En el cas de la Biblioteca Valenciana, la donació Martínez Guerricabeitia n’ha ampliat de manera força apreciable els fons sobre teoria política i econòmica, sociologia i art contemporani, amb una significativa presència de monografies i revistes sobre pensament marxista publicades als Estats Units i la Gran Bretanya. A més, gràcies a aquest llegat, la Secció d’Exili s’ha vist considerablement reforçada amb la incorporació de l’important arxiu sobre el seu germà José Martínez i la mítica editorial Ruedo Ibérico, fundada i dirigida per ell a París. Dos germans, amb vides separades a la joventut per l’exili i l’emigració, però que sempre van estar unides per l’amor a la cultura i, en concret, als llibres.
Per tot això, s’entendrà perfectament el títol d’aquest llibre, perquè els adjectius col·leccionista i mecenes defineixen Jesús Martínez Guerricabeitia i els motius pels quals serà sens dubte recordat. La seua gran passió, la passió de col·leccionar llibres i quadres, unida al seu desig de compartir-los amb la resta de ciutadans, que el va moure a desprendre’s en vida dels seus béns més preuats. És essencial que a la nostra societat continue havent-hi persones que amb la mateixa filantropia ens facen partícips de les seues passions.
Però no es tracta només de saldar un deute moral. El present llibre té interès per si mateix, atès que revela la trajectòria vital d’un home, la biografia del qual recorre gairebé l’últim segle de la nostra història, una història que, des d’una perspectiva de coherència intel·lectual i social, va viure intensament, tal com revela José Martín en un text que és resultat d’una conscienciosa recerca documental. Com el lector deu saber apreciar, un dels encerts del llibre és la pluralitat de punts de vista que ofereix sobre la personalitat privada i pública de Jesús Martínez, ja que a la mitja dotzena de signatures que escriuen sobre els distints aspectes de la seua vida i obres, cal afegir les converses amb cinc entrevistats que comparteixen amb nosaltres els records en primera persona, tot això precedit pels discursos pronunciats en l’acte de concessió de la Medalla de la Universitat de València (entre els quals s’inclou el del guardonat mateix), i que acaba amb un epíleg sobre la gestió d’ambdós llegats. Si com diu José Pedro Martínez, el seu pare és una persona polièdrica, ben segur que aquesta semblança d’autoria col·lectiva està més prop de plasmar aquesta singularitat.
No volem acabar aquestes línies sense agrair als autors dels textos i a les persones entrevistades haver donat cos a aquest homenatge amb les seues recerques o els seus records, i especialment, a José Pedro Martínez per l’entusiasme amb què va impulsar des de bell antuvi l’edició d’aquest llibre dedicat al seu pare, fins veure’l finalment a les mans del lector.
| ESTEBAN J. MORCILLO SÁNCHEZRector de la Universitat de València | M. JOSÉ CATALÀ VERDETConsellera d’Educació, Cultura i Esport |
El acto académico de entrega de la Medalla de la Universitat de València a don Jesús A. Martínez Guerricabeitia se celebró en el Paraninfo de la Universitat de València el día 18 de abril de 1997.
ROMÀ DE LA CALLE
Excel·lentíssim i Magnífic Senyor Rector,
Excel·lentíssims i Il·lustríssims Senyores i Senyors,
Companys del Claustre,
Senyores i Senyors:
L’encàrrec –certament honorífic per a mi– de fer la laudatio del Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia en aquest acte acadèmic m’obliga, sens dubte, virtualment almenys, a desplaçar-me –en els meus records, sentiments i argumentacions– entre els àmbits del públic i del privat i a instal·lacions, així, precisament en la singular frontissa en què es donen la mà l’amistat que rememora i estima i la ponderació pública i compartida que reconeix, valora i, de vegades també –com és el cas–, agraeix.
I, així, diguem –ja al principi– que el fil conductor que ací, avui, ens convoca passa obligatòriament pel cabdell sempre complex de les relacions entre Art i Mecenatge, per especificar-se encara més, si és possible, en les necessàries connexions entre Universitat i Societat.
És des d’aquesta perspectiva concreta –al meu parer– com convé considerar les iniciatives portades a terme pel Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia en collaboració directa amb la nostra universitat.
El seu ja llunyà, creixent i sostingut apassionament pel món de l’art, i en particular per la pintura, ens presenta –des de la fi de la dècada de 1960 i principis de la de 1970– el matrimoni Jesús Martínez i Carmen García com a seguidors assidus de les manifestacions artístiques contemporànies i formant a poc a poc una selectiva col·lecció d’obres pictòriques, l’eix definidor de la qual podem centrar temàticament al voltant de les seues marcades preferències per un ampli realisme social. Opció, aquesta, potser no allunyada, justament, de les seues actituds vitals, dels seus compromisos de participació en la realitat de l’entorn social i, fins i tot, de la seua coneguda trajectòria familiar i personal.
D’aquest singular encontre entre conscienciació social i interès artístic derivaran, com no podria ser d’una altra manera, coneixent el tarannà del Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia, les seues plurals incursions en el context de la promoció cultural i el mecenatge, una resposta natural per part seua a aqueix vessant d’integració ciutadana amb el qual sempre s’ha sentit plenament vinculat i solidari.
Serà, doncs, en aquest punt quan –com dèiem– el binomi Art i Mecenatge cobre un sentit ple en la trajectòria del Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia, precisament en entrecreuar-se amb el seu justificat interès i la seua creixent proximitat amb la Universitat de València - Estudi General.
Quan el 28 de juny del 1989 es va estendre l’escriptura notarial que ratificava i feia pública la constitució del Patronat Especial Martínez Guerricabeitia en el marc de la Fundació General de la Universitat de València, quedaren enrere més de dos anys de gestions inicials per a dotar amb l’adequat marc legal tota una sèrie de projectes particularment centrats en l’àmbit de la cultura artística.
Així, en els estatuts fundacionals del Patronat es feia constar la conveniència d’harmonitzar la tasca de mecenatge –centrada en l’ajut i el foment de la creació artística–, amb la finalitat fonamental d’atendre la progressiva configuració d’un fons patrimonial d’art contemporani per part de la Universitat de València, i la de potenciar la investigació i les publicacions sobre el fet artístic i els fenòmens estètics, des de les perspectives teòrica, crítica i històrica.
La primera iniciativa que es va posar en marxa una vegada creat el Patronat de la Fundació va ser la convocatòria de la Biennal de Pintura Martínez Guerricabeitia, la mostra de la qual es va inaugurar a la Sala d’Exposicions de la Universitat al maig del 1990, igual que es va fer –posteriorment– amb la II Biennal, que es va obrir al públic al gener del 1992.
La progressiva ampliació d’aquest projecte expositiu portà a establir diversos vincles de col·laboració entre la Fundació General de la Universitat de València –a través del Patronat