– Em roda el cap, tinc ganes de vomitar, l’estómac me’l noto regirat – titubeja en Robert – gràcies per deslliurar-me d’una família que m’estava premsant amb les calumniants paraules que s’estaven intercanviant.
– Tranquil Robert, jo també estic molt tocada per haver-vos vist tan exasperats, però ja em coneixes. Sempre intento neutralitzar qualsevol indici de gravetat. Per mi, és fonamental l’aplegament, el fet de fer-nos pinya quan estem apurats, no té cap mena de valia monetària. Aquest gest supera amb gran diferència qualsevol regal de valor adquirit.
Mentrestant a poble en Maurici i la Rosalia semblen dues ànimes en pena. L’Eusebi i la Sofia se’n van un quart d’hora més tard que la Paulina i en Robert i el matrimoni Ribó tornen a conviure amb la solitud de veure una família desunida, en què els fills no congenien en res i, a més, es repelen a mort, per una qüestió que en Maurici no té atorgada com a rellevant. L’home no s’ha plantejat discriminar la Paulina i l’Eusebi per fer-los la guitza, perquè no els consideri fills legítims i, per tant, els hagi d’expropiar dels drets civils que els pertoca a títol jurídic i legal.
En Maurici és un home de principis morals, també d’estereotips i prejudicis, tot s’ha de dir, però en aquest cas, no vol etiquetar la seva filla gran i el seu fill mitjà com a bastards. Ell sap, fondament, que els reconeix i aprecia, encara que no visquin a la mateixa llar. La tradició popular legitima sempre al fill més petit, desemparat que gaudeix d’una solteria i quan el testament està redactat formalment, té molta prevalença pels pagesos com en Maurici, de costums rurals, de rituals entreteixits per una falòrnia de preceptes que necessiten complir-se a la perfecció, sense exempcions. La concepció de l’hereu a les valls més recòndites de l’àmbit urbà, històricament ha tingut una predilecció. Tots els fills barons, homes de futur, gent de l’ofici, amb una destresa innata cap al treball de remolc i camp, han tingut l’etiquetatge de ser recompensats amb un capital heretat per l’esforç, la implicació, la lleialtat i la perseverança davant el pare patriarca, titular i propietari d’una casa. Segur que aquesta creença pot suscitar objeccions, però els camperols tenen un aferrament molt sobreressaltat i en Maurici no podia ser un cas contrari.
En Robert, un fill que de petit sempre estava enfebrat, anèmic, de salut fràgil i ressentida per malalties víriques com la rubèola i la varicel·la, a més de ésser molt mal menjador tenien que focalitzar cap a ell una atenció més primfilada. També era el més innocent i influenciable davant la societat. En Maurici patia molt quan en Robert anava a estudi i els companys a poble li deien que els donés l’esmorzar que, a canvi, ja li regalarien una col·lecció de cromos. I el nen, completament benintencionat, cedia davant el xantatge. La canalla era cruel amb ell, el veien tan raquític, tan encongit d’espatlles, poc enraonador, beneit i confiat que s’aprofitaven a la valenta. I sempre en sortia escaldat. Les conductes improcedents per part dels alumnes d’escola semblaven infinites i insaturables. En Robert era una mena de riota mediàtica, de la qual tothom en volia abusar. El nen no sabia plantar cara a les burles i els actes més despòtics. Li robaven l’esmorzar, el feien entrebancar-se al pati, perquè caigués de planxa al terra, procuraven estripar-li els treballs de plàstica i manualitats que havia de presentar als tutors de curs. Durant les hores d’esbarjo, els alumnes més malvolents li tenien preparada la jugada de filtrar-se dins l’aula i regirar-li el calaix del pupitre per escorcollar les cartolines i les làmines de dibuix que havia perfectament dissenyat per ser qualificades al final de trimestre. En Robert sempre acabava sortint perjudicat i el mestre d’estudi, aspre, sever, esquerp, amb una actitud rígida i un posat extremadament intimidatori acabava inculpant en Robert per ser irresponsable, un alumne que probablement mai faria carrera ni seria un home de profit vers la societat. Els informes que el professor redactava havien de signar-se i en Maurici, com a progenitor, se’n feia un fart de renyades immerescudes, d’esbroncar-lo sense cap fonament justificable, però, desafortunadament, en Robert no disposava de mecanismes de defensa per sortir-ne airejat. Era un nano massa pusil·lànime, d’aparença afeblida, introvertit i acomplexat tot i tenir un bon coeficient intel·lectual. I ara, als seus gairebé quaranta-cinc anys, continua comportant-se com una veleta.
Quan era petit, la Paulina era la seva mentora, una mena d’institutriu que l’encarrilava cap al bon camí, que sempre volia redreçar-lo i dissuadir-lo davant actituds tòxiques i nocives per la salut del seu germà. Ells dos s’avenien força bé. La Paulina, de joveneta, era com una educadora que tenia una afinitat i alhora debilitat cap en Robert desbordants. Se’l menjava a petons; li mossegava i li palpava les orelles afectuosament com a gest de complicitat fraternal. Era una germana que sempre el defensava amb la intenció d’enfortir-lo a nivell conductual i emocional. Ella patia perquè el veia amb un sentit de la indulgència massa destacat i a vegades es veia amb el deure de tractar-lo com si en Robert fos el seu fill: No et relacionis amb aquests nens que son conflictius; intenta fer-te respectar i no deixis que ningú et turmenti amb intencions persuasives de finalitat malfiant i altament perniciosa; ves amb peus de plom i no siguis confiat i un llarg desplegament de consells eren emesos per la Paulina, una germaneta cabal, madurada, centrada, lúcida i molt conscient, amb un sentit del compromís i la responsabilitat prematurs. I en Robert se l’escoltava amb la boca oberta i una mirada quelcom abstreta, com si no fos prou apte per comprendre el llenguatge i el contingut dels avisos tan plens de congruència i saviesa.
De camí cap a Manlleu, la Paulina, una dona ja sencera i refeta, resta importància a les paraules de l’Eusebi. Li diu a en Robert que no accentuï les grolleries i comentaris tan inoportuns, perquè a sang calenta la boca a vegades deixa lliscar paraules que, amb deteniment i premeditació cautelosa, no es dirien mai.
– No tinc clar que l’Eusebi no volgués fer-me mal – respon en Robert quan ja pràcticament estan entrant a la cruïlla que separa tres direccions, per la qual faran camí a la població de Manlleu – El nostre germà és narcisista i materialista. No recordes que de petit no sabia compartir res?
– Bé, sí, tens raó. Encara que ara això ja no treu cap, recordo que es bevia els refrescos d’una sola glopada i els caramels se’ls empassava d’una mossegada per no haver-los de compartir. Però, què m’intentes dir amb això, Robert? En el fons aquest comportament no deixa d’estar annexat a criaturades pròpies d’una etapa infantil ja vençuda.
Els efectes de l’alcohol sembla que van atenuant la seva bravesa i ja no impedeixen que en Robert pugui vocalitzar, amb una veu més asserenada, creïble i entenedora.
– No han vençut Paulina, gens ni mica. Això potser és el que t’agradaria creure, però el nostre germà és com una mena de serp verinosa. Li agrada inocular les toxines a través de les venes perquè si arriben a quallar el perjudici que ocasionaran pot ésser gairebé mortal.
– Robert, sis plau, m’estàs espantant i atabalant. Els comentaris que fas són desafortunats i no tenen perquè tenir a veure amb el seu passat d’infant.
– Mira Paulina, els tres germans hem estat fecundats en el mateix òvul i hem nascut i crescut dins la mateixa llar familiar. En canvi, tu i jo som molt semblants de tarannà i coincidents pel que fa a la modalitat de pensament. L’Eusebi, però, es desmarca completament de nosaltres. No crec que sigui per què sí. Els seus instints son retorçats, entrellaçats per una barreja d’enveja que arrossega des dels orígens d’infant.
– No Robert, procura tranquil·litzar-te que ara no estàs en condicions de psicoanalitzar ni obrir cap tesi comparativa que pugui discernir els trets de personalitat que als tres germans ens pertanyen.
– Sí, tens raó. Ara necessito reposar i fer un lleuger parèntesi per pair l’escenari tan desordenat, desentonat i trasbalsat. No m’hauria d’afectar tant, tens raó, germaneta. És millor que procuri esborrar la mirada felina, selvàtica, tan famolenca d’un germà i una cunyada que només vetllen per la seva cobdícia d’usurpar, de desposseir, de despullar-nos