En aquest llibre, convido el lector a imaginar un món amb mitjans de comunicació. Ho farem explorant cinc dimensions de la seva tasca al món, cinc dimensions que potser no se’ns acuden immediatament quan pensem en els mitjans. El capítol 1, «Connectar», examina com les tecnologies dels mitjans són capaces de connectar persones i objectes, i com, mitjançant aquesta connexió, ajuden a crear fins i tot un món sencer. Això és el primer que els éssers humans aconseguim a través dels mitjans. El capítol 2, «Representar», tracta dels continguts que transmeten els mitjans, i es pregunta com i amb quines conseqüències els mitjans ens presenten parts del nostre propi món a nosaltres mateixos, les persones que hi vivim. El capítol 3, «Imaginar», aprofundeix en els detalls sobre els mons creats pels continguts dels mitjans, explorant les maneres extraordinàries en què consumir mitjans ens ajuda a imaginar el nostre propi món de manera diferent, però també observant, rere el decorat de plataformes digitals com Facebook, els processos ocults de recompte i categorització a partir del processament de dades que fan que aquestes plataformes funcionin com ho fan. El capítol 4, «Compartir», se centra en les nostres experiències socials amb els mitjans com a usuaris, particularment en l’experiència de compartir a través dels mitjans, perquè el fet de compartir és un dels actes bàsics amb què les societats es cohesionen. Per acabar, el capítol 5, «Governar», fa el salt a l’escala més global i valora les relacions dels governs amb els mitjans de comunicació: uns tipus de mitjans determinats ofereixen facilitats a determinats tipus de govern? O els posen pals a les rodes?
I, al llarg de tot plegat, plantejaré la qüestió de si hauríem de celebrar o témer els mons que els mitjans actuals possibiliten. Potser la resposta és «totes dues coses».
1. Connectar
Els mitjans de comunicació són tecnologies per transmetre i conservar el que la seva indústria anomena contingut: símbols, imatges i sons que tenen un significat. El significat és una dimensió bàsica de la vida humana. Un món que no en tingués gens ni mica seria aterridor. En aquest sentit, els mitjans, a través de la difusió de significats, fan les nostres vides més habitables; generant la circulació de continguts d’un lloc a un altre, connecten espais i ajuden a construir territoris. Aquesta connexió de diferents entorns és la primera manera en què participen en la construcció dels mons en els quals vivim. Ara bé, la qüestió de com ho fan és complexa.
Suposem que hem creat un sistema per connectar persones que anteriorment no tenien contacte entre si, i que amb això les hem ajudat a descobrir interessos que tenen en comú. I suposem que el nostre invent funciona degudament, i que, en constatar-ho, prenem la decisió d’invertir-hi més recursos per convertir-lo en un projecte sostenible. Suposem també que la nostra nova plataforma cada vegada obté més i més usuaris que vinculen les seves vides amb l’entorn que els hem proveït. Ara magnifiquem aquesta hipòtesi a una escala d’uns quants grapats de centenars de milions de persones, i així començarem a entendre un fenomen que s’ha convertit en el pa de cada dia del segle xxi.
Benvinguts a una paradoxa clau sobre el funcionament dels mitjans en la societat contemporània: posant en contacte grans quantitats de persones i permetent-los que es connectin entre si, adquireixen el poder d’influenciar la manera com es construeix la societat, i tot plegat sense que els seus impulsors en tinguessin cap intenció necessàriament. Aquesta paradoxa ha afectat d’una manera o altra totes les tecnologies mediàtiques dels últims quatre segles, tot i que a cada època es presenta en una versió diferent. També a la nostra.
Avui la paradoxa del poder mediàtic es deriva de l’escala i la velocitat amb què els mitjans connecten les persones i les coses, i de la complexitat amb què aquestes connexions s’integren en les nostres vides. Recordem una vegada més el malestar que l’exercici de privació de mitjans causa a molts dels que ho intenten. Això posa de manifest les conseqüències d’aquest poder sobre el funcionament de les societats, unes conseqüències que són tan reals per a la gent que es connecta com per a la que es manté desconnectada, i per a la gran majoria que tan sols fa un ús d’aquesta connexió, sense tenir cap influència sobre la seva organització.
A l’època contemporània, cal pensar en els mitjans no només com una mera plataforma —la televisió, la ràdio, una aplicació…—, sinó com una successió d’infraestructures intervinculades que possibiliten una determinada manera de viure. Ens hi referirem com a infraestructures de connexió. Aquest concepte ens ajudarà a pensar què és alhora distintiu i universal del món que els mitjans col·laboren a construir.
Els mitjans de comunicació, com a infraestructures de connexió, s’han enfrontat a diverses limitacions al llarg de la història: la necessitat d’un suport per transmetre significat —pedra, papir, pergamí, paper o fins i tot l’aire, en el cas dels senyals de fum—, la necessitat d’una substància per marcar el suport —des d’eines per tallar-lo fins a la tinta o el foc— i, generalment, també la necessitat d’un recurs material per transportar el suport —cables de coure, ones de ràdio, el cos humà, cavalls o fins i tot coloms.
Al llarg de la història les diferents infraestructures de connexió existents han comportat equilibris totalment diferents entre les restriccions i les oportunitats que oferien. Quan el suport pesava massa i transportar-lo era difícil, els mitjans de comunicació eren fonamentalment locals. La seva funció era més aviat connectar la gent a través del temps que no de l’espai: les tauletes d’argila mesopotàmiques, que daten de l’any 2000 aC, conservaven informació cultural, política, econòmica i astronòmica important per a èpoques posteriors; a l’Amèrica del Sud, els inques utilitzaven complexes cordes amb nusos, els quipus, per enregistrar dades burocràtiques; els registres dels annals de la dinastia coreana de Joseon, inicialment manuscrits i posteriorment impresos a partir de principis del segle xv, conservaven un inventari de les activitats del rei per a les generacions futures, una informació que es mantenia en secret fins a la mort del mateix rei. Aquests darrers constitueixen el registre dinàstic continu més llarg de la història mundial.
Els principals reptes que es deriven dels mitjans de comunicació del segle xxi són gairebé oposats als de l’època en què es va inventar l’escriptura. Avui enviar missatges i textos, fins i tot d’enormes dimensions i complexitat, a través de l’espai és tan fàcil que el que es torna difícil és l’emmagatzematge segur de la informació en el temps. I llavors ens trobem amb la qüestió dels límits pròpiament humans. Quan el trànsit de significats ja no és escàs, sinó que es torna aclaparador per la seva freqüència, el que ens suposa un problema és mantenir-nos al dia amb l’allau de missatges que rebem, i encara més seleccionar i preservar els que són importants per a nosaltres.
En aquest capítol aprofundim en la història de la connexió entre les persones i les coses que els mitjans han facilitat abans d’ocupar-nos de la complexitat de la connexió social en l’època dels telèfons intel·ligents i les xarxes socials. Això ens proporcionarà un punt de partida per avaluar les diferents maneres en què els mitjans ens poden connectar, i també les seves implicacions per a la qualitat de vida humana. Potser, de la mateixa manera que unes quantes dècades enrere els humans vam començar a pensar en el món físic com un medi, un ecosistema que podem ajudar a gestionar millor o pitjor, ara hauríem de prendre una consciència ambiental —fins i tot ecològica— sobre els mitjans de comunicació.
Una història de connexió. Moments destacats
Les tecnologies dels mitjans han estat connectant els éssers humans des de fa quatre mil anys. Normalment aquesta història se sol explicar en termes d’una progressió cap a uns mitjans cada vegada més fiables, regulars i freqüents, que operen en àmbits geogràfics cada vegada més grans i amb una intensitat sempre a l’alça.