La Declaració Valencianista és, sens dubte, el precedent més significatiu del valencianisme de diàleg. El 14 de novembre de 1918, el diari La Correspondencia de Valencia publicava en primera plana les huit bases de la Declaració amb un editorial titulat «Valencianismo». Cadascuna de les bases foren comentades per diferents membres de la Joventut Valencianista (JV) i de la Unió Valencianista Regional (UVR), les organitzacions autores del document.6 La UVR volia aglutinar un valencianisme polític d’ampli espectre al voltant d’un projecte regeneracionista de l’Estat espanyol. Compartia l’esperit de «l’Espanya gran» propugnada per Cambó, cridada a bastir lligams polítics federals ibèrics a partir del reconeixement dels fets diferencials dels diversos pobles peninsulars –un projecte obert, fins i tot, a la inclusió voluntària de Portugal. La Lliga Regionalista de Cambó s’havia fundat el 24 d’abril de 1901 com un partit monàrquic i de centredreta, que reclamava un estatut d’autonomia per a Catalunya. Com a solució de compromís acceptà la constitució de la Mancomunitat Catalana en 1914, entitat que agrupava les quatre diputacions catalanes i que fou presidida per Enric Prat de la Riba, membre de la Lliga, partit hegemònic al Principat. La UVR esdevé, per tant, una força política germana del partit català amb el qual compartix el deler per descentralitzar l’estat i procurar l’autogovern als diferents pobles hispànics. La germanor cultural –que, des de feia dècades, unia catalans i valencians– esdevenia també un factor de mútua simpatia, però que no es traslladava a cap mena de dependència o subordinació respecte de Catalunya.7 El naixement de la UVR no pot interpretar-se com una creació artificial, ex novo, de Cambó. La gent que integrava la UVR eren persones que havien estat vinculades al valencianisme polític des de feia temps: Joaquim Reig, Ignasi Villalonga, Vicent Tomàs i Martí… molts d’ells membres també de la Joventut Valencianista (de fet, es fa ben difícil destriar la militància d’una o altra organització). Els valencianistes s’adonaren que el catalanisme moderat de la Lliga és el que havia triomfat a Catalunya i volien imitar el model.8
En el text de la Declaració Valencianista es deixa sentir el context polític internacional, especialment la doctrina del president nord-americà Wilson sobre el principi de les nacionalitats.9 Al caliu d’eixe moment històric procliu a l’autogovern dels pobles, els valencianistes redacten la Declaració Valencianista. Però els autors volen deixar ben clar que la seua reivindicació no era el fruït d’una determinada conjuntura política. Per això, l’editorial que precedeix la publicació de la Declaració, afirma:
No es el ideal valencianista que en estas columnas defendemos casual incendio producido por una chispa desprendida de la espantosa hoguera de la guerra, ni brote surgido de la tierra al calor que le prestaron aires venidos de lejanos cuadrantes… Es árbol centenario que nunca dejó de vivir; ¡ni aún cuando las hachas de déspotas y usurpadores intentaron cortarlo a cercén y descastados valencianos gozábanse en la suicida tarea de arrancar los tiernos brotes antes de que nuevamente se elevasen lozanos sobre el suelo de la patria valenciana, esquilmada y envilecida!10
El comentari editorial vol subratllar que la reivindicació valencianista té una tradició al seu darrere i que els valencianistes són persones dignes de crèdit: «no son gente indocumentada, sino bien conocida por su nombre y por sus hechos, dignos del respeto y la estimación de las gentes honradas».
Si ens endinsem en el text de la Declaració advertirem un valencianisme reivindicatiu però pragmàtic. Les dos primeres bases revelen el plantejament al voltant del concepte de nació:
1a. El Poble valencià, integrat pels habitants de les tres províncies actuals, constituïx una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d’una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat d’història i de condicions econòmiques.
2a. Esta personalitat, pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta es la fonamental reivindicació valencianista.
La base primera fa referència a l’àmbit territorial i als elements distintius de la personalitat valenciana. Estem, per tant, en el terreny de la naturalesa, dels elements objectius. Sobre este substrat actua la voluntat dels valencians per a fer efectiu el «dret a constituir un Estat» (base 2). Eixe dret constituïx «la fonamental reivindicació valencianista». Veiem, per tant, que els dos títols acreditatius del dret a l’autogovern són la personalitat preexistent (base 1) i la voluntat dels valencians (base 2). El valencianisme aposta per una concepció mixta (objectiva-subjectiva) al voltant de la qüestió nacional que obri moltes possibilitats a l’hora d’esbossar un projecte nacionalitari per als valencians, tal com es veurà anys després en algunes de les reflexions de la Tercera via. La lectura atenta dels comentaris originals a la Declaració Valencianista revela un nacionalisme possibilista, que és conscient dels recels que pot suscitar la seua reivindicació en les «províncies germanes» de Castelló i Alacant, que distingix entre la comunitat de cultura amb Catalunya i Balears i la personalitat política diferenciada dels valencians, i que no ignora els lligams històrics i afectius entre les diferents nacionalitats i regions que integren l’Estat espanyol. És, per tant, un valencianisme allunyat de plantejaments maximalistes i amb una voluntat política d’articular un projecte assumible pels seus conciutadans. La Declaració vol integrar i compatibilitzar diversos espais de poder. Alguns d’estos àmbits són considerats com a entitats naturals que exterioritzen diferents graons en l’escala de la sociabilitat humana –el municipi, la comarca o la nació; d’altres –com la província o la Federació Espanyola o Ibèrica– són tinguts en consideració, principalment, atenent a la realitat política fàctica del moment.
L’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera comportà la reclusió del valencianisme en l’àmbit de la cultura. Però la proclamació de la República l’any 1931 suposà un esclat de les llibertats polítiques i l’assoliment d’un cert grau de maduresa del valencianisme. Sovint s’ha fet referència al clima d’entesa que presidia el valencianisme republicà. Esta afirmació és certa, si més no, en un primer moment, encara que, posteriorment, conforme es polaritzà el clima polític, començaren les divisions. En efecte, en els primers anys de la República observem molts gestos de germanor destacats: la constitució de la Minoria Valencianista a l’Ajuntament de València, conformada per dos regidors de l’Agrupació Valencianista Republicana (Enric Duran i Francesc Soto) i el regidor de la Unió Regional Valencianista (Joaquim Reig), superava la divisió inicial entre partits republicans i monàrquics; la creació d’espais comuns de tot el valencianisme com el Centre d’Actuació Valencianista (1931) o el diari El Camí (1932); la celebració unitària del 9 d’octubre de 1933; el manifest conjunt de protesta firmat per Acció Nacionalista Valenciana, l’Agrupació Valencianista Republicana i el Centre d’Actuació Valencianista contra la presència de la senyera en la clausura del congrés de les Joventuts d’Acció Popular celebrat el 22 d’abril de 1934;11 les campanyes en favor de l’Estatut d’Autonomia…
Tanmateix, eixe clima inicial de tolerància i col·laboració a poc a poc s’anà esvaint. Una de les lliçons que pot extraure el valencianisme de l’experiència republicana és que l’enfrontament social va perjudicar l’incipient nacionalisme polític valencià. La germanor històrica que havia hagut en el camp valencianista, i que encara està present al començament de l’etapa republicana, va clivellant-se a mesura que les qüestions polítiques polèmiques van guanyant terreny: el tema de la llibertat d’ensenyança impedix els intents d’unió dels diferents partits valencianistes en 1933; el laïcisme bel·ligerant frustra la participació d’Acció Nacionalista Valenciana en iniciatives conjuntes, com ara la Jornada