LES CARTES DE POBLAMENT VALENCIANES D’ÈPOCA MODERNA
Aquesta era la tradició i l’experiència que arribà a la societat valenciana de l’època moderna al voltant del 1500. Tot i els grans canvis polítics de la creació de la Monarquia Hispànica pels Reis Catòlics, el pas vers el model de les monarquies absolutes o l’abolició dels Furs i el pas a la monarquia borbònica al segle xviii, al mateix temps la societat valenciana del segles xvi al xviii continuà immersa en el mateix tipus de societat feudal-senyorial que només desapareixeria amb la revolució burgesa. Per això, en el món rural, era lògic que, tant senyors laics i eclesiàstics com la mateixa corona, continuassen emprant el mateix tipus de documents jurídics que havien mostrat la seua utilitat en els segles anteriors pel que fa a la forma d’establir les condicions de vida en una comunitat.
Tanmateix hi ha una característica que les diferencia clarament de les medievals i és que la gran majoria són documents referits a l’establiment de la població en comunitats rurals. A la regulació de les rendes senyorials o a la seua modificació en el marc d’aquestes comunitats, bé siguen poblacions més grans, bé alqueries molt menudes o fins i tot relacionades amb la fundació de petites senyories alfonsines, però sempre comunitats rurals. D’aquestes, també n’hi hagué una bona nòmina de l’època baixmedieval, però, en canvi, en aquesta època moderna ja no es troben casos com els del segle xiii, quan algunes viles reials d’importància política, econòmica i demogràfica reberen cartes de poblament, com ara Xàtiva, Alzira, Gandia, Castelló, Borriana o Dénia, entre altres. Unes cartes que, pel caràcter de la població, feien més referència al seu estatut polític i jurídic com a comunitat urbana, que no a qüestions agràries o rurals, com passa amb aquestes dels segles xvi, xvii i xviii.
També una notable diferència és la seua prolixitat, la qual cosa implica una extensió en fulls molt més considerable. Com a medievalista em crida l’atenció com anà avançant el detall amb el qual es regulaven les condicions d’establiment de les terres i l’exigència de les obligacions fiscals i de renda dels vassalls en aquests segles moderns. Si bé hi ha cartes de poblament del temps de l’expulsió dels moriscos que reuneixen una dotzena de capítols, en canvi són majoritàries les que s’allarguen a trenta o quaranta, fins arribar a casos extrems com ara la d’Alberic, la Vall d’Uixó o moltes de les del comtat de Cocentaina, que poden arribar als setanta, huitanta i fins i tot noranta capítols. Sembla clar que la voluntat senyorial era arribar al màxim de detall quant a les quantitats a pagar i la forma de fer-ho, la regulació de la residència dels nous veïns i l’obligació de treballar les terres, tot i que poden trobarse capítols que arriben al detall de regular la ubicació del seient del senyor a l’església parroquial.
Tanmateix, aquesta enumeració detallada en ocasions també fa pensar que podia ser de l’interès dels camperols ja que es fixava exactament què pagaven, on pagaven i com pagaven, de manera que els agents senyorials no poguessen demanar més ni exigir nous treballs gratuïts. Així, en aquesta línia de donar algunes garanties als pobladors hi ha casos en què es regula la preferència dels vassalls en usar el molí senyorial front a forasters, o la venda de traginers forasters en el mercat setmanal front als drets de la tenda o taverna local, o la venda al menut dels mateixos veïns a la plaça, etc.
Igualment cal ressenyar el fet que, almenys en certs casos, hi hagué negociacions entre el senyor o els seus procuradors i una representació dels nous pobladors. És molt evident la que es va produir a la vila de Benaguasil entre el duc de Sogorb i els vassalls, de la qual ens ha quedat testimoni a través dels documents específics de la proposta senyorial, datada el 9 d’octubre de 1611, seguit pel quadern amb la resposta de què acceptaven i què volien a canvi els candidats a pobladors, i la concòrdia final dels capítols que foren acceptats per les dues parts i donaren lloc al text definitiu del 13 d’abril de 1613, més d’un any després, tal com ha estudiat Antoni Grau.
Una situació similar trobem a la Vall d’Uixó, també amb el mateix senyor de protagonista, i negociacions similars estan perfectament documentades a Cirat i Toga, de les quals tenim, i publiquem en aquesta col·lecció, les respectives actes notarials de la reunió celebrada pels veïns a la seua església parroquial, el 5 i el 7 de setembre de 1611, respectivament, i la negativa dels pobladors a acceptar les condicions. En dita reunió Bernat Vilarig i Carròs els va dir que:
La causa y effecto para que yo os he mandado juntar en este lugar á sido y es para acabar de tratar y efetuar con vosotros la población destas mis baronías y lugares, y que esto se trate y haga familiarmente, con mucho amor y voluntat, como se deve entre padre y hijos, que en tal qüenta os he de tener y terné a los que seréis pobladores, vezinos y moradores destas mis baronías y lugares, para el qual efecto en el día de ayer también os mandé juntar y leher los capítulos, pauctos y condiciones con los quales entiendo poblar estas mis baronías, amonestandóos una y muchas vezes que si algo teníays que advertir, y que yo, sin daño y perjuhicio de mis successores en dichas baronías, lo podía hazer, lo advertiéseis, porque yo, en todo lo que buenamente podré hazer por vosotros, lo haré.19
Seguidament aquest senyor els va demanar que llegiren de nou la seua oferta de capítols i «dexó a las susodichas nombradas personas en su libertat para que lo confabulasen y tratasen entre sí». La resposta dels vassalls fou de no acceptar part de les condicions, la qual cosa no agradà en absolut al cavaller Vilarig qui declarava que «havéis vuelto unas respuestas tan fuera de su lugar que me he maravillado que personas de entendimiento como vosotros lo soys bolviesen tal respuesta».
En les hores següents continuaren les negociacions amb intervenció del notari procurador del senyor intentant fent de mitjancer i, segons l’acta, visibles mostres d’indignació per part del senyor, però finalment aquest abandonà l’església perquè el notari tornara a llegir els capítols:
y, haviéndoles leydo ya el primero y segundo capítulos, se levantaron en pie algunas de dichas personas y dixeron que para qué hera menester cansarse en pasar adelante en leher dichos capítulos, que ellos les tenían muy bien vistos y entendidos, y que si el señor no les hasía señores de montes y ríos, piedras arincadas y por arincar, y ser señores de yervas y árboles fructíferos y no fructíferos, y de las regalías y jurisdicción que le han pedido en el memorial de respuestas le an inviado por medio de Christóval Montoliu, notario, y demás cosas contenidas en el dicho memorial, no querían poblar sino coxer sus coxidas que tienen en las güertas y términos de dichas baronías, y bolverse cada huno a su tierra de donde havían venido. Y todos los demás en una vos se levantaron y dixeron que así lo querían.20
Negociacions com aquestes són citades indirectament a altres llocs, com ara Alfara i Algímia de la Baronia, i deduïbles en casos en els quals se succeïren modificacions de la primera carta de poblament en un període relativament curt de temps. Aquest és el cas de Benilloba, amb una primera carta el 5 de setembre de 1611, i una de nova amb petites modificacions dos dies després, el dia 7; o el cas de l’alqueria de Benimeixís, al terme de Senyera, amb un primer document l’11 de juliol de 1611 i un segon amb poques modificacions datat al mes següent, el 26 d’agost concretament.
Així mateix, una altra diferència notable amb les cartes medievals