Les rondalles del Peirot. Gerard Canals Puigvendrelló

estar, encara que no et piqui a tu ara! Com a mínim l’haurem allunyat una mica del poble. Au anem, anem, deixem-lo estar, marxem —deia, mentre el seu home continuava picant l’herbassar amb el pal per veure si s’hi bellugava alguna cosa.

      —I parlant d’escurçons, te’n recordes d’aquella història de les sabatetes que ens van explicar una vegada els de cal Peirot? —va començar a dir, mentre els dos reprenien el camí després de l’encontre amb la fugissera serpota.

      —Sí, aquella història de les sabates de nen petit que van trobar mentre reformaven la casa, enterrades sota les lloses del recambró de la llar de foc... Era una història ben estranya, eh? Ara m’ha vingut a la memòria —anava dient ella. Entretant el seu marit encenia un caliquenyo tranquil·lament, sense parar-li gaire esment.

      —Dotze sabatetes hi van trobar, dotze! Això són com a mínim sis nadons! A tu et sembla que se’ls van morir tots sis a aquella família? —va preguntar al seu home, que marxava tot fent que sí amb el cap sense acabar d’entrar a la conversa.

      —Van explicar-ho a tothom. Es veu que un vell del poble els va dir que aquelles sabatetes eren de nadons morts abans de batejar, que antigament algunes famílies enterraven a l’interior de la casa perquè no podien fer-ho al cementiri. L’home els va dir que, quan morien tants nens xics en una mateixa família, es deia que a dins de casa hi tenien un escurçó gormand de llet... No ho recordes tu, això? Ah calla! Potser no hi eres quan ens ho van explicar... No, no, tu no hi devies ser aquell dia —va aclarir-li la dona, en veure la cara que posava el seu marit en escoltar el que ella li explicava.