Durant el Renaixement, per reuma s’entenia un humor mòrbid que fluïa i causava malalties en diferents parts del cos. Així, Sigismund Albicus descrivia el reuma com «la mare de les malalties» (Iglesias-Gamarra, 2006).53 El fet que aquestes afeccions s’acompanyen sovint de fenòmens inflamatoris visibles i tangibles, contribueix a facilitar la seua identificació pels metges de totes les èpoques.
Hem inclòs també en aquest grup la ciàtica. El terme sciatica deriva del grec ischios (maluc), era utilitzat per Hipòcrates i entès com a dolor en la pelvis i cama (Pearce, 2007). Tant el terme ciàtica o sciática com poagre i gota eren corrents al segle XVI. Així ho confirma l’obra d’Alonso Chirino que, amb el seu interés divulgador, comenta: «De la podagra que llamamos gota o de la ciática que es dolor en el anca».54 També Luis Lobera de Ávila parla de la gota arthetica sciatica, com una de les quatre malalties cortesanes.55
Un total de 61 paràgrafs contenien alguna expressió o descripció enquadrable en aquest grup. La data aproximada de les crisis de gota, reuma o altres episodis dolorosos afins, recollida en 29 ocasions, ens ha permès estudiar la freqüència estacional. La figura 1.7 mostra una clara acumulació a l’hivern/primavera i un marcat descens estiuenc, la qual cosa concorda amb el pensament clàssic, encara vigent, de la influència climàtica i estacional en els processos reumàtics (Arber, 1994; Queiroga de Figueiredo, 2011; Yaron, 2011; Brennan, 2012).
La gota fou el diagnòstic més freqüent, amb 40 referències i en diferents graus (grave, muy recia). En ocasions, es relataven situacions invalidants (gimiendo y sin poder levantar los brazos), com també evolucions positives cap a la milloria o recuperació (mejor, levantado, libre de la gota). De vegades, l’afectació era dubtosa, com en el cas de Joan de Borja: «Bien es que vuestra merced sepa que tengo un dolor en el pie izquierdo de un golpe que me dí agora un año que no me puedo valer algunos días. Dicen que es gota, si viene flaqueza, creo, lo que será de lágrimas».56 Els qui sí que patien clarament de gota eren el fill i el net del duc Joan. Francesc de Borja testimonia diverses vegades la malaltia i Carles de Borja la va sofrir greument, com conta el canonge de Gandia: «Hallé a S. Sría. Ilma. [el duc Carles] achacoso de la gotta, que le atormenta y [le] tiene medio tullido».57 Tant va afectar aquesta malaltia al V duc que, durant una crisi, hagué de ser transportat amb una cadira per rebre Felip II.58 Es podria parlar d’una causa genètica en la família Borja de Gandia? Ho desconeixem, però seria un factor afegit a l’alimentació i a l’estil de vida que, ben segur, hi jugaren un paper fonamental.
Fig. 1.7. Variació estacional de 29 episodis de gota, reuma i dolors perifèrics.
També són coneguts els atacs que patia sovint Carles V, un dels quals relata el conseller Luis de Ávila: «al qual [Carles V] ley toda la carta, estando, como V. R. en ella dize, gimiendo y sin poder levantar los braços, porque de un mes a esta parte le ha dado la gota dos veces, y harto ásperamente».59 La gota no va ser la malaltia més greu de Carles V, però sí la més dolorosa i invalidant, amb episodis repetits des dels 28 anys (García Simón, 1995). L’anàlisi anatomopatològica recent, en un dit momificat de l’emperador, ha demostrat el dipòsit massiu de cristalls d’àcid úric en la falange distal, amb destrucció completa de l’articulació interfalàngica. La troballa confirmaria el diagnòstic dels metges de la cort i la severitat de la malaltia, que contribuiria a explicar fins i tot l’abdicació i la retirada a Yuste (Ordi, 2006).
Encara que l’alta noblesa era terreny abonat per la gota, els estrats més baixos de la jerarquia social no n’estaven lliures. Dins la Companyia, podia arribar a ser motiu d’exempció: «Esto se diga que aquel hermano novicio enviado de Murcia, a quien se han descubierto gota artética formada, se puede enviar con Dios a su casa».60
En dos casos trobem el mot podagra. Polanco conta, referint-se a Francesc de Borja, que «nostro Padre general, travagliato questi giorni della podagra...».61 El mateix Borja confirma l’afectació manifestant que ha estat gitat molts dies a causa del poagre.62 Les dues cartes estan escrites en italià i es refereixen a la mateixa crisi, esdevinguda a Roma a finals del 1570. Encara que a l’antiguitat clàssica, poagre i gota no significaven el mateix, fa la impressió que, al Renaixement, les dues afeccions se solapaven (Iglesias-Gamarra, 2006).
El caràcter del reuma, com a humor circulant pel cos, el trobem ben representat al següent paràgraf: «porque don Juan está quartanario, y la marquesa muy achacosa de corrimientos, de reumas y dolor de yjada».63 Aquesta capacitat migratòria explica la troballa de documents que parlen també de reumas a l’estómac i als ulls.
Hi ha algunes cartes que parlen de ciàtica: «El padre comisario [Araoz] está al presente en Madrid, y se halla mejor de su ciática, aunque no puede andar ni ha salido de casa, y si hubiere de salir habrá de ser cabalgando».64 Dos anys més tard, el mateix Araoz diu: «Yo, padre mío, a dos años que estoy tan subjecto a la çeática y al tullimiento, por poco que camine, que después que llegué aquí de Valladolid, estoy qual estos Padres dirán...».65 La ciática o çeática del comissari Antonio Araoz portarà cua, atés que li valdrà com a argument per no atendre la petició de Borja d’anar a Roma, i també ocasionarà crítiques internes pel fet d’anar en mula i precisar ajudants.66
6.5 Traumatismes i accidents
Segons l’època, pot variar el tipus d’accident traumàtic sofert pels humans. Al segle XVI, és evident que una persona tindria poques probabilitats, llamps a banda, de sofrir accidents elèctrics. Tanmateix, podia caure un bac, anar a parar a un barranc o tallar-se amb un ganivet, com actualment. D’acord amb la condició social, serien més o menys freqüents determinats tipus de traumatismes. Com sempre, el atzar jugava el seu paper però també la major o menor exposició al risc i, al capdavall, cadascú tenia allò que la fortuna li reservava. Els textos dels MB ens han permés detectar accidents fortuïts en 26 ocasions. Vegem-ne alguns.
El 1533, el baró de Vilallonga Joan de Borja va cometre una imprudència que pogué costar-li molt cara:
Paréceme que yo he hecho como los que dicen loa la mar y tenta a la tierra, que yo loé el puente de Corbera a vuestra señoría, y no quise pasar por él sino por la gola, y penseme ahogar, que creo que si no fuese víspera de Na Sa que por la mucha devoción que mi padre le tenía, ha querido mostrarme este milagro, que de otra manera era tan ahogado como los ahogados. Heme sangrado hoy. Gracias a Dios me hallo mejor. [...] yo no puedo ser ahí hasta año nuevo, porque yo estoy tan doliente de esta caída que aunque quisiere no podría ir antes.67
La datació de la carta i el text mateix, fan pensar que el succés va ocórrer el set de desembre, vespra de la Puríssima. El cabal de la gola de Corbera potser havia augmentat per les pluges tardorals que habitualment fan acte de presència a la Safor i la Ribera, cosa que explica el tràngol que quasi li va costar la vida a l’atrevit baró. Entre el sotrac recent i la sagnia posterior, el de Vilallonga degué quedar tan claümat que no gosaria moure’s. Li calia un cert repòs i deixava els trasllats per a més endavant.
Un altre accident de circulació és el que va presentar el P. Valderrábano. Després d’assistir a la congregació general, el jesuïta tornava de Roma a cavall d’una mula:
De