– Però, què ha passat? Robert, et veig pàl·lid, amb uns ulls absents, boirosos, entelats de lacrimal. Es pot saber què has fet?
– Res, tranquil·la – intenta la Paulina amainar la renyada que ja es veia venir.
– Has begut, oi? – prossegueix la Carlina irritable – ho sabia, ets un fastigós!
– Ei, calma’t una mica. No permetré que insultis el meu germà d’aquesta manera. Ha estat una incidència extraordinària, inusual...
– Inusual? El meu marit quan té problemes s’abaixa els pantalons amb molta facilitat. No els afronta com jo, donant la carta i procurant resoldre’ls amb el cap clar.
– Perdona’l Carlina, una discussió molt forta que ell ja havia anticipat ha fet que perdés els nervis i anés a la fonda a fer unes copes .– aclareix la Paulina.
– Ets un ploramiques! Et consoles amb l’alcohol sempre que tens problemes. No trobes que a la teva edat ja hauries d’haver-te enfortit.
– Prou de tanta xerrameca! - Protesta la Paulina amb fermesa.
– No n’hi ha prou! - Respon la Carlina – tu no saps que és tenir un home que sempre cedeix davant dels suborns i propostes que tenen una intenció indecent. L’Eusebi i la Sofia són uns llangardaixos. No saben fer altra cosa que arrossegar-se davant de qui sigui, per tal d’assaciar el seu afany de poder i domini suprem quan l’assumpte es relaciona amb els diners.
– Sí, és cert – diu en Robert abaixant el cap amb un posat d’apaivagament i rendició.
– No, no té raó. Tu ets una bona persona, digne, treballador, honrat, noble, un ésser sense antecedents de manipulador, d’oportunista i calumniador. Ets íntegre en essència i tu, Carlina ho hauries d’admetre.
Un cop a la porteria, la Carlina sulfurada per la torrada d’en Robert, ordena el seu home que entri a casa per dutxar-se i dissipar la pudor que desprèn amb desvergonyiment.
Capítol 11
Un parell de setmanes, mentrestant, han transcorregut des de la mort inexplicable d’un Maurici que semblava invencible, pastat de ferro macís, incapaç de poder rendir-se davant d’una mort irrefrenable.
A comissaria hi ha novetats. L’Arnau continua rebent informes de la policia científica i de balística. És completament evident que les armes no han tingut cabuda en aquesta defunció sobtada. El cor sembla que, d’entrada, hagi sofert una aturada per causes endògenes. Però, tot i així, la comissària Roig es veu obligada a fer ponderació dels informes que des de la fiscalia es troba temptada a verificar amb rigor. La coordinadora del departament està molt convençuda que, malgrat que cap familiar hagi presentat una denúncia, s’hauria d’obrir un procés judicial per poder arribar al cor del fonament que ha matat un home, en aparença innocent, innocu, completament desconnectat de qualsevol trama d’enemistat que hagi pretès atemptar la seva integritat tan honrada i preuada.
La comissària Roig encomana al seu ajudant l’Arnau que examini les últimes fotografies que es varen fer al pis de Manlleu en trobar el cadàver recentment defallit i acabat d’exposar davant la visibilitat de qualsevol testimoni. La pantalla mostra diferents alteracions òptiques que afecten l’apreciació de possibles hematomes lleus. En principi, tot apunta a que l’home podia haver caigut d’esquena al plat de dutxa i desnucar-se per l’impacte del cop al cerebel contra un receptacle de ceràmica. No obstant, l’Arnau i la comissària van rebobinant i avançant en les imatges que tenen recavades per poder destacar variacions que transgredeixen les primeres conclusions emeses, fruit d’un veredicte en què una causa fortuïta pugui entrar en joc. L’Arnau té una visió molt analítica i és el primer que veu, en projectar una fotografia en primer pla, com la camisa d’en Maurici presenta punts negres, difícils d’identificar. Semblen taques de tinta o d’algun material de pintura sintètica que ha acabat malmetent el teixit de la peça de vestir que la víctima porta.
La comissària ordena al subordinat que apropi encara més la imatge que, probablement, pugui tenir relació amb alguna ferida provocada per un forcejament o alguna empentada entre l’agressor i la persona difunta. Res de res en canvi.
La comissària Roig pot veure que semblen petites restes de fibra capil·lar; alguns cabells negres, tot i la calvície sobresortida d’un home d’edat avançada, poden quedar despresos després d’un desmai letal. Uns moments de màxima lucidesa fan que l’Arnau es qüestioni aquest detall. Si la víctima no hagués anat al lavabo de manera voluntària i hi hagués hagut un enfrontament violent: perquè no pensar en la possibilitat que el presumpte assassí podia haver deixat anar matèria orgànica mentre volia contraatacar un Maurici, que procurava preservar una vida que sucumbia ja a marxes forçades? Perquè no pensar que les estrebades provocades per una lluita d’atac i defensa podien haver propiciat que la víctima arrenqués un manyoc de cabells a l’atacant que intentava esgotar tots els mecanismes criminalistes per conduir la víctima a una mort irremeiable? No, no pot ésser tan senzill, es diu mentalment l’Arnau.
– Un moment –assenyala l’Arnau amb la seva mà dreta –Si ens fixem de manera molt primmirada veiem que el color d’aquestes línies en posició diagonal son d’un color negre metal·litzat.
– Clar, –contesta la comissària Roig – però hauríem de comprovar la identitat d’aquests cabells. Saber identificar la massa cel·lular incloent la substància de queratina i, sobretot, el tipus de melanina segur ens conduiria cap a una resolució més clarificadora. Si vols que et sigui sincera. – continua la comissària com si parlés de portes endins, clandestinament – Tot això em sembla una mica surrealista.
– Per què ho descriu d’aquesta forma? – inquireix l’Arnau.
– Tinc la sospita que aquests cabells, que crec que per descomptat podrien ser sotmesos a una anàlisi bioquímica, poden suposar un parany per desviar-nos de la veritable realitat objectiva dels fets.
– Sembla molt convençuda tot i que alhora tossuda i, perdoni per la meva intromissió però crec que tots els indicis que anem reunint ens porten i apropen als orígens que varen determinar una bàrbara mort.
– Doncs jo no ho tinc tan clar – rebat la comissària –comparem les primeres imatges inicials. La pantalla no mostra indicis de defensa acèrrima davant d’un atac imminent. Tot el cas del senyor Ribó es manté intacte. Els membres de la policia científica no varen descobrir si les constants vitals del cadàver havien apagat la seva funcionalitat per cap causa externa provocada per un altercat.
– Si, té raó. El cor, la sang, les neurones no presenten senyals d’intoxicació ni molt menys varen poder apreciar si els teixits, la musculatura i massa òssia, havien debilitat la fisiologia per un crim des d’un principi planejat, perfectament deliberat i programat amb un objectiu intel·ligent.
– Aleshores company, m’estàs donant pràcticament la raó. – admet la comissària – Si el mòbil del crim, que va empènyer a l’assassí a agafar embranzida i, per alguna raó completament egotista, va portar el senyor Ribó a degradar el cos, va ser premeditat, ens hem de remuntar a esbrinar quins dels testimonis no poden sostenir una coartada prou refermada que els mantingui eternament exculpats.
– Doncs, què proposa? - Diu l’Arnau una mica rendit a les especulacions, fundades de primera mà per la seva cap.
En aquell moment en Martí entra al despatx amb una cara mig somrient. Els dos presents en veure’l, es queden sorpresos i intrigats per la forma en què triomfalment compareix.