Senyals. Jaume Salinas. Читать онлайн. Newlib. NEWLIB.NET

Автор: Jaume Salinas
Издательство: Bookwire
Серия: Ginesta
Жанр произведения: Сделай Сам
Год издания: 0
isbn: 9788412332285
Скачать книгу

      

      Jaume Salinas

SENYALS

      1.ª edició: abril del 2003

      ISBN: 978-84-123322-8-5

      © 2003 Jaume Salinas i Ferraz Portada: RS Diseny

      ©Taranna/edicions

      Tel./fax 932800390

      e.mail: [email protected]

      Internet: http://www.taranna.es

      ISBN: 978-84-96516-76-2

      Reservats tots els drets. El contingut d’aquesta obra està protegit per la Llei, que esta-bleix penes de presó i/o multa, a més de les corresponents indemnitzacions per danys i perjudicis, pels qui reprodueixin, plagiïn, distribueixin o comuniquin públicament, en tot oen part, una obra literària, artística o científica, o la seva transformació, interpretació o execució artística fixada en qualsevol tipus de suport o comunicada a través de qualse-vol medi, sense autorització.

      El meu més sincer agraïment a Àngela, Àngels, Begoña, Conchi, Emilia, Francesc G., Francesc S., Jaume,

      José Miguel, Margarida, María Jesús,

      Meritxell, Montse, Núria E., Núria K,

      Roger, Sílvia, Sira, Teresa i Toni.

      Sense les seves vivències o les dels seus cone-guts aquest recull no hagués estat possible.

      Pròleg

      He de confessar que vaig acabar de llegir aquest volum d’històries invisibles en un notable estat de perplexitat. I no pas per la mena d’històries que en Jaume Salinas ha volgut recollirhi. Ans al contrari, per manera de ser, per educació i per formació, sempre he tingut els meus dubtes sobre la naturalesa del món on vivim, i dels sentits que ens el permeten copsar. Penso que no sols no vivim en el millor dels móns possibles, sinó que ni tan sols podem estar segurs de viure on ens creiem que vivim. Bé, però seguir per aquest camí fóra ficar-me en el terreny de l’autor, cosa que no és ni la meva intenció ni, en aquest moment, la meva feina. Ja m’està bé com tracta en Salinas aquesta part difusa i ambigua del coneixement, on algunes coses funcionen com si no acabessin d’estar sotmeses a les inexorables lleis que regeixen el món físic.

      El que m’ha causat perplexitat és descobrir, de sobte, inesperadament –com aquell que s’adona que té un àngel a la voraoque el baixant de la mort no és com sempre ens ha descrit la tradició judeocristiana on ens hem educat–, que un personatge, que tenia perfectament ubicat en el meu paisatge laboral, i que per a mi tenia una entitat personal estretament lligada als quefers diaris d’una gran empresa, se’m despenjava amb una personalitat completament nova, inesperada i sorprenent. De fet, ja hi comptem que els companys de feina tenen una altra vida més enllà dels límits precisos i exactes de l’oficina, la fàbrica o la botiga. Fins i tot acceptem que la personalitat d’algú amb qui convius quaranta hores setmanals o més i tot, pot ser molt diferent lluny del marc laboral. I quan s’escau que podem travessar aquesta barrera –de vegades fàcilment practicable, de vegades infranquejable– que separa la vida de la feina, ens podem trobar amb meravelles inesperades, sorpreses i contrasentits de difícil explicació. D’altres vegades no, és clar.

      Això és el que m’ha passat amb en Jaume Salinas. Durant molts anys l’he vist i l’he tractat com un professional eficient i competent, i tot de cop se’m despenja com un escriptor tan eficient i competent com ho és en el camp professional. Perquè en Salinas, en aquest llibre, ha fet una tria literària complicada i arriscada. S’acara amb una mena d’històries poc convencionals i no gens fàcils d’explicar de la manera que ho fa ell: amb la distancia –he estat a punt d’escriure “la neutralitat”– suficient per tal que els seus arguments no contaminin la prosa que els transporten, i amb l’acostament indispensable perquè tinguin un punt d’escalfor humana contrastant amb la fredor de l’inconegut: aquell petit tremolor de misteri que té tot allò que s’aparta de l’ordre natural de les coses. I tal com he dit, se’n surt amb eficiència i eficàcia, duent amb pols ferm el tremp de la narració realista fins a les últimes frases, en les quals salta l’inesperat, l’irreal, i tot pren una altra dimensió.

      Si les persones que fa anys que coneixem se’ns poden mostrar tan diferents i canviants en un tancar d’ulls, què no ens podrà reservar el món on vivim de manllevat? Ja ho deia el Pedro Navaja: “La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida.”

      PEP ALBANELL

      Presentació

      Si ens parem a pensar una mica en moltes de les coses que ens han passat a la vida, desproveïdes de qualsevol lògica racional, recordarem que en els moments immediatament posteriors als fets concrets, ens vàrem quedar perplexos per la situació viscuda. En algunes ocasions, sobretot quan més forta i incongruent era la situació, amb més fermesa vàrem voler trobar una ‘solució’ que ens deixés satisfets a nosaltres mateixos i a la nostra estructura racional, que justifiqués o ens ajudés a trobar una explicació que ens tranquil·litzés, per tal de poder tornar a la nostra normalitat vital. Altres vegades, quan la situació era de poca ‘entitat’, com ara un somni o un pressentiment, ens quedà vagament el record com una anècdota sense importància, una més de les moltes d’intranscendents que solem acumular al llarg de la nostra existència. Algunes d’aquestes vivències poden ser poc ‘creïbles’ perquè ronden el que sovint anomenem ‘això no és possible’ o el ‘no m’ho crec’. Senzillament desafien el que es considera que és racional i lògic. Moltes d’altres, en canvi, les trobarem més familiars, perquè segurament se semblaran a alguna que el lector haurà viscut, si bé l’havia arraconat en la seva memòria. Més d’un lector en llegir aquestes vivències li quedaran curtes amb la (o les) que ell mateix va tenir. És més, estic ben segur que tothom n’ha tingut o en tindrà alguna al llarg de la seva vida. Una altra cosa és que en sigui conscient i la valori com a tal, o la menyspreï per ridícula o irracional.

      No sóc un cronista, ni molt menys un historiador, més aviat em considero un col·leccionista d’històries i vivències personals. En aquest sentit, el recull que a continuació presento ha estat realitzat al llarg de dos anys, durant els quals m’anaven arribant de forma continuada tot un seguit d’experiències ‘estranyes’, de distintes persones amigues i conegudes meves, moltes de les quals un cop han vist la seva vivència, negre sobre blanc, l’han valorat molt més i els ha servit, fins i tot en alguns casos, per descobrir una dimensió nova de la seva vida i de la seva existència. Això em va fer valorar també un parell d’experiències personals i recuperar una vivència de la meva àvia, també inclosa en aquest recull, que m’havia explicat moltes vegades quan jo era encara un marrec i que durant molts anys sempre la vaig ‘valorar’ com una història sense cap ni peus, pròpia d’una persona antiquada i supersticiosa.

      Sóc conscient que és difícil emmarcar aquesta obra (aquesta mania que tenim els humans d’establir classes i categories, per poder fer-ne després valoracions!), però de ben segur que no m’agradaria que se la catalogués com de ‘paranormal’ o altres qualificatius similars, per la càrrega pejorativa que pressuposa i perquè fàcilment són termes propicis a crear i creure en fantasies, molt allunyades de la realitat. Atès que són vivències úniques i molt personals, les he titulat “Senyals: històries invisibles quotidianes”, perquè així són als ulls dels que envolten els seus protagonistes.

      Hi ha un total de trenta narracions, i cadascuna és representativa del tipus de vivències que van tenir els protagonistes. El criteri d’agrupació és totalment subjectiu, però amb el fons comú de l’especial sensibilitat dels qui les protagonitzen, sense que cap apartat tingui un pes específic concret respecte dels altres, malgrat el número de relats de cada apartat. Les presento en forma novel·lada i amb els noms canviats, per tal de respectar la intimitat personal. Enla major partde les històries utilitzo la primera persona a l’hora de narrar la vivència, tal com me la va transmetre qui la va tenir. En les restants utilitzo la tercera persona, perquè qui me l’ha explicat coneix personalment a qui la va viure. Vull evitar allò de ‘vaig llegir una vegada un cas d’un home que vivia a les afores de Bòston...’ i altres de similars. D’aquesta forma la història s’omple de credibilitat.

      No hi