D’altres nobles titulats no destaquen tant perquè tenien poques poblacions de moriscos, com en el cas del comte d’Aranda, Antoni Ximenes d’Urrea, que només atorgà les pobles de Mislata i Benilloba; del comte de Carlet, Jordi de Castellví, amb les de Carlet, Benimodo i Tous. El comte del Castellar, Lluís Castellar de Vilanova, les seues senyories de Manuel i Bicorb, completades per la seua successora, Joana Eslava, quan modificà el poblament de Rafelguaraf i de Faldeta el 1626, i Bicorb, Benedrís i Quesa el 1635. Per la seua banda, el duc de Villahermosa, Carles d’Aragó, només apareix amb la pobla d’Artana, el duc de l’Infantado amb el cas d’Alberic l’any 1612, i els marquesos d’Aitona, Gastó de Montcada i Caterina de Montcada, amb les pobles de Beniarjó i Tàrbena a les darreries del 1610; o els marquesos de Dénia amb el Verger (1610 i 1612) i Poble Nou de Benitagell (1698).
La llista de noblesa no titulada es fa llarga (quadre 3), però normalment només concediren alguna carta pobla, si bé hi ha casos en què per raons individuals i locals algun cavaller pogué atorgarne més d’una. Entre ells podem destacar algunes famílies per tenir senyories més grans i amb major nombre de poblacions de moriscos fins 1609. Per exemple, aquest seria el cas de Pere Centelles i d’Elionor Onyaz i Borja, senyors de la Vall d’Aiora, els quals atorgaren les cartes pobles de les localitats de Teresa, Sarra, Xarafull i Xalans en setembre de 1611, i en gener següent de 1612 es veieren obligats a modificarles totes. També podem citar Miquel de Vallterra, que va atorgar les d’Alfara de la Baronia, Algímia de la Baronia, Montan, Montanejos i Aranyuel, o Francesc Joaquim Sanç, amb les de Senyera i Benimeixís.
Un altre grup, clarament minoritari, són alguns burgesos i ciutadans que tant al segle xvii com al xviii repoblaren petites alqueries despoblades de moriscos o bé promocionaren poblacions a la fi d’esdevenir senyors de vassalls. Aquests serien els casos de Jaume Pasqual, ciutadà d’Oliva, qui atorgà la pobla de Negrals, a la Marina Alta, el 1611; el d’Alonso de Castro, ciutadà de València, amb l’alqueria d’Annauir, a l’horta de Xàtiva, o el de Pere Escolano, també ciutadà de València, amb les alqueries de Benitandús i Alfara, a la Serra d’Espadà, totes també del mateix any. De les segones podem citar els casos de Roque Camacho, fundador de la Llosa al terme de la Vall de Pop el 1766; Rafael Descals de l’Escala amb les pobles de Penella i la Sarga (1773 i 1774), o de Salvador Català, fundador de Benadressa el 1791 al terme de Castelló de la Plana.
Quant a les atorgades per les institucions eclesiàstiques, la seua proporció és clarament minoritària, però això és lògic atenent el reduït pes d’aquestes senyories al Regne de València durant l’època foral. En la gran majoria dels casos els protagonistes són els afectats per l’expulsió dels moriscos, com ara el monestir de la Valldigna, el de Sant Jeroni de Cotalba, l’orde de la Mercè amb la seua senyoria d’Algar del Palància i el monestir de Sant Miquel dels Reis amb el lloc de Benimàmet i les alqueries de l’Abat i Torreta, al terme de Xàtiva. I també trobem la concessió de cartes per part de l’orde de Santa Maria de Montesa per a les localitats de la seua senyoria que havien estat poblades de moriscos, concretament Xivert, Artesa, Montroi i la Vall de Perputxent, i l’orde de Sant Jaume o Santiago amb les localitats de Sanet i Negrals a la comarca de la Marina Alta. Només uns pocs casos, tot i que rellevants, es relacionen amb un altre context històric, concretament ens referim a les colonitzacions rurals dutes a terme al llarg del segle xviii a la comarca del Baix Segura: les atorgades pel Cardenal Belluga a les anomenades Pies Fundacions de Dolores, Sant Fulgenci i Sant Felip Neri; les dues de Bigastre per part de la Seu d’Oriola, i també les dues del convent d’Aigües Vives al terme d’Alzira a la fi del Setcents.
Així mateix, en alguns casos l’atorgant fou la monarquia mitjançant els co missaris reials com ara al raval de Sogorb amb intervenció del doctor Salvador Fontanet, del Consell Reial i del Suprem d’Aragó, i comissari reial en les causes sobre el poblament del Regne de València, i el mateix comissari en la modificació d’algunes condicions de les cartes pobles del ducat de Gandia, marquesat de Llombai i comtat d’Oliva de l’1 d’octubre de 1612. El 1616 era Adrià Bayarte el comissari reial que atorgava en nom de la corona la carta pobla de la vila de Corbera, i aquesta mateixa vila rebria una tercera carta l’any 1644 de mans de Josep Polo i Vallterra que actuava com a comissari reial del capità general del Regne de València. Igualment la intervenció reial es donà en el cas del raval de Sant Joan de Xàtiva per part del comissari Julià Gil Polo, i fins i tot en algun altre cas, per raons més incidentals, perquè just l’any 1609 algunes baronies estaven segrestades per la corona. Concretament és el que va passar amb les senyories de Pere Franquesa, comte de Vilallonga, amb les cartes pobles de Navaixes d’agost de 1610, atorgada en nom de Jaume Beltran, segrestador reial, i també la de Vilamarxant el 1611 i les de Vilallonga i Benimeli el 1612. Per la seua banda, també hi hagué intervenció de representants del poder reial en el cas de plets judicials davant la Reial Audiència de València, tal com va passar amb la carta pobla de Petrés, atorgada el 13 de maig de 1612 pel Melcior Munyós, lloctinent del batle de la vila de Morvedre i administrador del lloc de Petrés en nom de la Reial Audiència de València, entitat davant la qual es dirimia el plet per la seua possessió entre els nobles Jaume Aguiló i Rafaela Jofre Aguiló i de Perpinyà.
SOBRE LA LOCALITZACIÓ I IDENTIFICACIÓ DE LES CARTES DE POBLAMENT
Tot i que l’etiqueta «carta de poblament» hauria de semblar clara i nítida per a la seua identificació als arxius històrics, la realitat no és tan senzilla. Efectivament hi ha un patró bàsic que compleixen moltes d’elles: atorgament inicial per part del senyor o oficials reials, enumeració nominal dels nous veïns, llista de capítols amb les condicions del poblament, rendes, etc., i una llarga sèrie de clàusules legals de garantia al final. Però, tal com hem explicat més amunt, tradicionalment s’han considerat cartes de poblament els pactes i concòrdies posteriors que modifiquen el text inicial, els quals, formalment són diferents. El problema, doncs, rau en avaluar de la manera més sensata possible tots els pactes o sentències judicials o arbitrals que modificaren les condicions de poblament d’una localitat. I de vegades no és senzill perquè hi pot haver modificacions menors, concòrdies sobre només un capítol no massa essencial, sentències judicials sobre aclariments en el pagament d’alguna renda concreta. Per això la dificultat de decidir en alguns casos si calia incloure’ls o no en aquesta col·lecció.
D’altra banda, atenent que la gran part d’aquestes cartes de poblament tenen relació directa o secundària (per ser una modificació de la primera) amb el repoblament arran de l’expulsió dels moriscos el 1609, cal explicar que si bé la gran majoria dels llocs despoblats en reberen una, no sempre succeí així. En uns casos, hi hagué desenes de petites alqueries que ja no foren poblades, tal com han estudiat i explicat els especialistes del repoblament del segle xvii. Hi ha abundants exemples de les comarques de les muntanyes d’Alacant, com ara Fraga, Benifloret i Benitaer al comtat de Cocentaina, i Margarida, Catamarruc o Benicapsell a la baronia de Planes; o també a la Serra d’Espadà, cas de l’antiga alqueria de Mosquera en el terme de la baronia de Soneixa i Assuévar.
Però en d’altres casos el senyor decidí fer establiments individuals de les cases i terres i no arribà a atorgar una carta pobla col·lectiva, tal com va passar a Xeraco i Xeresa, al ducat de Gandia; amb Gaspar Tàrrega i el lloc de Beniarjó en novembre de 1611, o amb Gastó de Montcada, comte de Bunyol, i el lloc de Xiva en desembre del mateix any. En la mateixa línia, tampoc no s’ha conservat una carta pobla com a tal del raval de Sant Joan d’Elx, si bé sí que hi ha a l’Arxiu Municipal de dita ciutat un gruixut volum amb impresos individuals de diverses pàgines, en cadascun dels quals només s’escrivia a mà el nom del nou veí i la superfície de terres que rebia, ja que la resta del text eren els apartats equivalents als capítols d’una carta pobla.
I també cal reconèixer que no hem pogut trobar fins ara totes les cartes de poblament de les localitats de les quals foren expulsats els moriscos. És possible que alguna d’elles no arribara a atorgarse, tal com hem comentat adés, com ara Manises i Alaquàs perquè foren de població mixta fins a 1609, però en altres casos és un problema de supervivència dels arxius senyorials i locals. Aquest és el cas d’algunes poblacions del ducat de Vilafermosa (Espadella,