5. LA NATURALESA PERSONAL: COMPLEXIONS I TEMPERAMENTS
La teoria humoral era un pilar bàsic del galenisme. En el cos humà hi haurien quatre humors (sang, bilis groga, bilis negra i flegma), l’equilibri dels quals determinava la salut. Cada humor combinava les distintes condicions del doble sistema dual: sequedat/humitat, calor/fred. El predomini d’un humor feia que una persona poguera ser de caràcter sanguini, colèric, melancòlic i flegmàtic, la qual cosa condicionava la seua predisposició o resistència a la malaltia concreta, així com la bona o dolenta adaptabilitat a les distintes condicions ambientals de cada lloc.
Als documents MB hem trobat 10 referències a la complexió o constitució de les persones o al seu temperament. En unes ocasions, es tracta d’expressions generals de bona o dolenta constitució. És el cas de la complexión sana, atribuïda a Francesc de Borja, o el informe sobre un jesuïta que és considerat muy flaco de condición y complexión.6 En altres textos, podem comprovar una menció més particular. Així, es destaca, en sentit positiu, el temperament sanguino del pare Fonseca, membre de la Companyia que podia ser enviat a les Índies.7 En canvi, en altres casos el temperament podia adquirir connotacions negatives: «De otros tres Padres que havía, el uno podía hazer poco, por ser enfermo y escrupuloso. El otro menos, por ser muy flemático y saber poco».8 En aquest cas, el caràcter flegmàtic del personatge era una condició que agreujava la seua poca saviesa i en justificava el trasllat a un lloc de menor responsabilitat.
6. MALALTS I MALALTIES
Les 761 notícies sobre malalties específiques trobades en els MB, encara que no cobreixen totes les possibilitats, suposen una bona mostra panoràmica de les xacres que patien els homes i les dones del segle XVI. La figura 1.4 ens permet observar les patologies més representades. Els danys causats per la violència i les febres són els dos grups que destaquen pel seu volum. La resta són afeccions que, en diferents proporcions, recorden les de qualsevol consulta d’assistència primària actual. Començarem per comentar els processos de causa natural i deixarem per al final l’anàlisi dels mals causats per la violència.
Fig. 1.4. Classificació de 761 notícies per grups específics de malalties (mal.).
6.1 Febres contínues i cícliques
Per a la medicina galènica, la febre era un símptoma i també una malaltia (Moreno, 1985-86: 11-30). La seua presència indicava salut alterada. Els metges del Renaixement ho sabien, però també coneixien que l’absència febril no garantia una situació sana, com ja ho deia el poeta: «Metge scient no te lo cas per joch / com la calor no surt a part estrema».9
Deixant a banda les agressions a la salut per violència, les 153 referències trobades, constitueixen el grup més nombrós (20,1%) del capítol clínic. En la majoria d’ocasions, la terminologia és genèrica, fiebre-s, calentura-s, amb diverses matisacions, però evidenciant sovint una variada semiologia. Així trobem: febre contínua, febre lenta, tercianes, quartanes, tercianes dobles o quartanes dobles. En 88 casos, la data aproximada del procés febril agut ens ha permès estudiar la variació estacional (figura 1.5), observant una agulla màxima estiuenca i altres dues menors a l’hivern/primavera i a la tardor.
Fig. 1.5 Variació estacional de 88 episodis febrils.
La terminologia de les quartanes (quartana-s, quartanillas, quartanario) apareix més variada que la de les tercianes. Les dues són diagnòstics freqüents: «se me han quitado las quartanas [...] Al P. Batista ruego que esté sin quartanas para quando yo llegue...».10 Això escrivia Francesc de Borja, al final de la seua vida. Ell mateix havia patit de quartanes a la seua joventut, segons ens conta el seu primer biògraf i confessor Dionisio Vázquez.11 També les tercianes tenen una important representació als documents. Hi destaquem un episodi sofert pel P. Avellaneda, en el qual descriu perfectament la seqüència febril:
Hanseme quitado las tercianas que en Trigueros me comenzaron un día después que escribí a v.p. dos cartas largas que fue vispera de San Lorenzo. Y tornaronme el jueves pasado, sábado y ayer lunes, y ordenó NS que el domingo día de la Navidad de NS fuese de huelga para predicar en el Auto de Inquisición que se hizo aquel día en Sevilla...12
En 33 episodis de febres cícliques (18 quartanes i 15 tercianes), es va poder constatar la datació aproximada. La distribució per mesos (figura 1.6) mostra una certa agrupació a l’estiu/tardor, per a les tercianes, i a la tardor, per a les quartanes. Encara que la sèrie és menuda i, per tant, sotmesa a artefactes estadístics, podem observar que les quartanes semblen fugir de l’estiu, emergint preferentment a la tardor, com explica la tradició galènica (Moreno, 1985-86). Així ho recordava Juan Calvo (1703: 39-40): «y en este tiempo [verano] se engendra poco humor melancólico; y esta es la causa porque las quartanas sin ningun remedio se curan en verano».13 En qualsevol cas, tercianes i quartanes es comportarien de forma singular, explicant el vèrtex de tardor a la corba general de les febres (figura 1.5), mentre que el màxim d’estiu estaria d’acord amb la coneguda insalubritat de les calors. L’altra punta menor d’hivern/primavera, podria correspondre a refredats i processos respiratoris, hipòtesi que caldria comprovar.
Fig. 1.6 Variació estacional de 33 episodis de febres cícliques.
Els episodis febrils cíclics de quartanes o tercianes són típics de malària o paludisme, malaltia causada per un paràsit del gènere Plasmodium.14 Hui sabem que les quartanes (febre cada 4 dies) són ocasionades pel Plasmodium malariae, mentre que el vivax i l’ovale causarien les tercianes (febre cada tres dies), d’acord amb la distinta duració de la fase eritrocitària que és de 72 hores en el primer paràsit i de 48 hores en els altres dos.15 Sols hi ha una darrera varietat coneguda, el falciparum, que, encara que sol donar tercianes, pot tenir un cicle més irregular. És la forma més perillosa, amb una mortalitat elevada en període agut. La malària és una de les malalties infeccioses més antigues i persistents, que constitueix encara una endèmia de gran mortaldat en amples zones geogràfiques.16 Estudis genètics assenyalen que el P. falciparum ha evolucionat amb els humans durant milions d’anys.17 Hi ha descripcions clíniques concordants a l’antiga Xina i Índia. Textos hipocràtics i dades posteriors indiquen la probable presència del paludisme a l’època grega i romana (Carter i Mendis, 2002; Cox, 2002). Per altra banda, hom ha detectat, per tècniques paleoimmunològiques, el P. falciparum en una mòmia egípcia i també en quatre membres de la nissaga Mèdici que van viure al segle XVI i que, molt probablement, van morir de malària (Fornaciari, 2010). Per tant, a l’època de Francesc de Borja la malaltia hi era. Cap estrat social n’estava exempt i el mateix emperador Carles V la va patir.18 Molts casos de les tercianes i quartanes diagnosticades per la medicina galènica correspondrien a malària. D’altres potser no, com en el llarg episodi febril patit per Francesc de Borja: «El mal que he tenido fue calenturas continuas y quartanas y terzianas y otros veinte achaques...».19 Massa variació febril per a buscar correspondències. En aquella època no existia el concepte microbià actual de les infeccions. Borja, al seu text, descriu el procés febril: la versió del mateix malalt deixa entreveure els diagnòstics dels metges. Una visió real i perfectament comprensible per als seus interlocutors.
6.2 Malalts del pit, tísics, hèctics i gent que tira sang
El fet que l’acte de respirar va lligat a la vida és probablement una de les primeres observacions dels humans. Conseqüentment, les alteracions de la funció respiratòria devien ser objecte d’interès per part de la medicina antiga de totes les cultures. A la Grècia clàssica,