Futur del valencianisme de diàleg
El valencianisme de diàleg prosperarà en la mesura que el cos social assumisca uns elements comuns compartits per tots els ciutadans del país. En este sentit, crec que cal posar l’èmfasi en la dimensió institucional de la Comunitat Valenciana, especialment en l’Estatut d’Autonomia, perquè aporta un conjunt de referents fonamentals per a bastir un sentiment de poble.
Potser resulte una miqueta fred apel·lar a l’orde institucional, però este té uns avantatges evidents per la seua rellevància. L’Estatut és fruït d’un pacte polític bilateral entre el parlament valencià i el parlament espanyol; no és només una llei orgànica sinó que forma part del bloc de constitucionalitat. És una llei qualificada a partir de la qual emana tot l’entramat polític i jurídic de l’autogovern valencià. El problema principal, al meu parer, és que sovint els grups polítics, la ciutadania i, fins i tot, les institucions, ignoren o es neguen a assumir els conceptes fonamentals de la nostra norma institucional bàsica, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.
L’apartat primer de l’article 1 de l’Estatut fa servir conceptes molts aprofitables a l’hora de teixir un mínim comú denominador de valencianitat:
El Poble Valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituïx en Comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en l’exercici del dret d’autogovern que la Constitució espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana.
Conceptes com el de Poble Valencià, identitat diferenciada o nacionalitat històrica contenen una potencialitat vertebradora innegable. Respecte al terme nacionalitat històrica, el preàmbul de l’Estatut proclama «el reconeixement de la Comunitat Valenciana com a Nacionalitat Històrica per les seues arrels històriques, per la seua personalitat diferenciada, per la seua llengua i cultura i pel seu Dret Civil Foral». És important que parem l’atenció en cadascun dels elements que propicien el reconeixement del caràcter de nacionalitat històrica:
– «Les seues arrels històriques». Convé recordar que l’autogovern valencià no respon només a un procés recent de descentralització administrativa de l’Estat, sinó que té al seu darrere una llarga història de vora cinc-cents anys com a Regne de València (1239-1707). També cal anotar que les arrels del nostre autogovern actual són preconstitucionals (el règim preautonòmic fou aprovat per Reial Decret 10/1978, de 17 de març, que instituïa el Consell del País Valencià com a òrgan de govern del País Valencià).
– «La seua personalitat diferenciada». Es tracta d’un concepte jurídic indeterminat que subratlla l’existència de trets propis característics del poble valencià.28
– «La seua llengua i cultura». Cal incidir que el possessiu seua remet a la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, que és el valencià, conforme indica l’Estatut: «la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià» (art. 6.1). Esta menció explícita a la llengua com un dels elements que fonamenta el caràcter de nacionalitat històrica i, per tant, legitima l’exercici de l’autogovern és molt important. Qualsevol agressió a la llengua, qualsevol polèmica que afeblisca l’adhesió al valencià, qualsevol discriminació lingüística lesiona directament un dels fonaments de l’autogovern. També cal afegir que qualsevol qüestionament de l’autoritat de l’AVL, que és la institució encarregada de dictar la normativa lingüística segons l’Estatut, no fa sinó debilitar el dret d’autogovern dels valencians.
– «El seu Dret Civil Foral». La menció al nostre Dret civil foral subratlla la importància que té més enllà del seu aspecte estrictament jurídic. El Dret Civil Foral és un dels fonaments del caràcter de nacionalitat històrica i del nostre autogovern. Tanmateix, dia a dia comprovem com l’Estat vulnera sistemàticament les successives lleis de desplegament d’una competència estatutària de caràcter exclusiu: l’article 49.1 de l’Estatut indica que la Generalitat «té competència exclusiva sobre les matèries següents: 1a. Organització de les seues institucions d’autogovern, en el marc d’este Estatut. 2a. Conservació, desenrotllament i modificació del Dret Civil Foral Valencià…» El Tribunal Constitucional no s’atrevix a declarar inconstitucional l’Estatut i el que fa és, de manera indirecta, impugnar les lleis de desplegament d’esta competència estatutària que forma part del bloc constitucional.
L’estratègia de futur del valencianisme de diàleg hauria de passar per reivindicar contínuament el respecte a l’Estatut d’Autonomia, ja que, com hem vist, aporta uns elements molt valuosos a l’hora de vertebrar la societat valenciana. Amb esta actitud es posaria al descobert la hipocresia d’aquells partits estatalistes que s’omplin la boca del respecte a la legalitat i després vulneren aquelles normes que no són del seu gust o censuren l’ús d’expressions com nacionalitat històrica o llengua pròpia que són plenament constitucionals.
Per últim, cara al futur, crec que el valencianisme de diàleg no hauria d’apostar per la ruptura amb l’Estat sinó per la inserció de la reivindicació valencianista en estructures polítiques plurals i respectuoses amb la personalitat de cada poble, adreçant els esforços a reinterpretar i modificar, si s’escau, l’Estat espanyol i la Unió Europea.
Fa uns anys, a poc de començar el nou segle, la Unió Europea va intentar aprovar un projecte de Constitució i va habilitar un procés participatiu –la Convenció– en el qual les entitats cíviques, socials i polítiques de qualsevol Estat membre podien aportar les seues propostes i els seus suggeriments. En el cas valencià, només aportaren el seu parer el Govern valencià i l’entitat cívica Unió Democràtica del Poble Valencià. Vull fer al·lusió ací a un fragment de la part preliminar del text que redactà esta entitat,29 perquè crec que s’adiu molt bé a la idea que vull transmetre ara:
[…] s’ha de tindre present que els valencians hem participat al llarg dels segles en estructures polítiques caracteritzades pel seu esperit plural. Primer, des de 1239, data en què es constituïx el Regne de València, participant com a Regne amb institucions pròpies dins de la Corona d’Aragó; posteriorment, mantenint la nostra condició fins i tot amb la unificació de les corones hispàniques durant la monarquia dels Àustries. Però des de començaments del XVIII, amb la irrupció de la dinastia dels Borbons, després del conflicte successori per la Corona espanyola i a conseqüència directa del Decret de Nova Planta, les nostres institucions d’autogovern desaparegueren, fou prohibit l’ús de la nostra llengua i tot el nostre Dret civil propi fou substituït pel de Castella […]
Des d’esta experiència històrica, els valencians tenim una especial sensibilitat envers les institucions polítiques que presenten fórmules flexibles d’articulació dels diferents espais territorials, ja que, per a nosaltres són una garantia de respecte a la diferència de cada poble, i alhora, asseguren l’obertura i la interdependència entre les diferents comunitats humanes mitjançant instruments democràtics de participació.
Els fragments reproduïts s’inserixen plenament en la tradició del valencianisme de diàleg que sempre ha apostat per estes estructures policèntriques que tant s’adiuen a la nostra història. La Declaració Valencianista de 1918 reconeixia «la compatibilitat de l’Estat Valencià i la seua convivència amb les altres regions i nacionalitats ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica» (base tercera). Així mateix, en la base huitena habilitava la possibilitat de «mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convenient, conservant íntegra la seua personalitat».
Anys després, Joaquim Reig reivindicava l’articulació del País Valencià en diferents espais territorials en Concepte doctrinal de valencianisme:
El valencianisme propugna la formació de comunitats lliures cada volta