Posteriorment, i tal com hem dit més amunt, de l’any 1991 és l’edició del conjunt de les cartes de poblament medievals valencianes, per part d’Enric Guinot, que sí que és la primera col·lecció completa de les atorgades durant els segles xiii, xiv i xv. Aquesta obra no sols ampliava el catàleg de Gual fins als 350 textos, sinó que representava la primera edició de les cartes de forma conjunta. Paral·lelament, el mateix any 1991 Manuel V. Febrer Romaguera també publicava un volum amb una àmplia sèrie de cartes pobles medievals, principalment però no única referides a localitats de població mudèjar, i centrades només en els segles xiii i xiv.5
L’edició de cartes pobles estrictament d’època moderna ha estat més tardana, més lenta i, sobretot, més dispersa fins a l’actualitat. El format habitual ha estat el d’una edició local, lligada més sovint a històries d’aquest caire, o de forma més rellevant, i normalment amb major nivell històric, en revistes acadèmiques i en el marc de publicacions relacionades amb l’estudi històric de la senyoria i les seues rendes, o de les conseqüències de l’expulsió dels moriscos.
Per a poder parlar d’obres que en reunissen una certa col·lecció pràcticament cal esperar a la fi de la dècada de 1970. Ens referim, en primer lloc, a l’obra d’Eugenio Ciscar Pallarés, del 1977, una tesi doctoral sobre el règim senyorial valencià d’abans i després de l’expulsió dels moriscos, que incloïa una quinzena de cartes pobles del segle xvii. Tot i que eren inèdites, la gran majoria d’elles només incorporaven els capítols amb les condicions del poblament, però no el text complet dels documents.6
També en un context similar d’estudi del règim senyorial del comtat de Cocentaina a època moderna, hem de situar l’obra de Primitivo Pla Alberola, arran de la qual va localitzar una nova sèrie de cartes pobles posteriors a l’expulsió dels moriscos en aquesta senyoria. L’any 1986 publicava una col·lecció documental amb un bon grapat d’elles i, ara sí, amb el text complet. Probablement siga aquest autor el major especialista d’aquest tipus documental i, fruit d’això, ha continuat editantne algunes més posteriorment (la Sarga, Turballos, Benimeixís, etc.).7
A partir del mateix origen, estudiar senyories valencianes i, en general, el règim senyorial dels segles xvi al xviii, des de la dècada de 1980 d’altres autors també han aprofitat la seua recerca per donar notícia i publicar noves cartes de poblament. Aquest seria el cas d’Antoni Grau Escrihuela, amb una sèrie de localitats relacionades amb la casa ducal de Medinaceli (Sogorb, Eslida, Fanzara...) i també amb el marquesat de Dénia, com ara el Verger.8 Igualment cal citar els estudis del règim senyorial modern, sobretot de les comarques d’Alacant, de David Bernabé Gil sobre la comarca del Baix Segura;9 Armando Alberola Romà sobre les comarques d’Alacant;10 les de Tomàs Pérez Medina11 i Glicerio Sán chez Recio sobre la Vall del Vinalopó.12 També els estudis de Ricardo Franch sobre la batlia de Corbera i el monestir d’Aigües Vives;13 el mateix Manuel Ardit sobre la Foia de Llombai i Vilamarxant;14 J. Català i P. Pérez sobre Cortes de Pallars,15 J. Chiner sobre Navaixes i altres localitats de l’Alt Palància,16 i més indirectament Antonio Gil Olcina, expert estudiós durant molts anys del dit règim senyorial valencià però que fins fa molt poc no havia arribat a editar aquest tipus de textos.17
Un cas diferent és el d’Abel Soler, qui a partir de la publicació de quasi 60 històries locals entre els anys 2004 i 2012, en la seua majoria de les comarques centrals valencianes, en moltes d’elles ha aprofitat per a editar la carta pobla corresponent i en una proporció notable textos encara inèdits. Així mateix, les commemoracions al voltant de l’expulsió dels moriscos l’any 2009 han estat motiu perquè finalment s’animàs una recerca de documents relacionats i, sovint a nivell local, se n’hagen editat unes quantes més. Així, podem citar casos com el de J. Corbalán de Celis, que ha donat a la llum cartes pobles de la comarca del Camp de Morvedre i del comtat de Bunyol;18 Francisco Verdet sobre la baronia de Xest; les de Benicàssim per Ferran Olucha; i fa més anys les cartes pobles de la Vall d’Uixó per L. Peñarroja, o les de Massalavés i Paredes per Peregrín Llorens Raga. La llista, com pot veure’s a la bibliografia, és llarga i encara en dates molt recents s’ha trobat la darrera coneguda fins ara, la de Setla, per part de S. Silvestre. Tanmateix, sobre algunes altres edicions locals que se n’han fet cal recomanar certa precaució pel que fa als textos que presenten, no tant perquè poden estar incomplets, que també, sinó perquè hi ha casos en què les transcripcions són manifestament millorables i haurien merescut que els editors s’ho pensassen un poc més.
PERÒ,QUÈ SÓN LES CARTES DE POBLAMENT?
La conquesta cristiana del Sharq alÀndalus durant les dècades centrals del segle xiii per part de la Corona d’Aragó, encapçalada pel rei Jaume I, va comportar la instauració d’una societat feudal, molt diferent en les característiques de les seues relacions socials a les de l’anterior andalusina musulmana, però també a les dels segles més recents, posteriors a la revolució burgesa del segle xix.
Una de les conseqüències de la conquesta fou el repartiment per part de la monarquia del territori valencià entre els conquistadors i repobladors, en parallel a la creació de les senyories feudals, tant eclesiàstiques com, majoritàriament, nobiliàries laiques. A la ciutat de València i a les viles i terres reials el repartiment de cases i terres fou dirigit per la corona, mentre que a les senyories fou el corresponent senyor. I l’instrument jurídic escrit usat de forma general per a aquests assentaments col·lectius de nous pobladors fou la carta de poblament.
Es tractava d’un tipus de contracte legal, atorgat pel rei o senyor a un grup de persones que anaven a viure en una de les poblacions conquistades als musulmans, o bé en una de nova fundació en el context del repoblament. Malgrat que les dues parts no tenien el mateix poder, aquestes cartes venien a ser pactes entre dues bandes (senyors i vassalls) que establien amb major o menor detall els drets i béns materials que els senyors o rei donaven als nous pobladors i, en contrapartida, els drets i obligacions que aquests podien gaudir o n’estaven obligats, a la inversa.
Tot i que no hi hagué un model únic, el aspectes bàsics que apareixen en moltes d’elles eren la concessió de cases i terres als nous pobladors, o la ratificació de les que s’havien donat, i, a canvi, el reconeixement per part d’aquests dels drets de la corona o de la senyoria. Això implicava normalment el pagament d’unes rendes anuals majoritàriament per les terres, variables en el seu valor segons els llocs, així com alguns altres drets en favor dels senyors, els més habituals els anomenats monopolis de forn, molí, ferreria, pastures, etc.
Atenent el caràcter de conquesta militar del procés del segle xiii, també hi hagué pactes del rei o dels nous senyors amb comunitats musulmanes que no foren expulsades. Aquestes cartes de capitulació sovint tingueren un caràcter similar al de les cartes de poblament per als colons cristians, amb la principal peculiaritat que podien incloure apartats relacionats amb la garantia de la pràctica de la religió islàmica i l’ensenyament de l’alcorà i el manteniment de les mesquites.
Com