Amb aquest panorama que acabem de descriure, el llibre que ara presentem ha arribat finalment als 331 textos. Atenent que el catàleg de Miguel Gual de l’any 1989 identificava 124 cartes per a l’època moderna, el progrés és considerable, més quan 130 d’elles són totalment inèdites i es publiquen ara per primera vegada. I un altre grup d’unes cinquanta s’editen completes també per primera vegada.
Així mateix, més enllà dels criteris de transcripció i d’edició que enumeren a banda, els textos d’aquest recull de cartes de poblament ens han oferit alguns problemes de partida a l’hora d’unificarlos. No ens referim a la diversitat de llengües dins un mateix document, una cosa habitual a l’època, o a la interferència lingüística, que també n’hi ha, sinó a la qüestió de fixar el text original. De les vora duescentes cinquanta cartes, no arriben a la trentena les que tenim en la seua versió original, entenent com a tal la còpia que va fer el mateix notari redactor en els seus protocols i, només en algun cas, un exemplar original subministrat per ell mateix a alguna de les parts. En la pràctica, en la immensa majoria dels casos, aquestes cartes de poblament han arribat a nosaltres mitjançant còpies, i còpies de tota mena però bàsicament de tres tipus: una còpia legalitzada feta per un altre notari anys o fins i tot un segle o dos després de la seua redacció. Aquestes serien, doncs, de les més fidedignes, atès que la còpia la fa un notari que té unes destreses en llegir la lletra més antiga i coneix les clàusules usades pel seu gremi, a més de donarne fe legal de la seua literalitat. Tanmateix cal tenir en compte que part d’elles són trasllats d’anteriors trasllats notarials i, per tant, existeix ja una cadena transmissora que ha pogut desvirtuar algunes paraules.
Un segon grup, el més nombrós sens dubte, són còpies dels documents notarials originals, normalment fetes al segle xviii, i que han estat aportades a plets judicials. En el cas d’aquest grup, pot haverse conservat al manuscrit la còpia legalitzada, simplement cosida a ell (no ha estat allò més freqüent), o el que s’ha fet habitualment és, per part de l’escrivà del tribunal on es porta el plet, fer una còpia que s’insereix amb valor legal en el procediment. El problema que hem trobat és que entre les darreries del segle xvii i el principi del xix, les diverses institucions judicials valencianes, bé la Reial Audiència, bé la batlia reial o altres, no sempre gaudiren dels escrivans més competents i, de forma absolutament desigual, van fer còpies que no sempre eren de qualitat plena i contrastada. Això es fa patent especialment en el cas dels textos escrits en llatí, on tenim casos de notables deficiències.
Finalment, hi ha un tercer grup de textos de les cartes de poblament que només ens ha arribat per còpies simples, també del xviii o del principi del xix, sense legalitzar per part d’un escrivà o notari, i que en alguns casos són les que palesen les majors deficiències. Un bon exemple d’això són part de les còpies de la Casa o ducat d’Osuna, que comprèn el ducat de Gandia, sens dubte les que ens han arribat amb majors defectes. En això han influït almenys dos factors diferents: d’una banda, que, al haver desaparegut els protocols notarials originals, la mateixa Casa ducal tingué problemes de reunirles en la segona meitat del xviii, amb desaparicions d’algunes o amb pèrdues de part del paper i del text. Però també va influir en aquest cas, com en alguns d’altres, que es tractara de còpies simples, sense legalitzar, de manera que era evident que l’escrivà o particular que les va fer no tenia el nivell formatiu en paleografia i llatí adequat per a saber què estava fent.
El resultat de tot plegat és, en la pràctica, una diversitat en la qualitat dels textos que presentem, que es palesa en la varietat d’ortografies utilitzades pels escrivans i notaris. Com a regla general hem respectat aquesta ortografia, de tal manera que segons el text, especialment en les parts en llatí, l’edició pot estar amb la «i» curta o amb la «j», o també hem respectat l’ús o canvi d’una «s» o de dues «ss». En aquesta decisió ha influït igualment el fet de voler evitar un veritable allau de notes a peu de pàgina amb les correccions ortogràfiques. Només quan en la nostra opinió podia no entendre’s la paraula, hem fet la correcció. D’altra banda, quan hem trobat diverses còpies d’una mateixa carta, n’hem fet la relació ordenada de més antiga a més moderna, amb una numeració de lletres, i seguidament hem editat la versió més antiga. No hem procedit a fer una edició crítica de les diverses còpies perquè no és el costum en l’edició de col·leccions documentals com aquesta i, per la mateixa raó, hauria provocat un altre allau immens de notes a peu de pàgina.
Així mateix, en cada carta de poblament hem indicat les edicions que se n’han fet. Pensem que hem pogut localitzarne la gran majoria i donarne notícia, tot i que sempre és possible que en alguna edició local se n’haja inclòs alguna que desconeixem. Demanem disculpes per això, però, tal com pot constatarse a la bibliografia, la recerca ha estat considerable. Tanmateix, també caldria dir alguna cosa sobre les cartes de poblament editades prèviament. Algunes ho han estat només de manera parcial, freqüentment limitantse als capítols i evitant tota la part de clàusules que usualment era feta més aviat en llatí. Les raons, en part dels casos, són d’estricta utilitat dels historiadors que han fet aquestes edicions, en el sentit d’incloure només la part més útil pel que fa a les dades aportades. Però en altres casos, tot cal dirho, respon a les limitacions d’alguns autors respecte a les seues habilitats tècniques, tant en paleografia com en coneixement del llatí i, fins i tot, del valencià. Hi ha casos d’edicions d’alguna carta pobla que, com hem apuntat en el lloc corresponent, «mereixien una millor edició». I deixem la qüestió de si aqueixes edicions no han rebut finançament públic. Però en altres casos caldria ser més exigents amb els autors, no sempre historiadors, i reclamar una major seriositat en el seu treball.
1 És el cas de T. MUÑOZ Y ROMERO, Colección de fueros municipales y cartas pueblas de los reinos de Castilla, León, Corona de Aragón y Navarra, Madrid, 1847, i Colección de fueros y cartas pueblas de España, por la Real Academia de la Historia. Catálogo, Madrid, 1852. 2 J. M. FONT RIUS, Cartas de población y franquicia de Cataluña, 3 vols., MadridBarcelona, csic, 1969-1985. 3 M.ª L. LEDESMA RUBIO, Cartas de población del reino de Aragón en los siglos medievales, Saragossa, Institución Fernando el Católico,1991; E. GUINOT RODRÍGUEZ, Cartes de poblament medievals valencianes, València, Generalitat Valenciana, 1991. 4 M. GUAL CAMARENA, Las cartas pueblas del Reino de Valencia, València, Generalitat Valenciana, 1989. 5 M. V. FEBRER ROMAGUERA, Cartas pueblas de las morerías valencianas y documentación complementaria. i: 1234-1372. Edición e índices, Saragossa, Anúbar, 1991. 6 E. CÍSCAR PALLARÉS, Tierra y señorío en el País Valenciano. (1570-1620), València, Del Cenia al Segura, 1977. Posteriorment va tornar sobre la qüestió del règim senyorial i el repoblament del segle xvii a Moriscos, nobles y repobladores, València, Edicions Alfons el Magnànim, 1993. 7 P. J. PLA ALBEROLA, Cartas pueblas del condado de Cocentaina, Alacant-Cocentaina, Instituto Juan Gil-Albert-Ajuntament de Cocentaina,1986. 8 A. GRAU ESCRIHUELA, «Cartes de repoblació castellonenques de la casa de Medinaceli: Geldo, Fanzara, Suera, Castro-Fondeguilla y els llocs de la Serra d’Eslida», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXX (1994), pp. 155-194; Domini i propietat a la Marina Alta. Dénia, Xàbia i el Verger, segles XV-XIX, Dénia, Ajuntament de Dénia, 2001.