—Ep, ep, una cosa és modernitzar les màquines, tots estem d’acord que la tècnica avança, però les joies modernistes són figues d’un altre paner, que no ens les toquin.
Les respostes contundents de l’avi. De petit, eren sempre roques sòlides on plantar els peus. Res a veure amb l’aigualit «Hi ha opinions per a tot» de la mestra o el «Nen, deixa’t de romanços que tinc feina» del pare.
Així que han comprat els bitllets, en Marc es treu de la butxaca un aparell negre amb botons i una pantalleta.
—Has de trucar algú? —a l’avi no li agraden els mòbils.
—No és un mòbil, és un GPS. —Davant la cara interrogativa de l’avi, segueix:— Dona en tot moment la posició, ara podrem verificar les nostres estimacions.
—A veure, a veure... és com una cinta mètrica electrònica? —sempre ha sentit una irrefrenable curiositat per tota mena d’estris.
—Ui, no, és molt més que això. Per exemple, pots programar-hi la ruta que vols seguir i llavors, en tot moment, t’indica cap on has de tirar. Ho fan servir per a la navegació... no només els vaixells, els cotxes que corren el París-Dakar també en duen.
—I com funciona?
En Marc li explica que el GPS utilitza els satèl·lits artificials com a referència per al posicionament. En teoria, n’hi ha prou amb mesurar la distància a tres satèl·lits, ja que la posició es calcula per intersecció de tres esferes que tenen per radi aquelles distàncies; però a la pràctica, per compensar errors i augmentar la precisió, s’utilitzen molts més satèl·lits, la identitat de cadascun dels quals ve codificada en el senyal que emeten.
L’avi Damià obre una boca de pam i la cara de babau no li marxa fins que baixen a l’andana i veu el nou vehicle. Enlluernat pel taronja llampant de la carrosseria, acluca una mica els ulls, contraient un grapat de músculs de la cara i el coll. Fins la mà se n’hi va al front, a tall de visera, com intentant parar el cop. Però no diu res: no té ganes de fer-se el vell evocant la calidesa de la fusta de sempre.
Després de pujar i seure còmodament, tot recordant entre la burla i l’enyor la rigidesa dels antics bancs, llegeixen a la pantalleta «ALT = 372 m»,entre moltes altres dades. Durant tot el trajecte, en Marc no para de pitjar botons i de mostrar-li ara la trajectòria que segueixen, adés l’orientació respecte els punts cardinals o l’evolució de la velocitat. En arribar a baix, prem un darrer botó i la pantalleta mostra «ALT = 208 m». El càlcul del GPS s’acosta més, doncs, a la informació subministrada per l’empresa que no pas a la seva estimació. Llàstima!
De tornada cap a la residència, en Marc li fa saber que el GPS és un regal per a ell, que li agradaria que en les seves passejades l’utilitzés per cartografiar els racons que ells fa temps sovintejaven: el pont de la carretera de les Aigües sobre el funi, la font de l’Espinagosa, el pla de la Immaculada... i sobretot, remarca, el farà feliç si li escriu comunicant-li totes les descobertes que vagi fent.
L’avi Damià sí que n’està, de feliç.
Ho està en anar-se’n al llit i en despertar-se l’endemà al matí: té feina, ja cal que s’afanyi, n’ha de rendir comptes a en... De cop, el pensament li fa una giragonsa empipadora: I si tot fos...? De seguida s’alça i, fent tentines, arriba a la cadira on va deixar la roba anit. S’asseu sense miraments damunt dels pantalons mentre que, amb molta cura, abaixa una mà tremolosa fins a endinsar-la a la butxaca de l’americana. El contacte, dur i fred, amb una carcassa de plàstic li produeix una escalfor sobtada al pit, que puja, creix, s’escampa i, en un no res, li acoloreix les galtes i li omple els ulls de vida.
EL JOC DE JOCS
Desconstrucció d’una frase de Ramon Margalef, en homenatge.
...només jugant som feliços.
Havia vist centenars, potser milers de persones absortes davant la pantalla d’un joc d’ordinador: alumnes a les aules d’estudi de la facultat, jubilats a les biblioteques públiques, nens rebecs a les festes infantils, fins i tot professors del departament jugant d’amagat; però, per estrany que pugui semblar, no va ser fins aquell dia a l’habitació del meu fill que hi vaig parar atenció. Puc assenyalar el moment exacte en què es va produir el clic dins el meu cervell. No vull dir que se’m despertessin les ganes de jugar. Mai no m’han interessat aquests divertiments i menys si són sovintejats per tanta gent. Els considerava una pèrdua de temps, una nova pastura per engrandir el ramat dels ludòpates, una plaga i prou.
M’equivocava.
Recordo amb tot detall el que va passar aquell vespre, el sentiment de culpa que m’aclaparava en entrar a casa, perquè, un cop més, se m’havia fet tardíssim a la feina i temia no sols l’esbroncada que de ben segur em clavaria la Mònica, sinó sobretot que trobaria els nens dormint. Un altre dia sense haver pogut fer-los ni un petó de bona nit. Vaig anar de dret a l’habitació d’en Sergi i em vaig aturar de cop en veure-hi claror: la de la pantalla. Quan es va adonar que era al llindar de la porta i abans que jo obrís la boca, va començar a justificar-se:
—Pare, és un joc educatiu... Ens l’han recomanat a l’insti.
—Sí? —La mala consciència em va fer asseure’m al seu costat: el meu fill havia començat l’institut i jo amb prou feines me n’havia assabentat.— A veure, ensenya-me’l.
—Ara?
En Sergi va fer una de les seves cares impossibles: eufòric que no el renyés i volgués estar per ell, i alhora contrariat, perquè es trobava a mitja partida.
—Acaba, acaba, així aniré veient de què va. No et fa res que miri, oi?
—És clar que no; veuràs que ràpid que soc!
Anaven apareixent fotos d’animals, paisatges, arbres, mentre en Sergi escrivia paraules a tot drap. Cada cop que un gong assenyalava el canvi d’imatge, s’actualitzava el marcador. El temps restant era indicat per un cronòmetre: vint-i-un segons, vint, dinou... Em feia la sensació que em posava més nerviós jo que no pas ell, que continuava teclejant infinitament més de pressa que quan feia els deures. Vuit, set, sis... El marcador mostrava no sé quants milers de punts en el moment en què el temps es va exhaurir, la pantalla va canviar bruscament i va aparèixer el rànquing de puntuacions.
—Veus, pare? Vaig tercer.
—ROBoig és el teu nick? —em va envanir que hagués fet aquest enginyós joc de paraules amb el nostre cognom.
—Sí, t’agrada? En Xavi és l’Astroboy, només em guanya per cinquanta punts. Puc fer una altra partida?
—Quin profe us l’ha recomanat?
—El de natus. Diu que també ens ajuda a aprendre llengua i informàtica.
—Les fotos són sempre d’animals i plantes... o n’hi ha d’altres coses?
—Ui... —En Sergi va fer una ganyota dubtant si confessar-ho o no.— Va, t’ho diré: a mi el que més m’agrada és un d’encertar marques i models de cotxe. En aquest vaig primer, però no sé què passa que a vegades el joc s’equivoca.
—També us l’ha recomanat un profe?
—No —va riure—, però estava al mateix web que l’altre, i dona més punts.
—Per què els vols, tants punts?
—Ai, pare... De veritat que no ho saps? Es canvien per partides gratis en jocs com el Fórmula 1 o el Flight Simulator, que, si no, costen una pasta. Amb més punts, pots triar cotxes de carreres més guapos; pilotar-los és una canya... Brrr... Brrr... —fa en Sergi agafant el volant de la Wii del prestatge de sota el teclat i fent-lo girar a dreta i esquerra.
—No