Com a curiositat, vull mencionar la tradició del ball de l’Os, que trobem relacionada amb el poble de Castellbò, un dels darrers on es va fer aquesta festa típica dels carnestoltes de muntanya. Aquest ball era una mascarada hivernal de caràcter molt arcaic, en la qual un noi es disfressava d’os i perseguia la gent del poble fins que era capturat i sacrificat de manera ritual i simbòlica. Antigament aquest ball es feia a diferents pobles de l’Alt Urgell i dels dos Pallars, com ara: Espui, Son del Pi, Espot, Rialp, Farrera, Castellbò, Sarroca de Bellera, entre d’altres. Avui, entre altres llocs del Pirineu, s’ha conservat a Andorra: ball de l’Ossa, d’Encamp; al Vallespir: festes de l’Os de Prats de Molló, Sant Llorenç de Cerdans i Arles; a l’Aragó: carnestoltes de Torla i Bielsa; així com a Navarra: carnestoltes d’Ituren i Zubieta.
4 Blasco, Artur. A peu pels camins del cançoner.
5 Per saber més coses de la cançó El Gall Negre i de l’Agustinet de Pallerols podeu consultar Els pobles oblidats. Col·lecció la Talaia, 5. Edicions Sidillà. La Bisbal d’Empordà, 2014.
La roca de l’Ossa
Sobre la darrera ossa vista a les valls i muntanyes del Cantó
—Veus aquella pleta d’allà dalt? En diuen la pleta de les Comes —va dir mig esbufegant al seu company.
—Allà, quan era jove, el meu avi Batalla va veure l’última ossa que corria per aquestes muntanyes. T’ho pots ben creure —va continuar, mentre s’asseia en una roca prop del camí, al costat del rierol.
—Ell vivia a cal Bigorra de Rubió i, com cada vespre, va menar les egües a la pleta perquè hi passessin la nit. Abans d’ajaçar-se prop del bestiar, com solia fer sempre, va adonar-se que al ramat hi faltava una egua que havia pollinat feia pocs dies. Tot i que ja era força tard i que feia estona que havia sortit l’estel porquer, ell va voler anar a buscar-la. «Si les bèsties passen la nit al bosc, ja les pots oferir!», deia sempre. Així doncs que va començar a buscar pels verals. Més o menys per aquesta petita clotada on som ara nosaltres i, al cap d’una mica, va sentir uns renills esfereïdors prop d’aquell barranc que davalla per allà, no pas gaire lluny d’on ell es trobava en aquells moments.
El seu company s’entretenia buscant la cantimplora a la motxilla, estava cansat de tant caminar i ja li anava bé descansar una mica.
—Compta tu que el pobre home no devia pas entendre res del que passava, però, guiat pels crits de l’animal, no li fou difícil localitzar-la. Així que va descobrir l’egua, però, s’aturà en sec. L’escena que va veure el va deixar totalment esparverat i sense alè... Sempre deia que de l’ensurt que se’n va endur els cabells van posar-se-li de punta i que li va caure la gorra del cap i tot. Un tros lluny d’on era, hi havia l’egua amb el poltre arraulit entre les seves potes i l’ossa rondant-los, intentant per tots els mitjans abraonar-se sobre el petit —anava dient ell, mentre el seu company anava endrapant l’entrepà que s’havia preparat per a aquella excursió.
—El meu avi, acollonit com estava, va plegar la gorra a poc a poc i, sense atrevir-se ni a espolsar-la per no cridar l’atenció de l’ossa, es va enfilar a l’avet que tenia més a prop. Havia sentit a dir que les osses no podien enfilar-se als avets perquè rellisquen amb les seves branques. I tampoc als arços perquè es punxaven amb les seves espines. Així que, sense pensar-s’ho ni un moment, es va enfilar en aquell arbre per tal de veure com acabava aquella escaramussa.
El company l’escoltava amb atenció, el matí era assolellat i fresc en aquelles altures, i s’estava millor reposant damunt d’aquelles roques que no pas trescant per aquells corriols costeruts.
—L’egua, amb el pollinet sota la panxa, es defensava com podia dels atacs de l’ossa. Quan la fera l’envestia per davant, l’egua l’arremetia a mossegades i a cops de pota. Si s’hi atansava per darrere, li avivava un reguitzell de guitzes als morros. L’egua no treia els ulls de la fera, la qual anava rondant al seu voltant, amb el cap jup i la mirada fixa en el petit, tot esperant un moment de descuit per tirar-se-li al damunt. Durant molta estona semblava que l’ossa no se’n sortiria, la femella es defensava aferrissadament i a la fera se li acabaven els recursos per sorprendre-la. Tot d’un plegat, però, l’ossa va semblar que tenia una idea i va córrer cap al riuet aquest de les Comes, sense pensar-s’ho es va rebolcar en un toll i, encabat, va acostar-se de nou cap a l’egua i el pollí, que de l’atuïment encara no s’havien mogut del seu lloc. L’egua anava mirant l’ossa, sense saber què faria la fera, mentre aquesta anava acostant-se-li tota ella regalimant d’aigua, amb el pèl escorrent-se-li de tan moll, fins que es va quedar palplantada a tres o quatre passos de l’egua, que l’anava observant amb desconfiança... I saps què va passar llavors? Doncs que, de sobte, l’ossa es va espolsar el pelatge bruscament, com si fos un gos, i aprofitant que els esquitxos van fer tancar els ulls a la femella i que va abaixar un moment la guàrdia, l’ossa es va agarbonar damunt del pollí tot agafant-lo per les potes del darrere.
Mentre anava explicant la història anava mirant cap al bosc i cap al riu, pensant en quin indret exactament es devien haver esdevingut aquells fets que el seu avi sempre li explicava de petit.
—Es veu que l’egua encara no es va donar per vençuda i va intentar recuperar el petit, però l’ossa va etzibar-li una urpada que gairebé li arrenca les orelles, i finalment l’egua va haver de fer-se enrere. Amb la seva presa ben agafada l’ossa va colar, llavors, ràpidament cap al bosc de Berruix, tot arrossegant el pollí, que encara anava renillant llastimosament, fins a alguna tuta on devia menjar-se’l àvidament i a on devia deixar enterrat el seu cadàver, tal com solen fer els ossos amb les preses que maten.
El seu company ja s’havia acabat l’entrepà i s’havia begut ell sol mitja cantimplora, però continuava escoltant el seu amic, que encara semblava que tenia més coses per explicar dels ossos d’aquelles muntanyes.
—Uns dies més tard, alertats pel meu avi de la presència de l’ossa per aquells verals, uns quants pastors de la rodalia van fer cap a la roca de l’Ossa, un foradot de l’aubaga de Llagunes on es deia que l’animal tenia el cau. Amb pedres i cantals li van paredar l’entrada de la canya, sense deixar-hi ni una escletxa i, segons diuen, un cop tapiada la tuta, l’ossa va desaparèixer d’aquestes muntanyes i mai més no se’n va tornar a veure cap. Com a mínim fins fa pocs anys, ja que es veu que alguna femella de les que han portat d’Eslovènia torna a hibernar en aquesta mateixa obaga, qui sap si a la mateixa cova, de la qual potser amb els anys s’ha reobert l’entrada...
Encara no havia acabat d’explicar aquella història que se li’n va acudir una altra relacionada amb ossos, que el seu avi també li havia explicat alguna vegada:
—Ara que dic això, es veu que uns anys abans que el meu avi topés amb l’ossa que t’acabo d’explicar, per aquestes muntanyes n’hi corria una altra que tenia tots els pastors ben atemorits. Resulta que era una ossa molt grossa i valenta que en qüestió de poc temps va matar una vaca a Portainé i dos bous al port del Cantó. Sabien que era la mateixa perquè tenia una forma molt peculiar de caçar. Segons sembla, l’ossa s’amagava i assetjava les seves preses per sorpresa, saltant-los al damunt per darrere i obrint-los el cos per la meitat amb les llargues urpes de les seves potes de davant. La bèstia devia haver parit una bona cadellada aquell hivern i havia de caçar sovint per alimentar tots els ossardots. A diferència del que acostumava a passar, aquella ossa en sabia molt de caçar i el fet era que tots els pastors de la zona tenien por de portar els ramats a les muntanyes. Amb aquestes que un home de Guils, en Joan de cal Pelut, va voler caçar aquella ossa tan famolenca. Es veu que a casa seva ja hi havia hagut altres caçadors d’ossos i l’home va pensar que aquella era la seva oportunitat per poder abatre’n un tal com havien fet el seu pare i el seu avi abans que ell.
Tot parlant, va agafar el seu entrepà de la motxilla i va començar a menjar-se’l. Ja que s’havien parat, aprofitaria també per fer un mos.
—Així doncs, en Jan del