L’ambient era engrescador: focus de llum per poder enllumenar la foscor de la vesprada; una tarima amb una orquestra magistral en la qual el vocalista feia antologia i commemorava èxits de la dècada dels seixanta. La lluminària i l’aglomeració de gent a la Plaça Major de Gràcia suscitaven a l’acoblament festiu i la participació sense exclusions. La Paulina estava entre dues aigües; es mirava la Mercè amb suspicàcia, les ninetes oculars semblaven dansar d’un costat a l’altre. De reüll, observava els oferents, els quals només pretenien gaudir de la música alentint-la a sortir a pista: D’acord, està bé, però només una ronda i prou. La Paulina fingia molt bé quan l’interessava, però en el fons era una melòmana empedreïda. Les cames se li alçaven soles amb cançons dels Beatles, Tom Jones, Cliff Richard o Rolling Stones. Una veueta interna, molts cops, en canvi, la retractava davant la intenció de mostrar-se massa vigorosa i entusiasta. Es mirava els nois de la plaça amb un somriure molt discret i procurava no buscar conversa. “El ball és el ball i no un lloc per flirtejar” es deia. En aquest sentit era una mica estreta de mires. Tenia una ideologia molt obsoleta, gairebé tocava el puritanisme i un decantament majúscul cap a la castedat de la qual cosa li costava desprendre-se’n. Ella sabia del cert que es trobava en una edat en què podia començar a temptejar el festeig però procurava eludir-lo perquè tenia por. La ciutat de Barcelona era massa gran, amb persones amb diferent estatus social i econòmics i un estil de vida molt contrastant i ella, per tot això, molts cops es sentia fora de context, bàsicament al marge de la realitat del moment.
Al cap de tres dies, en què començava la Festa Major de Gràcia, la Paulina va seleccionar el que seria el seu futur marit de per vida. Dins d’un pub musical anomenat Helena, anava acompanyada amb la seva tia i una companya del taller de confecció. La tia estava quelcom distanciada per supervisar la panoràmica que el local oferia als assistents. Un noi d’uns vint-i-cinc anys estava com abstret en els seus pensaments. Duia unes ulleres de sol, com si volgués fer esvanir els ulls davant l’escenari, ja que la seva expressió era apagada alhora que aspra. La Paulina, mentrestant, se’l mirava amb cara de sorpresa mentre ignorava si aquell noi enigmàtic l’observava a través dels vidres opacs.
En un tres i no res, el noi misteriós, molt apropat a la barra d’un bar ple de begudes etíliques, s’aixecà d’una revolada i es va dirigir a la banda contrària que la Paulina ocupava.
El cor d’ella començà a accelerar-se amb desmesura. La Paulina, en part, volia tenir una presa de contacte amb ell, però una ambivalència emocional prevalia. Es trobava com atrapada en un estat de pugna en què sentia que havia de fugir d’aquell entorn abans que no fos massa tard. Aquell homenet que semblava invident, cada cop estava més a prop i la Paulina no el podia esquivar. De sobte, unes paraules intensament escurçades però contundents varen brotar dels llavis del foraster: - Vull que em concedeixis un ball – va dir secament. La veu era enrogallada, com ronca, feia l’efecte que patia afonia: - Bé, si només és un ball, accepto – va respondre la Paulina amb una veu trèmula mirant a través de les ulleres obscures.
Quan el pub anava ja a tancar portes, aquell noi, en Jordi, li va demanar el telèfon. Varen quedar que anirien freqüentant el lloc, però el que ell realment volia era seduir la Paulina i esbrinar on vivia per anar-la a buscar a casa tot sovint.
Aquella nit, ella va fer consulta amb el coixí perquè sentia que alguna cosa no acabava de rutllar bé. L’Amèlia i la Paulina durant el sopar parlaven d’aquell hipotètic pretendent. La noia estava desfeta com un flamet. Sentia un xiuxiueig que li premsava la gola sense pietat: “ no surtis amb ell, deixa’l” “et farà patir”, “seràs una súbdita d’ell de per vida”, “estaràs sempre a mercè de la seva voluntat “ i un llarg etcètera de paraules eren murmurades a partir d’un cervell obtús, obnubilat, gairebé vessat d’incerteses i contradiccions. Malauradament, la veu de la consciència no va tenir preferència ja que tot just haver transcorregut un any, la Paulina i en Jordi ja trepitjaven l’altar de la catedral de la plaça de Sant Jaume. Quin malaguanyat nuviatge i després, matrimoni. Moltes llàgrimes havien lliscat a través dels pòmuls de la Paulina.
En Jordi era xapat a l’antiga. Tenia un punt de mira en el qual qualsevol reforma o oportunitat de restaurar l’immoble que havien triat de lloguer es convertia en una mena de calvari agònic. Quan la temporada de vacances s’apropava i la Paulina desitjava anar a Sant Bartomeu, la cridòria d’en Jordi s’estenia per tot el barri de la prosperitat, districte on residien, desprès de formalitzar el casament. Tot eren insults i renecs bàrbars que feien provocar una plorera immerescuda a la Paulina.
Una altra vegada hem de pujar al poble a veure la teva maleïda família; doncs que sàpigues que només faré de taxista i prou. Ja no vull tenir tractes amb els teus sogres ni amb la resta de parents.
Però perquè m’ho fas això? Què t’han fet els meus pares? Són gent tradicional, amigable, sempre tenen paraules dolces de benvinguda.
I el diàleg sempre era el mateix. Les protagonistes eren unes paraules denigrants, osques i pejoratives que acabaven humiliant la pobra Paulina.
Ella, després de casada, va deixar el fil i l’agulla però el pitjor de tot va ser que ja no tenia el coratge per continuar perpetuant la seva vida laboral. Els ingressos que tenia varen quedar congelats i, per poca fortuna, no tenia prou diners per buscar-se un lloc de residència i allunyar-se d’aquella mena d’animalot indòmit. Als anys setanta però la feina era prolífica. Pràcticament a Barcelona tothom podia assolir un càrrec professional d’acord amb el perfil de formació i bagatge experimental. Les empreses buscaven sempre gent competent i amb iniciativa però tampoc eren exageradament exigents.
La Paulina només trepitjar la ciutat Barcelonina, va veure un anunci a Gràcia en què es demanaven cosidores que tinguessin afany de progrés en els seus deures quotidians i, sense cap protocol d’entrevista ni cap presentació obligatòria del currículum vitae, va ser contractada d’immediat.
Als anys setanta, el nivell de competitivitat en el mercat empresarial era bastant precari. La gent obrera treballava en petites organitzacions en les quals, la valoració dels oficis manuals era molt gran en comparació al dia d’avui. El problema radicava en què la Paulina se sentia sola, desemparada, afligida. Era com si la seva capacitat d’empenta estigués eclipsada. Les portes de la casa pairal sempre estarien obertes de bat a bat. En Maurici i la Rosalia, ben segur no la descuidarien però ella, tan pobra d’esperit, tan terroritzada i dependent d’un home dèspota, amb pocs escrúpols, que sempre buscava disputes sense fonament o causa justificada, no podia desfer-se’n a la lleugera. No semblava creïble que una dona com la Paulina, gairebé tocant la trentena, no pogués reaccionar amb concordança d’acord amb els fets d’aquells moments de dolència tan intensificada. En Jordi, si s’ho proposava, podia ser molt persuasiu sense verbalitzar res. Simplement amb la seva presència tan coactiva, repressiva i tòxica feia que la Paulina no pensés en petites obertures per poder escapar d’un territori infernal, el qual només li ocasionaria una prolongació de patiment malbaratat.
Molts anys futurs comportarien episodis que estarien creuant el llindar del respecte i la complicitat; episodis en què Sant Bartomeu estaria ple de fets que marcarien un ressò històric per part de la societat d’aleshores i dels nou vinguts.
L’Eusebi, el fill mitjà dels Ribó també tenia una línia de vida molt atenuada. Ell va tenir la fortuna d’obrir una lletera a Hostalets de Balenyà i emparellar-se amb una dona que, a primera vista, semblava no hagués trencar mai cap plat. De poques paraules, transmetia un desig de ser tractada amb cortesia i pudor, però a mesura que les sortides entre la parelleta compromesa es reiteraven, la Sofia començava a enverinar el clima inicial de benestar que s’havia convingut. L’Eusebi però, també era un home que tenia instints en què una certa malicia no el descartava. És inevitable admetre que no suportava com en Robert, el futur hereu, es quedés amb tot el patrimoni: Les cases que tenien, els terrenys agrícoles i el capital monetari, a més d’un arca, en què en Maurici