Deia, mentre acostava la bota al seu company.
—Veus que té cera al cap? És cera de les candeles de Setmana Santa. Abans escampàvem aquestes creuetes pels camps perquè ens protegissin de les garbatxades i de les tempestats. Tallàvem la mata de gavarrera per Sant Pere Màrtir, quan teníem estones mortes anàvem fent creuetes amb els branquillons més rectes i, quan en teníem una bona colla, els hi enceràvem el cap i les portàvem als trossos. En repartíem tantes com podíem, també perquè deien que escampaven les bruixes del terme.
Se l’anava mirant de cap a cap, mentre parlava ben abstret en els seus records.
—Hi havia segadors que pel mateix motiu portaven carrampollets de gavarrera a les butxaques, i pastors que en lligaven a les barnilles dels paraigües. També deien que amb infusions de gavarrera es podia curar un gos amb ràbia i que, si es feia el seu símbol, que era una floreta amb sis pètals, i es gravava a les portes, als porticons, als salers o a les eines del camp, protegia i donava bon auguri.
Al jove rabadà va acudir-se-li demanar al seu company pastor d’on venia aquell costum i l’home, tot confós, va respondre-li: —D’on ve aquesta tradició, dius? Ah! Què sé jo! A mi m’havien explicat que quan Jesucrist era minyó i fugia de la fúria d’Herodes va refugiar-se en un indret poblat de gavarreres, les quals van posar-se a florir amb l’objecte de distreure l’atenció dels seus malvats perseguidors. Però una perdiu posada davall d’una de les mates —ja saps que les perdius sempre van per sota les mates i no per dalt— va cantar: «És aquí! És aquí!». A la qual cosa Jesús respongué: «Maleït sia el cap de la perdiu i beneïda sia la flor de la gavarrera!»
I diuen que així va ser. D’aquí ve que la gent li tingui tanta fe... No ho sé jo, això deien abans.
Relat inspirat en comentaris escoltats diferents cops pels veïns de Guils, especialment en relació a l’expressió «Maleït sia el cap de la perdiu i beneïda sia la flor de la gavarrera!»
La gavarrera o roser silvestre és un arbust que es menciona en nombroses llegendes tradicionals pirinenques. Hi apareix com a símbol de bon auguri i se l’associa a indrets màgics, a l’aparició d’éssers fantàstics (com les encantades, que en alguna ocasió hi estenen la bugada al damunt) o com a remei popular contra algunes malalties com la ràbia.
La creu de ginebre
Sobre els esperits revinguts que rondaven de nit pel poble de Miravall
—Ostres! Se m’està acabant l’oli de ginebre! —va dir el pastor al seu jove rabadà, tot mirant-se la banya on l’acostumava a guardar.
Caminant un tros enrere del ramat, a poc a poc anaven tramuntant les costes del solà de Miravall, en direcció al cortal del Masover.
—Ja podem mirar de fer-ne més. Demà al matí haurem d’anar fins a la Muntanyeta de Guils, que és on hi ha el forn de ginebre més a la vora... No penso pas arriar el ramat cap al Cantó sense abans haver-ne omplert un parell de banyes. Sense oli de ginebre no sabria pas com curar els animals o sigui que ara, quan arribem als prats del cortal, amorriarem el ramat i anirem cap allà a començar a preparar-ho tot.
Anava dient ell, mentre es guardava la banya al sarró i feia un parell de xiulets al gos.
El seu jove company l’escoltava atentament. El noi havia sentit a parlar molt sobre aquest remei als pastors del seu poble. Ell era d’Espaén i ja tenia ganes de saber com es feia.
—El ginebre és una planta molt important per als pastors, saps, noi? És un remei molt bo per curar tota mena de malalties, tant del bestiar com de les persones, igual com la trementina. Un pastor sempre n’ha de portar un parell de banyes plenes a la barjola, que no se sap mai el que pot arribar a passar corrent per aquests mons de Déu. Precisament aquí a Miravall n’expliquen una història molt curiosa, del ginebre. És una història una mica rara, a mi me la va explicar el mateix capellà del poble i no he sabut mai si creure-me-la del tot. Vols que te l’expliqui? —va preguntar al sagal, que, mentre anava pujant per la costeruda vessant, s’anava eixugant la suor del front amb la boina.
—A la cinglera on es troba el poble de Miravall hi ha un seguit de coves i d’esplugues que des de molt antic han sigut aprofitades pels seus habitants. De fet, diuen que precisament el poble es va aixecar en aquest indret perquè d’una de les grutes surt aigua durant tot l’any, i això va permetre construir les seves cases i corrals en aquest lloc tan escarpat i desavinent de la muntanya. Una d’aquestes coves és el Forat Negre, una mena de foranca molt fonda que hi ha just damunt del poble i de la qual mai ningú no ha aconseguit trobar el fons.
Anava explicant el pastor, mentre pujaven fent marrades enllà dels altius cinglanys i dels pregons afraus del vessant.
—Resulta que una vegada, a mitjans de desembre, van començar a sorgir del Forat Negre una mena d’aparicions esgarrifoses en formes humanes molt altes, esfilagarsades, primes i esquelètiques, que esglaiaven i esporuguien la gent del poble quan les veia. Aquelles figures es fonien amb la matinada, però, mentre es podien veure, sempre de nit, s’oïen els rituals i els gori-gori d’un enterrament i, fins i tot, en alguna nit sense lluna i especialment fosca, les figures semblaven espurnejar amb més força, com si volguessin sortir del seu catau. En aquells moments tenien uns tons virolats i uns colors grogosos francament esfereïdors. La gent es va esverar molt davant d’aquelles visions, i més quan algú de fora del poble va dir-los que allò s’ho imaginaven o bé que eren reflexos de la lluna. Ells sabien, com et deia, que les nits sense lluna aquelles figurotes també apareixien, amb la qual cosa no podien ser una conseqüència de la claror de la lluna o dels centellejos dels estels perquè la nit era negra com la gola del llop —anava dient el pastor, mirant aquí i allà els seus animals, mentre pujaven lentament pel vessant, esbrostant els arbusts i pasturant les mates que creixien entre les rocallades.
—A tot aquest enrenou cal afegir que un pastor del poble va dir que ell sentia una veu que li demanava, cada nit, el cap d’un bestiar del seu ramat i que l’amenaçava dient-li que, si no l’hi donava, les ovelles que estaven prenyades paririen les cries mortes. Davant d’això, els habitants de Miravall van decidir agafar una ferrada d’aigua beneïda i aspergir-la per tota la serra on van poder arribar. En el lloc on veien les visions hi van clavar una creu de ginebre amb la intenció que, si les figures fantasmals la trencaven, n’hi clavarien una de ferro. Però el remei va funcionar, i mai més no van comparèixer les figures altes, primes, esfilagarsades i esquelètiques —va acabar dient el pastor, mentre veia a la cara del seu company el reflex de la por i de la incredulitat després d’haver escoltat aquesta història.
Relat inspirat en les anècdotes explicades durant una excursió estiuenca a l’anomenada cova de Miravall feta amb gent d’aquest poble i del de Guils, en la qual no es va arribar a localitzar la cavitat que he esmentat, però sí que vam poder visitar altres esplugues i foranques que es troben a la penya que hi ha damunt del poble.
L’oli de ginebre era el remei per excel·lència dels pastors. Amb aquest oli tractaven bona part dels mals que podia patir el bestiar en les seves rutes transhumants. En el cas de la història d’aquest relat, les propietats benefactores del ginebre s’utilitzen per espantar els mals esperits que sorgeixen de les coves de la muntanya.
Les dotze sabatetes
Sobre les supersticions que envoltaven les serps i les seves relacions amb els nounats
—Fot-li cop de bastó! Que no s’escapi! —anava dient al seu marit, mentre ell, com un esperitat, furgava amb el pal entre les herbes altes on havien vist que s’amagava la serp.
—Mira per allà. Em sembla que l’he vista esmunyir-se cap a aquelles mates. Era un escurçonot