fred.
Continuo bellugant els dits dels peus a l’altra punta del cos. Em sembla que de mica en mica els ossos se’m solden, que les ferides es tanquen i que la penicil·lina fa la seva feina. En canvi, el mal és tenaç, constant, incansable. D’un gest, em destapo les cames. Les fèrules les van improvisar amb posts de fusta a les quals van clavar cinturons per fer de corretges. En una de les posts s’hi veu el rastre de les dents d’una serra. En una altra, la marca d’una frontissa treta a cops de martell. Em sento com si fos un monstre fet d’estelles de fusta, cargols i carn apedaçada. Però és millor que res.
Els hospitals són lluny. En l’espai i en el temps.
QUARANTA-SET
És cap al tard. Quan en Matthias ha tornat de la passejada, ha revifat el foc i després ha anat a buscar un llibre a l’altra banda. En Matthias llegeix molt i, com que jo no manifesto cap interès pels volums que em deixa al costat del llit, m’explica històries. Com la dels dos rodamons que conversaven al peu d’un arbre esperant algú que no arriba mai.
Cada vegada que va a l’altra banda, entra un corrent d’aire per la porta entreoberta. Cada vegada, aquest aire fred em treu de la torpor i estiro el coll per observar l’interior d’aquesta casa immensa i sense vida. Però no veig sinó un passadís fosc amb llum al capdavall.
Vivim a l’annex d’una gran casa, a la cuina d’estiu. Una veranda amb una estufa