– Sí, es clar. Em dic Teresa Morera.
– D’acord, li faria res si enregistrem la trucada? Forma part del nostre protocol quan algú fa declaració de fets inusuals o relata algun esdeveniment, que comporta supòsits o sospites d’alta transcendència.
– No, es clar que no. No em fa res. - De sobte, la Teresa fa una pausa d’uns minuts prolongada, perquè necessita agafar aire, ja que la veu li tremola – Vostès han de fer bé la seva feina – va prosseguir.
– D’acord, La gravació s’està fent efectiva.
– Ens pot descriure o exposar que ha passat? – Preguntà l’agent Martí.
– Miri, no ho sé. Potser és una estupidesa, potser no té cap importància, però els meus veïns del cinquè primera no em responen i porto més de vint minuts a la porta de l’entrada amb una platet a la mà perquè els volia entregar un obsequi alimentari.
– A quina hora els ha trucat?
– A les deu i mitja. Sempre ho faig. Així ja sé que han sopat i els porto les postres. És un hàbit.
– Ha sentit algun soroll, alguna senyal que pugui pensar que hi ha algú a casa?
– Sí, una mena de cop, un impacte sobtat, com si algun paquet o embalatge hagués caigut d’alguna prestatgeria.
– Podria definir-ho millor? - inquirí l’agent.
– No puc, però he d’afegir que sento com un degoteig molt lleu, com si algun conducte d’aigua anés rajant.
– Està bé. Es a dir, que si pot identificar el so de l’aigua, pot arribar a la conclusió que el pis en, aquests moments està ocupat, m’equivoco? - Preguntà l’agent .
– No ho tinc del tot clar, però per lògica, es clar. Algú ha habilitat algun sortidor d’aigua, perquè aquesta va brollant.
– Ens pot dir els noms dels residents del pis?
– Maurici i Rosalia Ribó, encara que l’amo del pis és en Robert Ribó i la seva dona Carlota Puig.
– Perfecte, estem fent un fitxer per introduir tota la – informació dels cas. Ara formalitzarem una ordre de registre del pis ja que, pel que explica, algun fenomen s’està produint, tenint en compte els sorolls que menciona.
– M’agradaria que vinguessin el més aviat possible. Jo no tinc cap còpia de les claus per poder aportar més detalls sobre aquesta situació tan estremidora.
– No es preocupi, senyora Morera. Haurem d’esbotzar la porta per entrar i sortir de dubtes. Quan arribem, després de fer tota la inspecció pertinent, li demanaríem que ens acompanyés a comissaria.
– Jo? Però què puc declarar més? Ja li ho he dit tot, almenys fins on sé.
– Tranquil·la que no se l’acusa de res. Només necessitem recaptar dades d’aquesta família, per descartar alguna possibilitat de fugida, segrest o, fins i tot, homicidi.
– Déu meu! Vostès creuen que algun delicte es posa en joc?
– No ho sabem del cert, però la nostra feina és esgotar totes les opcions fins a trobar la veritable font que ha provocat un altercat en una situació familiar, fins al dia d’avui, segons vostè declara, normalitzada.
– Sí, sí, i tant, Són una família corrent, conservadora, simple, humil, treballadora.
– D’acord, gràcies per la seva col·laboració. Estigui localitzable i mantinguis a l’espera fins que la citem a testificar.
La comissària Roig, Directora del Departament de la policia local a Vic, demanà al Cap d’Homicidis una autorització per poder desplaçar-se fins a l’adreça que la Teresa Morera els ha facilitat. Mentrestant, fan una anàlisi especulativa sobre la informació que la veïna, l’únic testimoni real que tenen a disposició, els ha proporcionat.
El dia d’avui una casa buida aparentment, un vessar d’aigua ininterromput, manca de presències vives que puguin xerrar, algun objecte que es desvia del seu lloc original...
La comissària Roig arrufa el nas. Porta més de trenta anys d’experiència treballant en casos de criminalització i tot apunta a un muntatge molt ben enginyat perquè sembli un fet indubtablement accidental.
D’altra banda però, no es poden extreure conclusions sense tenir cap nexe que pugui lligar la mort repentinada de l’home amb la causa específica que l’ha provocat.
La comissària ordena els agents que registrin les butxaques de la víctima. També creu oportú agafar el diari personal que algú ha escrit amb unes pàgines esgrogueïdes i empolsegades.
– No ho sé, però crec que el diari ens revelarà informació oculta. - Diu la comissària Roig – Però primer hauríem de localitzar els familiars. No sabem, en realitat, si tots tenen una coartada.
A les dues habitacions de matrimoni, per tractar-se d’un dúplex, l’agent Arnau troba una agenda telefònica en què, com els va dir la Teresa Morera, figuren els noms dels fills: en Robert Ribó, és el primer nom que apareix anotat. Tot seguit, truquen en Robert per comunicar-li la notícia i comprovar si realment aquella nit estava absentat davant una possible mort brusca, sense precedents .
– Bona nit, vostè és el fill petit d’en Maurici Ribó? – diu l’agent Arnau.
– Si, jo mateix. Què passa?
– El seu pare és mort.
– No pot ser. Ara anava a marxar de casa de mon germà. Estàvem reunits. Qui els ha informat?
– Una veïna que coneix molt bé la seva família, es diu Teresa Morera.
– Déu meu, quina tragèdia! Quina pot ser la causa?
– Això es el que intentem cercar.
– Ara venim cap a Manlleu d’immediat.
– D’acord. Els esperem.
– Com l’has notat? – pregunta la comissària.
– Afectat, com consternat per la notícia. Però no vull afirmar res, no m’atreveixo.
– El que no entenc – continua dubitativa la comissària Roig – és que tots estiguessin fora de casa en una hora que era, segons ha declarat la Teresa, gens habitual. Podria tractar-se d’una confabulació conjunta; un complot organitzat per aconseguir confondre’ns i tenir l’argument perfecte de que ningú no en sabia res de res.
– Hauríem de demanar una ordre perquè li fessin l’autòpsia. Les circumstàncies de la mort ho requereixen – diu en Martí.
– sí, però la família ha de signar un permís – respon la comissària. - Jo també estic d’acord en què l’examinin a fons, ja que no presenta contusions, morats ni rascades o senyals d’haver estat agredit. La policia científica haurà de repassar rigorosament la roba, la pell de la víctima, tot i que em temo que serà difícil de trobar el mòbil del crim.
– Vostè segueix entestada que no ha caigut per mitjans propis? Potser s’anava a dutxar i ha relliscat en començar a treure’s la roba i s’ha desnucat. Potser senzillament un atac de cor? Qui sap! No podem excloure cap pista, encara que sembli, a primera vista trivial.
– Hem de trucar al Cap Forense del Departament Central, perquè puguem traslladar el cadàver a la cambra d’examen i els metges competents analitzin les causes, un cop els dos fills hagin arribat.
– Podem veure què ha escrit la víctima en aquest diari personal? Diu l’agent més jove, en Martí – Això potser ens portaria cap a l’origen d’aquesta insòlita mort.
La comissària Roig agafa el diari i el fulleja. La lletra, però és inintel·ligible. Està escrita amb una mà trèmula, com induïda sota algun tipus de pressió.