La receptivitat per part del nacionalisme polític a l’assumpció del marc nacional valencià es va produir amb la creació del Bloc Nacionalista Valencià l’any 1998, quan els seus estatuts23 van proclamar:
Els objectius del BLOC són els següents: a) L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana que contemple la possibilitat d’una associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història.
Conforme assenyala Amadeu Mezquida:
Amb aquest redactat, s’assentaren les bases d’un primer consens polític amb vocació majoritària sobre el què de la cosa. Hi trobem els mínims de tota –o de molta– de la tradició valencianista que fins a eixa data havia reflexionat sobre la qüestió. «Sobirania nacional del poble valencià», és a dir, el País Valencià com a nació política; «plena sobirania» i «Constitució valenciana», és a dir, l’objectiu últim de la consecució d’un estat propi mitjançant l’exercici de la sobirania plena; «possibilitat d’una associació política amb els països…», és a dir, una porta oberta al vincle polític –federació, confederació, lliure associació, etc.– amb la resta de pobles de l’ethnos o comunitat cultural catalana.24
L’adhesió del Bloc Nacionalista Valencià al marc nacional valencià és explícita, encara que existisquen nuclis de militants que s’identifiquen amb el projecte nacional de Països Catalans. Que el partit nacionalista valencià de referència assumisca sense embuts la nació valenciana és un èxit indubtable del valencianisme de diàleg. Però també caldrà veure el grau de transversalitat que ha assolit esta proposta en altres forces polítiques.
Joan Francesc Mira assenyalava que els nacionalismes clàssics «es presenten i es mostren, més com a expressió dels interessos i de les necessitats morals de tot el poble-nació (necessitats de llibertat, unitat, autenticitat, dignitat…) que com a interessos materials d’un sector o classe».25 En eixa línia de reflexió, la tradició del valencianisme dialògic que hem repassat en estes planes és susceptible de ser assumida per un ample espectre ideològic. Podem afirmar que existix un marc teòric, unes propostes obertes, amb una certa solidesa, que permeten assumir un discurs nacionalista o, si més no, valencianista, sense que este haja de passar necessàriament per un determinat sedàs ideològic d’esquerra. Diguem que existix un marc conceptual valencianista susceptible de ser assumit per enfocaments liberals, conservadors, socialdemòcrates, socialcristians, ecologistes, socialistes, etcètera.
Ara bé, una cosa és que existisca eixa possibilitat, i una altra és que, efectivament, s’identifiquen amb aquest marc teòric gent de diferent procedència ideològica. Com hem dit adés, els plantejaments del valencianisme de diàleg han amerat bona part del discurs del Bloc Nacionalista Valencià. Però el Bloc forma part, a hores d’ara, de la coalició Compromís, en la qual –si més no a nivell de missatge electoral– el valencianisme és fa més difús (de fet, hi ha líders com Mónica Oltra, que no s’identifiquen amb el nacionalisme, i altres membres de la coalició s’identifiquen principalment amb l’ecologisme, la lluita contra la corrupció o alguna altra de les banderes de referència de Compromís). En qualsevol cas, atés que el gros de la militància de Compromís pertany al Bloc i que el valencianisme, encara que no figure com l’element principal d’identitat sí que està present en la ideologia de la coalició, podem considerar que Compromís recull els plantejaments del valencianisme de diàleg.
Aquesta sensibilitat valencianista també ha estat present històricament en determinades agrupacions locals i comarcals socialistes i en algunes personalitats significatives del Partit Socialista del País Valencià com ara el conseller d’Hisenda, Vicent Soler26 o el president de la Generalitat Ximo Puig. El Govern de coalició entre els socialistes i Compromís ha afavorit el perfil valencianista del PSPV, encara que resta pendent una reflexió interna seriosa al voltant de la qüestió nacional valenciana al si d’este partit.
Pel que fa a tot el que envolta Podemos i les confluències en les quals s’inserix, com ara València en Comú o Guanyar Alacant, és difícil esbossar el perfil d’una força política nova i de caràcter assembleari. El recolzament parlamentari al Govern socialista-valencianista a través del Pacte del Botànic i el posicionament dels responsables estatals a favor de l’Espanya plurinacional permeten albirar una actitud oberta respecte al valencianisme que, encara que potser no siga d’identificació, sí que es pot qualificar si més no d’amistosa.27
En el cas dels partits de centredreta amb representació parlamentària, el Partit Popular, força política hegemònic en les últimes dècades, va practicar des del govern un discurs valencianista de caire regionalista que va assolir prou d’èxit social. El problema d’este discurs, des de la perspectiva del valencianisme dialògic, és que finalment sempre acabava buscant rèdit electoral en l’anticatalanisme. La voluntat del PP no era tant la de compartir uns referents comuns, com la d’apro-piar-se’ls i fer d’estos elements una lectura parcial que passava per la desqualificació sistemàtica dels adversaris com a catalanistes, com a mals valencians (en eixa línia anava la Llei de Senyes d’Identitat).
Respecte a Ciudadanos es tracta d’un partit que encara no ha adquirit un perfil propi a la Comunitat Valenciana. Les crisis de lideratge, l’escissió patida tant a les Corts Valencianes com en algunes agrupacions locals, i les divergències estratègiques entre el grup parlamentari valencià i el grup municipal del Cap i Casal, fan difícil definir esta força política en clau valenciana. Sovint ha defugit de fer front comú amb el PP. També ha dubtat a l’hora de practicar un cert regionalisme reivindicatiu en matèria d’infraestructures, encara que, a l’hora de la veritat, ha reculat per no molestar el discurs d’espanyolisme unitarista del partit. Pel que fa a la llengua, més que qüestionar la seua unitat ha mostrat una actitud contrària davant els diferents projectes de normalització presentats pel Govern. La ubicació en molts aspectes a la dreta del Partit Popular arran de la crisi catalana l’allunyen encara més de qualsevol mínim acostament al valencianisme de diàleg.
L’últim dels punts que caldria avaluar per a verificar la recepció del valencianisme de diàleg és el relatiu a la reconciliació entre la raó i el sentiment. Potser siga en este aspecte on més s’haja avançat. I en eixe sentit és ben important consignar la importància que l’Alcaldia de València estiga en mans de Compromís. La influència del Cap i Casal es deixa sentir amb força en tot el País Valencià. El fet de governar la ciutat ha propiciat un avanç ben significatiu respecte a la imatge del nacionalisme valencià que ha deixat de ser associada a l’escepticisme iconoclasta. En efecte, la gestió d’àrees com la de Cultura Festiva ha fet véncer molts dels prejuís que des de l’anticatalanisme es llançaven contra els nacionalistes; prejuís arrelats en aquelles actituds de menyspreu cap a les manifestacions de caràcter popular freqüents entre els cercles de la intel·liguèntsia nacionalista durant el tardofranquisme. L’interés per les manifestacions populars no evita que hi haja friccions entre el govern local i, per exemple, les Falles; però el que resta evident és que les festes, amb la seua càrrega emotiva i simbòlica, interessen al valencianisme governant.
Si en l’àmbit festiu els progressos han sigut notables (Declaració de les Falles com a bé immaterial de la humanitat, restauració de béns de la Processó de Corpus, projecció de la Setmana Santa Marinera, declaració com a Bé d’Interés Cultural de la Processó del 9 d’octubre…), en altres esferes també hi ha hagut gestos