Habitualment s’assenyala aquesta fita històrica de la invenció de la impressió com el naixement de l’era moderna. Ara bé, si els mitjans connecten les persones i transmeten els significats que volen compartir, sempre necessitaran alguna cosa més que la tecnologia en si. El rol canviant dels mitjans escrits en les societats occidentals al llarg dels segles xvii, xviii i xix no s’entén tan sols a través de la impressió, sinó també de noves formes d’organització social i econòmica: l’aparició de mercats de llibres, les trobades per llegir conjuntament, la fundació de noves institucions mediàtiques com ara diaris, revistes o el sistema postal… A mesura que els mitjans de comunicació ens connecten, es formen noves estructures socials al seu voltant.
Tot i així, però, no deixaria de ser un error ignorar la base tecnològica sobre la qual reposen. En determinats punts de la història, les tecnologies de transmissió han experimentat canvis fonamentals, moments decisius com la invenció del telègraf als anys trenta del segle xix i la consegüent instal·lació de cables terrestres i submarins per transmetre missatges a grans distàncies a partir de la dècada dels anys seixanta. Més endavant, a principis del segle xx, la ràdio i la televisió van canviar no només els significats que es podien comunicar, sinó també la velocitat de la seva transmissió. A través de la ràdio, els líders polítics van adquirir la facultat de dirigir-se instantàniament i directament a multituds que no tenien davant físicament. I més endavant la televisió va afegir-hi la possibilitat de transmetre una imatge visual al mateix temps, oferint a l’audiència la possibilitat de sentir-se com si tinguessin el ponent que els parlava al davant.
La prova més dramàtica que els mitjans de comunicació estaven connectant el món de maneres mai vistes va sorgir arran de l’enfonsament del Titanic l’abril del 1912. Els senyals de socors emesos des del transatlàntic van arribar als vaixells propers i a les estacions de ràdio de la costa est del Canadà, que de seguida van notificar el desastre als Estats Units i a Europa, d’on provenien molts dels passatgers. En qüestió d’hores, es va estendre la notícia d’una catàstrofe internacional que s’estava produint en el present compartit. Juntament amb aquest nou sentit de la immediatesa de les notícies, va arribar una colossal oportunitat de promoció per a Guglielmo Marconi, la tecnologia radiofònica i les estacions del qual van fer possible la transmissió de missatges.
Si els entenem com a infraestructures de connexió, els mitjans són indestriables de la història del poder econòmic i el control polític. El gran interès dels governs pels sistemes d’informació es remunta, com a mínim, a la Revolució Francesa, al segle xviii, però nosaltres ens centrarem en el segle xx. Als anys trenta, Marconi va arribar a treballar de prop amb el líder feixista italià Benito Mussolini com a cap del Consell de Recerca Nacional. L’ascens tant del feixisme com del nazisme és inconcebible sense l’audàcia amb què van fer ús dels mitjans electrònics per arribar a nacions senceres a través de les ones.
Unes dècades més tard, ja era la televisió global el que permetia a centenars de milions de persones presenciar els moments clau de la història; de fet, la mateixa experiència de grans comunitats observant conjuntament aquests esdeveniments és part del que els va reservar un lloc a la història. Recordem la investidura de Nelson Mandela el 1994, el funeral de la princesa Diana el 1997, el discurs de victòria de Barack Obama el 2008. El 1994 també va ser l’any en què la world wide web, la xarxa web, es va fer disponible més àmpliament, i una nova infraestructura va filtrar-se a les vides de tothom: internet. Encara avui hi ha molts llocs al planeta on la connexió a internet és nul·la o intermitent. Però alhora el món té prop de nou mil milions de dispositius mòbils amb connexió a internet integrada —tauletes i telèfons intel·ligents—,1 un element que forma part del potencial de la vida humana gairebé a tot arreu, fins i tot quan els telèfons sense connexió a internet continuen sent importants per enviar missatges de text i per a sistemes de pagament com l’M-Pesa, per exemple, que es fa servir a gran part de l’Àfrica.
Internet ha proporcionat l’eix vertebrador sobre el qual s’han construït moltes altres funcions de la realitat contemporània, funcions que han esdevingut tan fonamentals que ens costa imaginar el món sense: l’esmentada world wide web i les xarxes socials. Avui vivim una nova fase històrica d’interconnexió humana a través dels mitjans amb un impacte determinant per a l’ordre econòmic i el poder polític. Més endavant reprendrem l’assumpte del poder polític, però primer explorem com aquestes connexions han afectat la manera en què podem actuar al món.
Connexions i accions
Fa anys, tenir aficions era una experiència solitària. Fins i tot quan l’afició es tractava d’un programa, una pel·lícula o un grup de música molt populars. Per què? Perquè, tot i que eren els mitjans els que donaven accés a l’objecte de l’afició, i per més que de vegades es poguessin conèixer altres fans, per exemple en un concert, ningú s’estalviava de passar els temps morts d’entremig: les estones en què no hi havia ningú amb qui parlar sobre la devoció compartida.
La paraula fan, que ens ha arribat de l’anglès, té les seves arrels en els cultes religiosos antics,2 però en les darreres dues dècades el fenomen que descriu s’ha transformat radicalment. A través de plataformes com Instagram o Twitter, i fins i tot del correu electrònic i la missatgeria més bàsica, els fans poden estar en contacte entre ells i compartir les seves impressions permanentment i des de qualsevol lloc. En tot moment poden tenir la sensació d’estar directament en contacte amb les celebritats que segueixen.
No només poden compartir idees, sinó també imatges, muntatges, brometes en bucle (GIF) i més continguts, humorístics o seriosos, amb altres fans afins de tot el món i a cada moment. Tot això depèn de l’espai de connexió que anomenem internet.
Ara canviem d’enfocament, i apliquem la mateixa reflexió a la política; aquí hi passa alguna cosa semblant. Els fans d’un polític o una política, d’un partit o d’un corrent ideològic —anomenats normalment partidaris, militants o votants— poden estar en contacte entre si per intercanviar idees, bromes, propostes i rumors. Poden compartir indignació, desesperació o alegria pel context polític amb persones que estan convençudes que compartiran aquests sentiments. I sí, la política sovint està més enfocada a l’àmbit nacional que els col·lectius de fans, però també hi ha molts moviments internacionals —alguns de pertorbadors, com l’extremisme ultradretà— que han estat estimulats per la possibilitat de connectar els seus seguidors via internet.
En plataformes públiques o semipúbliques com Facebook o Twitter, els fans polítics també poden trobar-se amb els que no comparteixen els seus punts de vista, i fins i tot amb els que representen l’extrem oposat de la seva visió del món, cosa que de vegades acaba amb resultats explosius. Molts col·lectius de fans tenen rivalitats amb d’altres; ara bé, com que la política és un espai concentrat de competència, i el que hi ha en joc en el conflicte polític poden ser qüestions de vida o mort, o d’enriquiment o empobriment, els mitjans hi tenen unes implicacions més inquietants que no pas, per exemple, en l’àmbit musical. Parlem de la polarització de la política, la decadència de l’esfera pública dels mitjans, fins i tot d’amenaces contra la mateixa democràcia.
Per bé o per mal, els mitjans han canviat el funcionament de la política. A través de les xarxes socials, avui és molt més fàcil mobilitzar les bases de suport per a l’acció política. Ja no cal repartir fullets en una cantonada o anar trucant a les portes. Els grups en línia poden créixer en molt poc temps si els seus membres n’escampen la veu. Igualment, els missatges, les invitacions i les provocacions es poden difondre encara més ràpidament. Mentre treballava en bona part d’aquest llibre, les protestes dels gilets jaunes a França, que s’estenien ràpidament, n’eren l’últim exemple, i posteriorment