– Perfecte! – exclama la comissària Roig amb un gest alleugerit – Tenim com a mínim un referent que apunta a que el diari i el crim estan d’algun mode entrellaçats.
– Sí, però no ens precipitem – contraresta l’Arnau – podria tractar-se d’una fal·làcia.
– Què vols dir? - Pregunta en Martí.
– Que la persona que el va matar va posar el diari al bidet per fer veure que el senyor Ribó llegia les seves memòries i, en algun capítol, ell mateix va començar a sentir-se empatxat de tanta informació i va tancar el diari abans de dutxar-se.
– Entenc el que vols dir – diu la comissària – jo sempre he pensat que aquest diari mostra un contingut transcendental, revelador, especialment important, encara que enigmàtic, per afilar prim cap una veritat de moment emmascarada per supòsits i incerteses que no han resultat provats.
– Hem de veure si definint la personalitat, la intencionalitat de l’escriptura d’aquesta obra inèdita, a més de les emocions que en senyor Ribó sentia un cop va ser redactada, apunten cap a algun fenomen que pugui destapar el perquè es trobava al lavabo el dia de la mort.
L’Arnau s’aixeca i agafa el diari que tenen arxivat per veure el tipus de lletra tan difícilment llegible. El fulleja amb parsimònia. Unes dues-centes pàgines es troben omplertes des de la capçalera fins al peu. La lletra es molt inclinada; una posició en diagonal es conserva a mesura que les planes mig encartonades, arrugades, farcides de plecs i marques són observades per l’agent de policia. Mentre intenta fer un repàs superficial, l’Arnau es grata el front, com si pensés en veu baixa algun desencadenant que podria dirigir-lo cap al punt de partida d’un homicidi que sembla, en primer pla, irrealitzable: Maurici Ribó i una signatura en què dona l’efecte que el pols li estigués tremolant.
En Martí encara no ha acabat de relatar tota la descoberta que els del Departament d’Escriptura han pogut constatar.
– Aquí tenim una altra dada rellevant que sembla que el diari que va escriure en Ribó no era una autobiografia. Els de grafologia han pogut reescriure les inicials del pròleg que es troba a la segona pàgina a mà esquerra i gairebé estan segurs de la identitat d’aquesta persona a qui s’adreçava: Júlia Marquès (Juliol 1936)
– I on vols anar a parar amb aquesta revelació? – pregunta l’Arnau.
– Està claríssim! – intervé la comissària – Tenim el tipus de lletra: cursiva, inclinada, tremolosa, tota diminuta i comprimida; una lletra manuscrita que ha estat reflectida en paper físic de manera autònoma.
– I també tenim un nom: Maurici Ribó i un pròleg. Es com si la víctima estigués testificant per escrit unes vivències a una persona que no forma part ja de la seva vida – diu l’Arnau.
– El més insòlit, però alhora verídic – prossegueix en Martí – es que tota l’estona està parlant en primera persona. Els de grafologia han pogut revelar com aquestes grafies que semblen jeroglífics egipcis contenen monosíl·labs com “jo i tu “.
– Pel que expliques ja tenim una obra mestra sense publicar-se en el mercat literari que ens apropa cap a la intenció d’un assassí ressentit i venjatiu.
– Com diu? - Pregunta molt sobtat l’Arnau a la comissària.
– Sí, home. Júlia Marquès és una dona de la qual desconeixem la seva trajectòria. No sabem si està viva o morta, però hi ha un vincle que unia el senyor Ribó amb aquesta dona completament indiscutible.
– Quina mena de vincle, creu? - Diu l’Arnau – Està insinuant que potser eren amants o potser va ser un amor de joventut malgrat.
– O potser algú que l’homicida coneixia i per procurar capgirar el procés d’investigació policial exhibeix aquesta llibre, amb la intenció d’extrapolar la culpabilitat del crim cap a una dona amb nom i un cognom que la persona agressora sabia d’avançament la importància de considerar-los rellevants.
En Martí encén el seu ordinador per veure l’arxiu amb el document que coincideix amb tot el relat d’aquest diari, que sembla escrit amb la intenció de rememorar els antecedents vitals d’en Maurici Ribó. El servei d’anàlisi grafològica no s’equivoquen. La Lletra està escrita a mà, com si en Ribó estigués sotmès a declarar confessions secretes que només un llibre malbaratat pel pas dels anys fos capaç de sostenir. D’altra banda, malgrat la simplicitat i probablement una ortografia menyspreada que posen en evidència la manca de nocions culturals de gramàtica catalana, no exoneren el grau d’implicació d’una Júlia Marquès a l’hora de poder certificar si aquest nom és real o certament és un pseudònim que el senyor Ribó utilitza en la seva obra extensa.
Per descartar interrogants i poder-los cercar amb proves que serveixin de resposta irrefutable, la comissària Roig demana que el Departament es posi a treballar per poder fer gestions i concloure si la senyora Marquès figura en el registre civil com a ciutadana a la comunitat autonòmica de Catalunya.
– També seria viable que tu Martí fessis una sol·licitud a partir d’una instància escrita si la Júlia Marquès ha estat empadronada a Sant Bartomeu durant alguns anys. Això explicaria que el senyor Ribó i aquesta dona poguessin haver tingut algun nexe de convivència en quant a localitat de residència.
– Ara mateix faig la esbrina per Internet. El problema però, es que només tenim el primer cognom. Podem trobar moltes coincidències...
– Però no a Sant Bartomeu – interromp l’Arnau – pensa que és un poble que no sobrepassa els cent cinquanta habitants i l’índex de probabilitats que dues persones duguin el mateix nom es poc arriscat.
– L’Arnau té raó. Però coneixent els padrons registrats en el cens local de la comarca del Lluçanès, podem arribar a saber si la senyora Marquès era resident d’algun poble o vila d’aquest territori – afirma la comissària.
– Llavors millor demanar directament un permís de certificació d’identitat censal a l’Ajuntament d’Osona. Així podrem agilitzar tot el procés de cerca i captura d’alguna dada, que ens deslliuri d’aquest encallament en el qual ens trobem sotmesos des de ja fa unes poques setmanes.
– Bona pensada Martí! – diu la comissària – Ara la màxima prioritat es saber si aquesta dona pot prendre declaració en cas de trobar-se viva i en plenes facultats físiques i psíquiques.
– I l’altra prioritat es veure quina mena de relació sostenia amb el senyor Ribó, perquè crec que està molt desvelat que un grau estret de confiança havia d’haver-hi per escriure un monòleg en què la víctima parlar d’unes experiències que no podem comprendre, però que expliquen la vida d’un home que l’acompanya fins la seva defunció dins d’un lavabo tètric i llastimós.
Capítol 12
El juliol de 1999 és un mes una mica ple de tràfec. A poble les tasques són imparables: que si alletar el bestiar, abrigar-lo amb llana d’ovelles que ja han renunciat a la vida per alguna malaltia infecciosa. Tot son maldecaps i angúnies que sembla no tinguin final. En Maurici ja comença a tenir una edat. Tot i ser un pencaire de mena, cabut, entregat i abnegat als seus deures com a ramader, la feina de camp se li estar fent feixuga. La jubilació, en canvi, la veu llunyana. Es com si ell no pogués permetre’s el dret a tenir una vida sabàtica, sense compliments ni compromisos adquirits. La seva vida, esclava, lligada a la pagesia, tan poc agraïda, l’ha cremat de valent, sense ganes, però de dimitir pels seus propis mitjans.
La Carlina, ja casada amb en Robert, no para de burxar el seu home de canviar d’aires. A Sant Bartomeu no hi ha vida per una dona que l’ha tingut gairebé regalada. Una dona que ha pogut obtenir una titulació certificada en el camp d’empresarials per treballar en una oficina, en un banc, una gestoria o consultoria i també en un bufet d’advocats. La modalitat de vida de camp ella la troba un despropòsit: malaguanyada, deshonrosa,