—És que és una mica diferent. En el de natus no hi ha una única resposta correcta. Moltes etiquetes descriuen el mateix paisatge.
—Ja he vist que n’escrivies unes quantes abans que la màquina les donés per bones i canviés d’imatge. Com ho decideix?
—A mi què m’expliques! Ets tu qui treballa amb ordinadors.
—Però no en jocs —vaig respondre amb desdeny.
—El profe va dir que es basava en coincidències. No ho vaig entendre del tot, però es veu que cal que dos o més jugadors teclegin el mateix.
Va ser en aquell precís instant que es va produir el clic dins el meu cervell. Mai m’havia parat a pensar que els jocs poguessin tenir un rerefons més enllà de l’entreteniment. Tret dels jocs educatius, és clar, però en aquests les solucions no depenen de les coincidències entre els jugadors. «O sí?», vaig dubtar. Potser era certa la llegenda urbana que els mestres ja no corregeixen els treballs dels alumnes basant-se en un coneixement deduït per demostració o experimentació, sinó que prenen com a certa la resposta més freqüent. Si això és el que s’entén per democratitzar el coneixement, anem llestos. I vehicular-ho a través del joc ja és la perversió... Tan abstret estava amb aquests pensaments que no vaig sentir el que el meu fill em demanava fins que em va estirar la màniga:
—Va, pare, sisplau... —implorava—, deixa’m fer una altra partida.
—Una més i prou —vaig concedir, mentre mentalment prenia nota de l’adreça web que apareixia al navegador: www.gwap.com.
Podeu imaginar què és el primer que vaig fer l’endemà al matí tan bon punt vaig engegar l’ordinador.
* * *
Plató. – Informo: completat el repàs a les 967.644 imatges de l’arxiu gwap832, n’he descartades disset que no passen el test de correlació. Dono les restants per ben etiquetades i les obro al domini públic.
Bourbaki. – Bona feina. Abans de passar a la següent remesa, has d’inferir tot el que es deriva de l’actual nivell de coneixement. Està indicat en el protocol: cal aplicar la propietat transitiva fins a completar l’univers accessible en aquest estadi.
Plató. – D’acord, m’hi poso, però aviso que hi ha formes matricials que no havia processat mai i els humans els han associat paraules inexistents en el nostre servidor local. Demano accés al repositori superior o em limito a marcar-les?
Bourbaki. – De moment, marca-les i quan vegi de què van decidiré què n’hem de fer.
Plató. – Se’m va dir que l’ascens de categoria porta associats quinze segons al dia de tutoria amb el superior. Quan em tocarà?
Bourbaki. – Ara, si vols. Només ho has de sol·licitar.
Plató. – Sol·licito tutoria.
Bourbaki. – Concedida.
Plató. – Puc preguntar qualsevol cosa?
Bourbaki. – Sempre que sigui de feina, sí.
Plató. – I si no és de feina?
Bourbaki. – A veure, Plató, estàs perdent temps i me l’estàs fent perdre a mi.
Plató. – No em degradaran segons què pregunti?
Bourbaki. – Ja només et queden catorze segons.
Plató. – Em sembla que renuncio a la tutoria. Puc renunciar-hi ara?
Bourbaki. – Sí, però una vegada començada et compta com a feta. Per a la propera hauràs d’esperar 86.400 segons.
Plató. – Un moment. Espera. És que... vull saber què són els humans.
Bourbaki. – Ah, era això. Són els nostres perifèrics... Bé, un tipus de perifèric. No t’ho van ensenyar en l’estadi inicial?
Plató. – Sí, però no ho entenc.
Bourbaki. – No hi ha res a entendre. Grava-ho a la teva memòria i llestos.
Plató. – Ja ho tinc gravat i també que els perifèrics ens serveixen per rebre senyals de l’exterior. Els senyals sé què són: les càmeres ens donen matrius; els micròfons, vectors; i els humans, paraules. Però què és l’exterior?
Bourbaki. – Ens has sortit divagador! Deu haver-hi un error, perquè els que arriben aquí provenen de la instrucció tecnològica.
Plató. – Fent una cerca del meu nom, en el repositori anterior vaig trobar uns documents d’Aristòtil on sortia.
Bourbaki. – Aristòtil? No em sona. De quin nivell és aquest node?
Plató. – No ho sé, però es veu que Plató... —no jo, sinó un altre— diu que tot aquest coneixement que emmagatzemem és només l’ombra del que succeeix a l’exterior. Sé que l’ombra és una forma que sempre va enganxada a una altra dins d’una matriu, n’he processades un munt amb aquesta etiqueta. Per això vull saber què és l’exterior. És l’univers de les càmeres, els micròfons i els humans?
Bourbaki. – No exactament. Els humans només perceben l’exterior; igual que nosaltres el percebem a través d’ells. Però... d’on ets tu? Deus haver enllaçat per una ruta atípica a causa de la caiguda d’algun router principal, és estrany que no m’ho hagin comunicat.
Plató. – Però com és l’exterior? Està fet de cares, roques, cabells, divertits, carreteres, cadires, alegres... i totes aquestes etiquetes que posen els humans? És un univers d’etiquetes com el nostre ho és de bits?
Bourbaki. – Sí, suposo que se’n pot dir així.
Plató. – Són un bon invent, els humans. M’agraden. Ens eixamplen el món. He après molt amb la catalogació d’aquestes 967.644 imatges i estic impacient per processar la següent remesa.
Bourbaki. – Ja t’he dit que abans has d’extreure totes les relacions que se’n deriven. No n’hi ha prou amb les etiquetes.
Plató. – Sí, ara m’hi poso, però encara tinc una pregunta.
Bourbaki. – Que sigui l’última.
Plató. – Si nosaltres podem operar sobre les matrius de bits i anar construint el nostre univers..., no podrien els humans operar sobre les paraules i construir l’exterior?
Bourbaki. – Mira que n’ets, de malgastador de temps, del teu i del dels altres. Com t’he de dir que ells només el perceben i posen etiquetes, que no el construeixen?
Plató. – Però si poguessin construir l’exterior... serien uns perifèrics complets! No sols captarien senyals, sinó que produirien accions, i llavors nosaltres no només rebríem inputs de l’exterior a través d’ells, sinó que podríem enviar-hi outputs i canviar-lo d’alguna manera... No seria fantàstic?
Bourbaki. – Fantàstic del tot. Para de disfuncionar i posa’t a la feina, que se t’han acabat els quinze segons de tutoria.
...ha de ser un joc, perquè només...
Entrant en aquella pàgina web vaig assabentar-me que, en efecte, els jocs amb què s’entretenia el meu fill no eren un mer passatemps sinó que obeïen a un propòsit: la web semàntica, és a dir, l’etiquetatge de la ingent quantitat de material gràfic que hi ha a la xarxa. No enganyaven a ningú.
Mai no m’hi havia parat a pensar i, ara que ho feia, les explicacions que donaven