És, precisament, al principi de la segona república quan es publica una de les reflexions més interessants en la línia del valencianisme de diàleg: l’obra Concepte doctrinal de valencianisme de Joaquim Reig.14 L’autor –advocat, polític i financer valencià– fou un dels fundadors de la Joventut Valencianista i de la Unió Valencianista Regional, i participà en l’adquisició del diari La Correspondencia de Valencia, que esdevingué l’òrgan portaveu del valencianisme. En les eleccions de 1931 assolí l’escó de regidor de l’Ajuntament de València per Unió Valencianista, dins de la candidatura monàrquica, i conformà la minoria valencianista junt als dos membres de l’Agrupació Valencianista Republicana, que formaven part de la candidatura republicana. Posteriorment, va eixir diputat per Barcelona en el partit de la Lliga de Cambó. En 1932 fundà el setmanari valencianista El Camí, que dirigí fins a la seua desaparició en octubre de 1934, i en 1933 presidí el Centre d’Actuació Valencianista. Tota la seua actuació política estava encaminada a concitar la unitat d’acció del valencianisme. Tanmateix, el clima d’enfrontament social progressiu en els anys de la República conduí les seues iniciatives al fracàs.15
En l’obra Concepte doctrinal de valencianisme, Joaquim Reig propugna el «valencianisme totalitari». És ben cert que el terme «totalitari» pot induir-nos a confusió i a deduir que el polític valencià propugnava l’arrenglerament en les doctrines feixista o comunista. Res més lluny de l’esperit liberal de Reig. El terme «totalitari» cal entendre’l en el sentit d’integral: «el valencianisme suposa una visió totalitària, abarca [sic] totes les manifestacions de la vida».
Tot seguit, anem a veure algunes de les idees força del seu discurs que resulten encara a hores d’ara ben actuals. La primera d’elles és la unió en la diversitat:
L’home tendix naturalment a la unitat, però respectant la varietat. Eixe respecte a la varietat –de fons essencialment liberal– tot i tendint cap a la unitat, és precisament la base de la nostra doctrina valencianista […]. El particularisme d’una banda i el separatisme d’atra [sic], són dos conseqüències de l’uniformisme.
És ben destacable l’elogi de la tolerància que realitza Joaquim Reig en la seua reflexió:
Eixa és una de les gestes polítiques que té davant seu el valencianisme. Donar als valencians la visió totalitària del seu poble; conseguir que s’entreguen a una obra de convivència europea, tot i respectant les orientacions i varietats filles de la vida i necessàries per al progrés humà; acabar amb la tàctica simplista i ineficaç de dividir-se, pensant que a un costat estan els bons i els purs i a l’altre els impurs i els roïns; desarrelar els sentiments primaris tan propis dels pobles llatins, que els fan creure políticament en Xauxa, en l’anarquia triomfant, i evidenciar en canvi que el País Valencià s’ha de salvar única i exclusivament per el [sic] seu esforç i que eixe esforç ha de representar anys d’eixercici [sic] sincer de la ciutadania, anys de manifestacions civils i tolerants, anys d’estudi dels seus problemes més complicats.
A nivell de concreció política constitucional, Concepte doctrinal de valencianisme aposta per l’Estat compost, terminologia molt pròpia de l’època per a definir l’Estat plural.
La nostra doctrina busca expansió en comunitats lliures, és a dir, en esferes cada vegada d’un volum major. Per a nosaltres l’Estat unitari és un Estat ferreny, que mata la llibertat i fa escarni de la dignitat humana; en canvi l’Estat compost, sense tendències imperialistes, és respectuós amb totes les personalitats ètniques, socials o religioses que l’integren. Per això la nostra concepció autonomista servix millor la confraternitat dels pobles, que no el nacionalisme tipo [sic] francés i castellà.
El valencianisme de diàleg hui
Fet este brevíssim repàs històric als precedents més remots del valencianisme de diàleg, podem indicar que la publicació l’any 1986 de De impura natione va tindre, i té encara, una incidència notable tant a nivell de reflexió, com a nivell polític i social.
A nivell de reflexió, De Impura natione va suscitar la publicació de l’obra Document 88,16 el subtítol de la qual era prou significatiu Destinat (sobretot) a nacionalistes. Este llibre, elaborat per diferents membres de la tertúlia de l’Hotel Inglés, obtingué també prou de ressò mediàtic i és considerat per alguns com el tàndem que complementa De Impura natione i enceta l’anomenada Tercera via. En eixa mateixa línia de reflexió crítica hi ha hagut molts estudis sectorials en l’àmbit de la lingüística, la història de la literatura, la història social i política, la qüestió identitària o la geografia econòmica que han enriquit les perspectives del pensament valencianista.17
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua
La incidència en el camp intel·lectual ha estat ben fèrtil, però no podem oblidar que totes estes reflexions tenen una voluntat política explícita. Per tant, cal verificar el grau d’incidència política que ha tingut el valencianisme dialògic. En este sentit, potser l’èxit més gran que ha assolit siga la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i la seua consagració i blindatge com a institució de la Generalitat en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.
La institució va nàixer en un context singular marcat per l’arribada al poder del Partit Popular a nivell autonòmic i estatal: Eduardo Zaplana assumí la Presidència de la Generalitat l’any 1995 després de tres legislatures socialistes i José María Aznar esdevingué president del Govern espanyol el 1996 després de quatre governs socialistes. Dos són els factors que afavoriren la creació de l’AVL: un de caràcter intern i un altre de caràcter extern. Internament, quan el president Zaplana arribà a la Presidència de la Generalitat necessitava superar l’actitud hostil cap a la llengua que havia mantingut el seu partit en l’oposició i administrar amb el menor número de problemes àrees de govern delicades com l’ensenyança. En eixe sentit, fou ben significativa la designació com a conseller d’Educació de Fernando Villalonga, una persona de tradició familiar valencianista que no s’identificava amb el secessionisme lingüístic tradicionalment sustentat pel PP.
El factor extern que propicià la superació del conflicte lingüístic fou el pacte de legislatura entre el PP i CiU signat l’any 1996 a l’Hotel Majestic de Barcelona. Per virtut d’este acord, la unitat de la llengua no havia de ser qüestionada. En paraules extretes del preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL, calia «que la qüestió de la nostra llengua pròpia siga sostreta a partir d’ara al debat partidista quotidià i esdevinga així l’objecte d’un debat seré entre els partits per tal d’arribar als consensos més amples possibles». El fragment il·lustra a la perfecció l’esperit que inspirà la creació de l’AVL. Cal aplaudir l’habilitat del president Zaplana per a dur avant este projecte amb l’oposició dels seus socis de govern (Unió Valenciana). L’hostilitat dels regionalistes, partidaris del secessionisme lingüístic, va anar acompanyada, paradoxalment, del rebuig que suscitava la nova institució en molts cercles unitaristes. Si els primers recelaven d’una entitat que intuïen que acabaria consagrant la unitat de la llengua, els segons sospitaven tot el contrari: que el particularisme lingüístic de l’AVL conduiria irremeiablement