Finalizaré con una permanente reflexión personal: la íntima duda de si esta contribución al arte en la Universidad es lo más apropiado en este mundo insolidario e injusto para tantos, y al parecer en camino de serlo aún más; o si ello queda en un simple zurcido de una de las millones de roturas que aquel tiene, ante la evidencia de que el arte no va a cambiar mucho las cosas. En todo caso, hago mías las palabras del poeta Torga: «el camino ha sido largo y los sueños desmedidos». Y no me queda sino seguir con la íntima duda por mi verdad. En todo caso, no quisiera que mis años impidan la continuidad de las bienales, cuya quinta edición se celebrará coincidiendo con el Quinto Centenario de la Universitat de València, ni de otros proyectos que están por venir.
A todos muchas, muchas gracias.
EN AQUEST ACTE DE LLIURAMENT DE LA MEDALLA DE LA UNIVERSITAT DE València als senyors Joaquín Maldonado* i Jesús Martínez Guerricabeitia volem mostrar públicament el reconeixement de la institució a la tasca realitzada per l’un i per l’altre durant molts anys a favor del mecenatge i de l’acostament entre la universitat i l’entorn social. A les portes de commemorar una història rica i diversa que abraça cinc segles, la Universitat de València desitja, d’aquesta manera, destacar la generosa i constant ajuda que els nostres dos homenatjats han proporcionat a la institució, molt especialment des de la Fundació General creada a principi dels vuitanta per cooperar en la difusió dels valors i la cultura universitaris.
Joaquín Maldonado, un home la trajectòria cívica del qual mereix l’agraïment de tots els valencians, havia sigut president del Patronat de la Universitat entre el 1978 i el 1983. Quan, aquell any, va nàixer el Consell Social, per l’aplicació de la Llei de Reforma Universitària, i es va decidir, a més a més, crear la Fundació General, la generosa donació que va fer amb aquesta finalitat va constituir-ne la dotació inicial. D’aleshores ençà, és patró de la Fundació i ha continuat col·laborant constantment amb la Universitat, amb la il·lusió i l’entusiasme que el caracteritzen.
Jesús Martínez Guerricabeitia és, des de fa una dècada, el promotor i principal suport d’una activitat cultural que promou la Fundació i que avui gaudeix d’un prestigi merescut. Em referisc a la Biennal de Pintura Martínez Guerricabeitia, tot un èxit de crítica i de públic en les quatre edicions celebrades fins ara. Gràcies a la Biennal i al patronat especial que també porta el seu nom i s’ha creat per organitzar-la, la Universitat de València ha incrementat notablement el seu patrimoni amb abundants i valuoses obres d’art contemporani. Aquestes obres d’art estan destinades a tenir un espai d’exposició i de conservació propi en un futur que coincidirà amb la transformació de l’edifici de La Nau en un gran centre cultural obert a la ciutat.
Els professors Vicent Llombart i Romà de la Calle, en les respectives laudatios, han posat en relleu el perfil humà d’aquests dos homes, sens dubte excepcionals pel compromís vital que han mantingut durant molt de temps amb la cultura universitària i l’obra d’enriquir-la i difondre-la. No afegiré molt més a les paraules pronunciades pels nostres insignes professors. Sols vull agrair a Joaquín Maldonado i Jesús Martínez Guerricabeitia, en nom de la Universitat, la meritòria tasca desenvolupada en pro de la nostra institució, i destacar finalment tot el que per a nosaltres, els universitaris, significa el seu suport i encoratjament. La millor manera de donar exemple d’intel·ligència i de seny en aquesta societat que no pot viure d’esquena al món universitari, és fer de la universitat un espai d’encontre i de diàleg. Un espai d’encontre i de diàleg entre qui, dins i fora de la universitat, es continuen preocupant per una ciència i una cultura que no han de perdre ni la consciència crítica ni el compromís cívic tan necessaris en la nostra època.
Al llarg de les seues vides, tots dos han estat compromesos políticament, és a dir, compromesos amb els seus conciutadans. Els dos han mantingut posicions ideològiques distintes, encara que unides pel denominador comú de les idees de democràcia i tolerància. L’un representa la tradició liberal i democratacristiana. L’altre, la socialista. És a dir, les dues grans tradicions polítiques que permeteren la reconstrucció de la convivència trencada per l’assalt a la raó i les ferides de la Guerra Mundial que marcaren el segle que acaba. A hores d’ara, Joaquín Maldonado i Jesús Martínez Guerricabeitia probablement encara mantenen posicions i idees diferents sobre el que ens envolta. Comparteixen, però, una actitud que els honra: considerar la universitat com una institució que mereix la seua atenció preferent i la seua estima. Els estem molt agraïts per haver-ho posat constantment en relleu durant tota la seua vida.
* En el mateix acte que a Jesús Martínez, es va fer lliurament de la Medalla de la Universitat de València a Joaquín Maldonado Almenar (València, 1907-2009).
JOSÉ MARTÍN MARTÍNEZ
Retrato de Jesús Martínez delante del cuadro Los que golpean (1973), de Juan Genovés (Foto Miguel Lorenzo).
EL INTENTO DE TRAZAR UNA BIOGRAFÍA REQUIERE, DESDE LUEGO, LA objetividad de los hechos. Pero también, la intuición para saber vislumbrar el mapa que de ella dibuja, puede que inconscientemente, el mismo biografiado. Cuando Jorge Luis Borges, en su cuento «Biografía de Tadeo Isidoro Cruz», incluido en El Aleph (1949), intenta narrar la de tal personaje, se concentra en la noche en la que este, poseído de una súbita lucidez, descubre el sentido de su existencia. «Todo destino –apunta Borges–, por largo y complicado que sea, consta en realidad de un solo momento: el momento en que el hombre descubre para siempre quién es».1
Cuando me dispongo a relatar –pues tal es la palabra– la de Jesús Martínez Guerricabeitia, echo de menos la posibilidad de que tal momento me hubiera sido revelado por él mismo. Pero a las dificultades que suelen acompañar el bosquejo del devenir biográfico de una persona que aún vive, se añade, como todos lamentablemente sabemos, el que don Jesús sea ya incapaz de hilar sus propios recuerdos. Con todo, y alentado por el ejemplo borgiano, me ha parecido encontrar ese instante en las palabras que pronunció en la mañana del viernes 8 de abril de 1997, al recibir la medalla que la Universitat de València le había concedido en reconocimiento público de su apoyo a las actividades artísticas de la institución, pues el protocolo del acto le dio pie, precisamente, a reflexionar en voz alta sobre su conciencia de mecenas y descubrir, al evocar la figura de Cayo Cilnio Mecenas y de quienes siguieron después su ejemplo, la frecuente dicotomía que entrañan las motivaciones de la filantropía cultural:
Existe, a buen seguro, un componente de trascendencia, un deseo de dejar algo bueno tangible para cuando ya no estemos aquí; también una cierta dosis de vanidad y un deseo de compensar pretéritas frustraciones. Interviene tal vez la caridad, como la mala conciencia cuando un deter-minado bienestar material se ha conseguido; se da para tranquilizarla, aunque como decía Pessoa, casi siempre echando mano al bolsillo vacío. Con frecuencia, hay también una dosis de amor y gusto por el arte.
Y tras justificar en un anhelo de cambio social su colaboración con la Universitat, confiado en que fuese «el crisol de los cambios, pequeños o grandes», concluía con unas palabras del poeta portugués Miguel Torga: «el camino ha sido largo y los sueños desmedidos». Me pregunto si, al escribir ese discurso y en el instante de pronunciarlo en un lugar que tardíamente le abría las puertas,