– A veure quan ens porten el material! Les condicions en què vivim son intolerables.
– Sí, pare, tens raó. D’aquest any no passa. El terrat és prioritari.
Però els mesos passaven i les obres també fins arribar a la tardor del 2005. L’home anava i venia de l’Ansolella i el Coll de Creus amb un carro que menava una mula per transportar feixos de llenya. Com podia ser tan valent als vuitanta anys? Es preguntava el poble sencer. Però ho era, enèrgic, vital, un nervi vivent, sens dubte. La seva salut, no obstant, començava a ressentir-se una mica. Durant trenta anys havia estat un fumador d’etiqueta. Dos paquets de tabac al dia eren suportats pels pulmons tot i que de gran es va convertir en un abstemi pels atacs de tos i una forta ranera a la gola que no l’abandonaven. Les nits en què es despertava, eren com una tragèdia. Semblava que una respiració amb ofecs intercalats fos una fidel constant. A mitjanit, s’havia d’aixecar per anar al lavabo i fer grans glopejades d’aigua amb un rajolí de llimona per tal d’alleugerir la simptomatologia tan atroç i ferotge.
Aquell any però, en Maurici també iniciava una etapa en què patia problemes estomacals. De fet, semblava que els nutrients no poguessin desfer-se amb els àcids gàstrics i això li causava un ardor del qual no se’n sabia l’origen.
Aquell estiu d’agost, la Paulina amb la seva filla havien anat a passar les vacances a Sant Bartomeu i la noia observava el seu pare des de prop. Quan acabava de menjar, s’asseia al sofà de casa i la mà dreta anava directament recolzada damunt del melic. Ell no gemegava ni es queixava. Mai deia res. La capacitat de resistència era admirable, encara que alhora perillosa. La Paulina un dia després de dinar li preguntà:
– Què teniu, pare? Us veig molt atordit, amb un rostre de patiment que intenteu dissimular però que jo percebo.
– No res filla. Em sento una mica rebotit, però això es tot.
– Jo crec que us passa alguna cosa més greu.
– No t’encaparris reina. Pensa que son coses de l’edat. Jo menjo massa pa durant els àpats i m’excedeixo en les quantitats de carn i peix, perquè soc un famolenc de mena, ja em coneixes.
De sobte, va deixar esbotzar una rialleta molt fosa que la Paulina va interpretar com un gest de socors.
– Pare, parlaré amb en Robert i la Carlina. Heu d’anar al metge. Vindreu el primer de setembre a Barcelona perquè us facin una revisió i, si calen proves, les que considerin oportunes.
– Però filla, sis plau, no n’estàs fent un gra massa? Dramatitzes sobre un fet que no ha de tenir repercussions severes en la meva salut.
– En Robert s’ha de reconèixer que és un panxa-contenta continuava la Paulina – com si no escoltés el que deia el seu pare. - Vivint amb vós tota la vida i havia de ser jo que s’havia d’adonar que la vostra integritat comença a decaure. Ja estem ben apanyats!
– Filla, filla, no li diguis res. Jo no puc venir a Barcelona. Em necessiten perquè els ajudi amb la casa. Pensa que ells són una parella progressista, moderna que estan en la seva plenitud laboral i els he d’ajudar amb la feina del pis a Manlleu.
– Vós sempre pensant en els altres – rebatia la Paulina –Però no us adoneu que qui s’ha de cuidar primer és vós. Si no, com vol ser profitós pels altres?
– Sí, tens raó, però ja coneixes la Carlina. Té un geni molt pronunciat. La meva nora és una dona amb empenta però quan s’enfada m’ofèn i m’intimida moltíssim.
– Ara no penseu en ella. Jo sabré com introduir el cas perquè vingueu amb mi a Barcelona. Necessiteu un reconeixement amb urgència.
Una setmana va transcórrer quan la Paulina i en Robert varen tenir una conversa, com dos germans que parlen amb franquesa. La Carlina tenia vacances a l’escola concertada i en Robert transferiria la responsabilitat de vigilar els ovins a un veí que llogava la família, quan aquesta última havia d’encarregar-se de certes diligències.
– El pare no està bé. Li’n passa una de grossa –va dir la Paulina. - L’he estat observant aquests dies atentament i quan menja la sèmola, el bistec de carn de vedella o altres aliments comença a bufar en senyal d’atipament prematur.
– Au, va, crec que veus visions. – va declarar la Carlina amb un to de veu d’insensibilitat – Nosaltres no hem notat res.
– No, es clar –protestà la Paulina –perquè a tu només et preocupa cobrar la nòmina a final de mes i que el pare i la mare us facin de criats de la casa. Com podeu ser tan ambiciosos?
– Un moment, ens estàs faltant el respecte –contradeia la Carlina. - Ningú els va arrossegar amb una soga al coll a viure amb nosaltres.
– I això us va anar perfecte, ves per on. Així podíeu fer d’ells el que volguéssiu, oi? Que us penseu que no m’adono de l’esgotament que el pare porta al damunt? Està xacrós al caminar i massa exhaust per l’edat.
– Paulina –intervingué en Robert – parlem-ne amb més calma. No ens posem nerviosos abans d’hora perquè així no resolem el laberint d’enigmes que el present ens depara. Què insinues exactament? Que el nostre pare potser està malalt?
– Això mateix és el que vull explorar. Ell no vol, s’hi nega perquè està espantat, en part per ell mateix i en part per por a la vostra reacció.
– D’acord, tu guanyes –va assentir en Robert – si creus que a Barcelona un metge el pot examinar i fer-nos sortir de dubtes, endavant, que baixi amb tu i nosaltres aquí ja ens espavilarem com puguem.
– Tot un gest de part vostra. Gràcies. – respongué la Paulina.
El convenciment no va ser fàcil. En Maurici podia ser molt complaent i modelable, però alhora cabut com una mula i la seva filla va haver d’insistir molts cops per poder prendre mesures i portar-lo al metge.
Primer, varen anar a l’ambulatori del districte de Nou Barris, a fi que un metge de família el reconegués. Després radiografies, un TAC, una fibroscòpia per descartar algun tipus de tumor. Malauradament, però en tenia localitzat un en fase inicial al fetge, tot i ser benigne. L’especialista aconsellava a la família que procedissin a una operació degut al fet que l’índex d’opcions que es pogués extirpar era molt favorable, però d’entrada tots els fills i la Palmira, la germana petita d’en Maurici, no ho veien clar.
Un dia, per telèfon, la Paulina parlava amb la seva tia:
– Si l’operem és molt probable que no se’n surti. És un home que, per l’edat, el seu sistema immunitari està dèbil de tants esforços i ressentit per les adversitats i l’estil de vida tan rudimentari. – deia la Palmira –Però, d’altra banda, si no fem res i es mor, tindrem remordiments tota la vida.
La Palmira vivia a Andorra i el sistema sanitari públic allí tenia protocols diferents a l’espanyol. Ella deia que les llistes d’espera eren més curtes i que es prioritzava la gravetat de l’anomalia a l’hora d’operar i no pas l’antiguitat del malalt, l’historial mèdic i els antecedents clínics.
– Jo optaria per posposar l’operació i anar-lo vigilant de prop. Em quedaria més tranquil·la que visqués amb tu durant una temporada, Paulina. Tu ets una bona filla, responsable, honorable, empàtica i condescendent, a la vegada que considerada per poder-lo assistir a la perfecció.
– Potser té raó, tia. – contestà la Paulina – El problema radica que el meu pare només té en ment anar a cuidar a aquella parella de pòtols. És com si tingués un contracte vitalici amb ells, del qual no en pogués rescindir.
– Ho sé –va dir la Palmira – El meu germà és un home de la vella escola. Creu que si un fill l’acull a casa i el vincle de convivència es fa tibant i consistent, té tot el dret a heretar. I en Robert li ha posat el caramel a la boca perquè en Maurici accepti el tracte. Però de tota manera estic convençuda que la Carlina hi té molt