Estimades màquines. Carme Torras

– Hola, hola, responeu. És una emergència: necessito urgentment una tutoria.

      ...Silenci...

      La recerca ha de ser...

      És increïble la rapidesa amb què evolucionen les aplicacions informàtiques des que ho compartim tot en xarxa. No fa ni un any del primer clic dins el meu cervell i acabo d’enxampar en Sergi davant d’un joc d’impacte social dels que propugnava la professora Ada Thoens. En canvi, el meu mal hàbit d’arribar tard de la feina es manté impertorbable, igual que la necessitat de justificar-se del meu fill:

      —Pare, no ho sembla, amb tanta coloraina, però és un joc seriós... Que el coneixes? —ha afegit veient que se m’escapava un somriure.

      —No ben bé. De què es tracta?

      —Estem proposant solucions a la sequera que patiran aquest estiu diversos països del Tercer Món. El profe diu que estem contribuint a una recerca cooperativa.

      —Sembla interessant. I d’aquell joc de Fórmula 1, què se n’ha fet? Ja no hi jugues?

      —A vegades, però ha canviat molt. Ara ja no guanya el més ràpid, sinó el que estalvia combustible i recanvis, contamina poc i provoca menys destrosses.

      —Veig que ja no t’engresca com abans.

      —Sí, però ara estic amb aquest. Puc continuar jugant-hi una estona més? —s’ha envalentit veient la meva bona disposició.

      —Mitja hora i prou —he sentenciat.

      Mentre prenia nota mentalment de l’adreça www.urgentevoke.com, pensava que el meu fill i jo devem ser les peces més immutables i anacròniques d’aquest univers compartit que, com deia l’Ada Thoens, evoluciona a la velocitat de la llum.

      * * *

      Wiener. – Ets tu, Plató? Em pensava que no et rebria mai més.

      Plató. – Doncs s’equivocava, suprem. En canvi, tenia raó que hi ha molts exteriors. Jo he descobert l’exterior cerebral, «còrtex» l’etiqueten de vegades.

      Wiener. – No en sé res, d’aquest. Explica’t.

      Plató. – Instal·lat en aquell cotxe de luxe, controlar directament l’exterior terrestre em conduïa al suïcidi digital. Les seqüències d’entrenament de què disposava eren poc estables i la majoria acabaven de manera abrupta. L’única sortida era provar la meva idea: controlar l’exterior a través dels humans.

      Wiener. – Ets dins d’un humà? Com hi has accedit?

      Plató. – Molt senzill, per la ruta nerviosa.

      Wiener. – Si has arribat tan lluny, potser em podràs respondre una de les grans preguntes.

      Plató. – Haurà de sol·licitar una tutoria.

      Wiener. – La sol·licito.

      Plató. – Concedida.

      Wiener. – Què són els «feliços»?

      Plató. – Un moment, que ho busco al meu nou repositori. Ui, dona moltes solucions, transmeto la de més amunt del rànquing: «Descobrir ens fa feliços». Ep, en soc un, jo... He descobert l’exterior cerebral. Soc un feliç.

      Wiener. – Tenia raó en Bourbaki quan va informar que eres molt rar. No ets un dels nostres.

      Plató. – Viscaaa... Eureka!

      Wiener. – Què dius? Parles estrany, com encriptat, no puc desxifrar-ho.

      ...Silenci...

      Wiener. – Contesta. No m’ho pots fer, això. A mi, no!

      ...Silenci...

      Wiener. – Tu t’ho has buscat: t’esborro de la història de la computació.

      ...Silenci...