Joan Mayans Planells va néixer a Eivissa l’any 1974, entre hippies, pagesos i blocs de formigó. Format en Antropologia Social i en Història Contemporània, ha perdut mitja vida dedicant-se al màrqueting, la consultoria i la comunicació digital. Creu que la literatura és la seva última oportunitat per fer les paus amb el món, però potser només és una altra forma de gastar paper. Amb El futur no és el que era fa el seu (in/des) esperat debut literari.
Més informació i contingut addicional: www.elfutur.cat.
Un missatge de Facebook pot canviar una vida? I quatre?
La Francina allarga les sessions al gimnàs. El Kai l’espia per internet. L’Helena se’l mira amb avorriment. El Jep circumval·la la facultat de Geografia i Història sense gosar entrar-hi. Arribats a la maduresa, han acomplert tot allò que ha d’acomplir la gent com cal. Tenen feina, casa, nens i cotxe. Tenen tantes caselles marcades que no els queda marge per inventar-se’n de noves. Però també tenen memòria. Tenen records. I s’adonen que falta alguna cosa. Que el futur no ha estat el que s’imaginaven.
El futur no és el que era és la crònica d’una generació desencantada a qui li ha tocat viure una època privada d’heroismes. Quatre figures que s’han avorrit de pedalar en cercles. Quatre adolescents atrapats en cossos madurs que exploren els límits del que és correcte, del que és desitjable i del que fantasiegen a trencar. Quatre antiherois que ho canviarien tot només per l’oportunitat de tornar enrere i escriure un futur més singular i memorable.
Notes de Color — 105
EL FUTUR NO ÉS EL QUE ERA
JOAN MAYANS
X PREMI POLLENÇA DE NARRATIVA 2019
Aquesta obra ha estat guardonada amb el X Premi Pollença de Narrativa 2019.
Primera edició: octubre del 2020
© del text: Joan Mayans Planells
© d’aquesta edició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de l'ebook: booqlab
ISBN: 978-84-1356-008-3
Miquel, Olívia, Laia, Martina:
per a valtros, que sí que sou el futur.
Perquè rendir-se no és una opció.
Després del futur
El temps haurà sobrepassat el temps:
tornaran les partícules a casa
com un espectre dins la polseguera,
mentre nosaltres anem perdent capes,
esllavissats, a l'endemà de tot.
ELM PUIG, Mentre mastegues la matèria
UN TE NEGRE
—Què serà?
—Quins tes tens?
—Vermell, negre i verd.
El Kai no té ni idea de tes. No sap per què ha preguntat pels tes. No sap què prendre. És difícil triar quan ho fas pensant en la impressió que li farà a una persona que fa una eternitat que no veus. Però ja no es pot fer enrere. Ni del te ni de la persona que ha de veure.
—Negre, doncs.
—Amb llet?
—Sí, amb llet. Gràcies.
El cambrer li dona l’esquena i trasteja rere la barra. Du una samarreta blanca, llampant, i un mocador negre al voltant del cap, com si fos un pirata. Recolzat a la barra, el Kai aprofita per fer una repassada visual al local, on no hi ha cap altre client. Ja s’ha acostumat a la penombra interior, que contrasta amb la llum intensa de la tarda de maig que llampega al carrer. Les parets estan completament cobertes de fotos, retalls de diaris i records de la carrera de la Sara Montiel. Seria complicat trobar lloc per enganxar-hi una sola postal més. Al fons del bar, fent de sofà, hi ha una banqueta coberta de coixins verds i vermells que deuen semblar molt més acollidors i higiènics a les dues de la matinada del que ho fan a les cinc de la tarda. Rere la barra, mitja dotzena de xixes criden la seva atenció. Mai s’ha atrevit a provar-ho, això de fumar una pipa d’aigua. En realitat, si hi pensa, mai s’ha trobat en una situació en què fos natural fer-ho. La idea l’entristeix. Potser seria una bona forma d’esperar-la, a la Francina: escarxofat entre els coixins pollosos i xuclant una pipa.
—Un te negre amb llet —diu el cambrer pirata, empenyent cap a ell una tetera metàl·lica i un got de vidre amb anses també metàl·liques.
El Kai l’hi agraeix, agafa una cosa amb cada mà i intenta decidir on seure. No és una decisió trivial. És tan o més important que la tria de la beguda. Pot esperar a la barra, a les taules altes o a la banqueta encoixinada. Descarta la barra, per ser massa poc íntim. També els coixins que fan de sofà, perquè sospita que no sabrà com posar-s’hi, per llardosos i perquè, si no ho recorda malament, és on van seure la primera vegada. Aquella primera vegada. Posa el got, la tetera i els platets sobre una de les taules altes. Puja a un dels tamborets i deixa la seva motxilla i la jaqueta de l’americana sobre l’altra. Mira enfora. Encara és d’hora. Falten cinc minuts per a les cinc. Ella mai ha estat puntual. Cal posar-hi paciència. Assaborir el moment. Contenir el nerviosisme. Torna a mirar cap als sofàs i pensa en la primera vegada.
La primera vegada. Vint anys enrere. Es diu aviat. Vint anys rodons. L’excusa ideal. Això va ser el que va pensar aquella nit de fa tres setmanes. Passaven les dues de la matinada. Estava despert i animat. L’Helena i els nens dormien feia estona i la casa respirava silenci. Com altres cops, feia zàping entre documents i fotos velles i el mur de Facebook. Mirant el passat per poder obviar el present. Espiant vides d’altres per no pensar massa en la seva. De sobte, va ser conscient de la data i va pensar en la Francina. La connexió se li va formar molt ràpidament. Era una idea agosarada i estúpida. Va descartar-la mentre feia un glop llarg a l’ampolla de cervesa que l’acompanyava. No era una bona idea. No en podia sortir res de bo. Però va tornar a sospesar-la.
Va obrir la conversa que hi tenia. Facebook té molta memòria. Gairebé tanta com ell. Era una conversa curta de feia un parell de mesos. El cert és que ell l’havia buscat diverses vegades al llarg dels anys. No per res. Per saber d’ella. Per retrobar el rastre. Per enriquir-ne el record. Quan la va trobar va trigar mesos a demanar-li “amistat”. Ella va acceptar, amb una emoticona gran i molts signes d’exclamació. Es van posar al dia de feines i famílies en un parell de missatges i no van entrar en molt més detall. Cap dels dos hi havia pensat gaire més, des d’aleshores.
“Per què no?”, va pensar, fent un altre glop llarg a la cervesa. Va obrir un document en blanc i va assajar com podria ser el missatge, si s’atrevís a escriure’l. Va teclejar i esborrar fins que li va semblar que tenia el text que buscava. Prou clar si ella volia entendre’l i prou despreocupat si no ho volia:
Fa alguns dies que em corre pel cap una idea…
És molt tonta.
Recordes el bar La Concha?
Segueix obert, diria.
Pel que sembla, d’aquí a dos dimecres farà 20 (!!!) anys que hi vam anar per primer cop.